El Bisbe Torras i l’enigma de la guerra (II): La causa justa i l’engany del pacifisme

La nostra esperança es troba en el nostre «metge celestial», el «vertader home pacífic» que és Jesucrist , morador dels nostres temples, qui amb son exemple mostrà el vertader significat de la lluita, la meta de la força humana i la veritable pau que tots havem de cercar.  

En l’anterior article adduíem la naturalesa lluitadora de l’home i enraonàvem sobre la causa de la guerra de la mà del Bisbe Torras i Bages i la seva pastoral «L’enigma de la guerra». Potser el lector, llegint les nostres paraules, es pregunta quin enigma presenta la qüestió de la guerra si nosaltres la presentàvem com un horror fill del pecat que escanya la nissaga humana.

És precisament l’objectiu d’aquest segon article l’alçar el teló i assenyalar el misteri de la guerra; ja que, essent aquesta filla del pecat dels homes, és, paradoxalment, una gran estimulant de la virtut i fins trobem que ha servit per a apujar molts dels herois de la nostra causa fins a les portes del cel.

L’Església, conductora de la humanitat, mai ha tingut la pretensió de fer desaparèixer la guerra, no va venir a oposar-se a la lluita perquè sempre ha predicat la veritable pau, que sols bregant s’obté. La guerra en ocasions és santa i fins obligatòria perquè és una extensió d’aquella lluita que l’home fa sobre la terra i, l’home just, enfront de la perversió declarada, sols té, en algunes circumstàncies, l’opció de la lluita, si cal en guerra, per a defensar la causa lícita, la justícia.

«Però això mai ha de servir per a glorificar la guerra, que sempre és una misèria humana. Mai ha de desitjar-se la guerra [...] i mai és lícit provocar-la. Puix és doctrina constant de l’Església la que explica Sant Pau quan reprova als qui diuen: fem un mal perquè en resulti un bé».

La guerra és filla del pecat perquè sense el ferment del pecat que hi ha en la nostra naturalesa, les guerres no existirien. La humanitat és víctima de la guerra. El cristià fuig de l’horror de la guerra com fuig del mateix pecat que l’engendra. Però, tot i mai voler-se dir la causa d’aquesta, a voltes l’ha de prendre, tot reveient-la com a lícita i necessària perquè és justa.

És la doctrina cristiana la mestre de l’home i, per tant, qui ha de donar-li la direcció a la seva lluita tot assenyalant-li la pàtria eterna, la casa de la pau. I, tanmateix, aquesta serà sempre també la defensora de la pau al món; però ho fa sense enganys perquè coneix la naturalesa terrenal de l’home i doncs, mai es proposarà de rubricar amb l’assossec de l’eternitat el món que és fugisser. La joia de la pau no s’amaga dins les grutes de la terra i l’efímera tranquil·litat que podem disposar en aquest món sols per gràcia de Déu.

Una bona munió de filòsofs han promulgat solucions imaginatives i sistemes que foren entusiastes vots i prometiments de pau: la creació del dret internacional, la famosa declaració dels drets de l’home, el desenvolupament de la ciència, l’anorreament de la religió, la igualtat entre els homes i tantes altres. I, no obstant, després de tantes de promeses que ha vist la nostra civilització, encara sentim avui ressonar pel món els mateixos crits de guerra. El camí de la revolució, lluny d’aquietar els homes, ha exaltat encara més la monstruositat i avui, la seva brutalitat no té aturador.

Nosaltres, com a tradicionalistes, no creiem en les promeses del pacifisme. No ens creiem aquells filòsofs de l’heretgia social que feren la promesa de dur la pau al món amb la direcció revolucionària de la societat i fins de la persona. Són precisament ells qui, enganyant l’home i llevant-li el significat de la vida, han fet violenta la lluita sobre la terra i l’han assimilat a la lluita de les bèsties, cruel i sense més significat que el domini del fort sobre el feble. La seva pau, la pau promesa per la societat moderna, no existeix i, demés, instaura l’atrocitat de la guerra.

Els constructors de societats i els alliberadors de l’home no només enganyen sinó que, amb la seva falsa prometença, inoculen una fal·laç ideologia de la pau que és insoluble en la naturalesa humana perquè el cancel·lar la lluita humana és anorrear la vida mateixa dels homes i matar-los.

«La pau perpètua en aquest món és una utopia [...] perquè la pau a la terra engendra el vici, la decadència dels costums, afluixa els caràcters i la vanitat i la sensualitat s’apoderen de la societat».

«Les circumstàncies de la pau no són prou favorables a l’heroisme; que així com les alzines i els roures i els altres arbres resistents no es crien en els jardins ben regats i adobats, sinó entre les roques de les serres on els vents els combaten contínuament i la neu sovint els esqueixa les branques, els homes en les circumstàncies difícils, en el perill del combat, en les privacions i sofriments de la lluita guerrera, amb l’espectacle de la mort, vivint dins d’un ambient d’horrors i destrucció, creixen de valor, domen l’egoisme, que és el corc de la nostra naturalesa, i es transformen sovint en homes d’abnegació i sacrifici».

Els temples de la pau que el pacifisme ha alçat sobre l’Europa són un engany i, aquests dies que tornen a somoure les entranyes de la terra els retrucs dels canons, veiem com aquests monuments de la pau s’ensorren per la seva insuficiència. I a llur costat trobem, com a espectadors dels segles, els temples de la nostra fe; verdaders promotors de la pau perquè en ells es troba la sana doctrina que adoba i equilibra l’home, que l’uneix als seus semblants i a tots mira de dreçar cap al cel.

La nostra esperança es troba en el nostre metge celestial, el vertader home pacífic que és Jesucrist , morador dels nostres temples, qui amb son exemple mostrà el vertader significat de la lluita, la meta de la força humana i la veritable pau que tots havem de cercar.  

Heus doncs l’enigma de la guerra. Aquesta, tot i ser producte de la corrupció de l’home, és un mitjà per a la seva santificació. A vegades necessària i inevitable és un veritable excitador de l’acció virtuosa en l’home. La lluita, que és una pena de la humanitat, és capaç de desvetllar la persona i dur-la cap a la virtut. L’home cristià, que cerca amb deler la pau i fuig del vessament de sang, no pot rebutjar la lluita que l’imposa la seva naturalesa i s’ha de servir d’ella, com de tota catàstrofe, per a aconseguir la beatitud.

El desordre d’aquest món, que ha perdut la claror de la llei de Déu, fa que l’home, lluitador de mena i propens a la bel·ligerància, no pugui ordenar la seva potència i aquesta s’escampi bestialment pel món.  

L’home és un soldat en aquesta terra perquè no es troba complet, ans es troba sota acció de la corrupció, i per tant requereix de la força, d’aquesta violència, per a atènyer la seva finalitat. Tanmateix, quan la concupiscència es fa senyora de la seva lluita, aquesta mateixa força humana que era mitjà de virtut es converteix en la causa de l’espant de la guerra.

«El gran principi cristià de la submissió de la carn a l’esperit és el germen de la pau;  l’esperit vivifica, i allà on ell falta, ha de sobrevenir la mort. En una època materialista no poden faltar guerres, com en la carn desemparada de l’esperit hi ha la lluita fastigosa dels cucs per a devorar-la».

El cristià davant de la violència s’esglaia perquè el combat entre els homes és el retruny i la imatge ensangonada del pecat, que com sempre, viciant la naturalesa humana i, en aquest cas l’eina de la lluita, causa la mort; no solsament de la carn, sinó de l’ànima.

Però, el piadós fidel, coneixedor de tot el que hem esmentat, no fuig covard de la guerra. Es compadeix de la calamitat que els seus ulls veuen i pren llavors les armes si és necessari per a la defensa dels justos. Se serveix de la catàstrofe, del mal que Déu permet en els temps difícils del bel·licisme, per a la santificació dels seus germans i de la seva pròpia ànima en la lluita de sempre, la lluita per la justícia, per l’elecció del bé davant del mal que misteriosament ens trobem en aquest món: única causa justa de tota lluita que l’home mou sobre la terra.

És de resultes d’aquesta lluita cristiana que l’home, essent just, s’enlaira seguint els camins del bé i troba llavors la perfecció i el repòs de la seva ànima. La pau entre els pobles sols és possible si la mirada és posada en Déu i aquesta vida subordinada a la vida futura. Per això diu el salmista, que la fidelitat germinarà de la terra i la justícia guaitarà des del cel i llavors, s’abraçaran la justícia i la pau.

«Es precís que vinguin escàndols;
mes ai, de l’home, per qui ve l’escàndol!»
Matheu, XVIII, 7

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

* * *

El Obispo Torras y el enigma de la guerra (II): La causa justa y el engaño del pacifismo

Nuestra esperanza se encuentra en nuestro «médico celestial», el «verdadero hombre pacífico» que es Jesucristo, morador de nuestros templos, quien con su ejemplo mostró el verdadero significado de la lucha, la meta de la fuerza humana y la verdadera paz que todos hemos de buscar.

En el anterior artículo aducíamos la naturaleza luchadora del hombre y tratábamos sobre la causa de la guerra de la mano del Obispo Torras y Bages y su pastoral «El enigma de la guerra». Quizás el lector, leyendo nuestras palabras, se pregunta qué enigma presenta la cuestión de la guerra si nosotros la presentábamos como un horror hija del pecado que estrangula a la alcurnia humana.

Es precisamente el objetivo de este segundo artículo el levantar el telón y apuntar el misterio de la guerra; puesto que, siendo ésta hija del pecado de los hombres, es, paradójicamente, un gran estímulo para la virtud y hasta encontramos que ha servido para elevar a muchos de los héroes de nuestra causa hasta las puertas del Cielo.

La Iglesia, conductora de la humanidad, nunca ha tenido la pretensión de hacer desaparecer la guerra, no vino a oponerse a la lucha porque siempre ha predicado la verdadera paz, que sólo bregando se obtiene. La guerra en ocasiones es santa y hasta obligatoria porque es una extensión de aquella lucha que el hombre hace sobre la tierra; y, el hombre justo, frente a la perversión declarada, sólo dispone, en ciertas circunstancias, de la opción de la lucha, si conviene en guerra, para defender la causa lícita, la justicia.

«Pero eso nunca ha de servir para glorificar la guerra, que siempre es una miseria humana. Nunca se tiene que desear la guerra [...] y nunca es lícito provocarla. Ya que es doctrina constante de la Iglesia la que explica Santo Pablo cuando reprueba a quienes dicen: hacemos un mal para que resulte un bien».

La guerra es hija del pecado porque sin la levadura del pecado que hay en nuestra naturaleza, las guerras no existirían. La humanidad es víctima de la guerra. El cristiano huye del horror de la guerra como huye del mismo pecado que lo engendra. Pero, pese a nunca quererse decir la causa de aquélla, a veces la tiene que tomar, reviéndola como lícita y necesaria porque es justa.

Es la doctrina cristiana la maestra del hombre y, por lo tanto, quién tiene que darle la dirección a su lucha señalándole la patria eterna, la casa de la paz. Y, además, ésta será siempre también la defensora de la paz en el mundo; pero lo hace sin engaños porque conoce la naturaleza terrenal del hombre y pues, nunca se propondrá rubricar con el sosiego de la eternidad el mundo que es efímero. La joya de la paz no se esconde dentro de las grutas de la tierra y la corta tranquilidad que podemos disponer en este mundo es sólo por la gracia de Dios.

Un buen puñado de filósofos ha promulgado soluciones imaginativas y sistemas que fueron entusiastas votos y promesas de paz: la creación del derecho internacional, la famosa declaración de los derechos del hombre, el desarrollo de la ciencia, la destrucción de la religión, la igualdad entre los hombres y tantas otras. Y, no obstante, después de tantas promesas que ha visto nuestra civilización, todavía sentimos hoy resonar por el mundo los mismos gritos de guerra. El camino de la revolución, lejos de aquietar a los hombres, ha exaltado todavía más la monstruosidad y, hoy, su brutalidad no tiene freno.

Nosotros, como tradicionalistas, no creemos en las promesas del pacifismo. No nos creemos a aquellos filósofos de la herejía social que hicieron la promesa de llevar la paz al mundo con la dirección revolucionaria de la sociedad y hasta de la persona humana. Son precisamente ellos quienes, engañando al hombre y quitándole el significado de la vida, han hecho violenta la lucha sobre la tierra y lo han asimilado a la lucha de las bestias, cruel y sin más significado que el dominio del fuerte sobre el débil. Su paz, la prometida paz de la moderna sociedad, no existe y, además, instaura la atrocidad de la guerra.

Los constructores de sociedades y los libertadores del hombre no sólo engañan, sino que, con su falso augurio, inoculan una falaz ideología de la paz que es insoluble en la naturaleza humana porque el cancelar la lucha humana es destruir la vida misma de los hombres y matarlos.

«La paz perpetua en este mundo es una utopía [...] porque la paz en la tierra engendra el vicio, la decadencia de las costumbres, afloja los caracteres y la vanidad y la sensualidad se apoderan de la sociedad».

«Las circunstancias de la paz no son bastante favorables al heroísmo; que así como las encinas y los robles y los otros árboles resistentes no se crían en los jardines muy regados y adobados, sino entre las rocas de las sierras donde los vientos los combaten continuamente y la nieve a menudo les rasga las ramas, los hombres en las circunstancias difíciles, en el peligro del combate, en las privaciones y sufrimientos de la lucha guerrera, con el espectáculo de la muerte, viviendo dentro de un ambiente de horrores y destrucción, crecen de valor, doman el egoísmo, que es la carcoma de nuestra naturaleza, y se transforman a menudo en hombres de abnegación y sacrificio».

Los templos de la paz que el pacifismo ha levantado sobre Europa son un engaño y, en estos días que vuelven a remover las entrañas de la tierra los disparos de los cañones, vemos cómo estos monumentos de la paz se hunden por su insuficiencia. Y a su lado encontramos, como espectadores de los siglos, los templos de nuestra fe; verdaderos promotores de la paz porque en ellos se encuentra la sana doctrina que adoba y equilibra el hombre, que lo une a sus semejantes y a todos trata de elevar hacia el cielo.

Nuestra esperanza se encuentra en nuestro médico celestial, el verdadero hombre pacífico que es Jesucristo, morador de nuestros templos, quien con su ejemplo mostró el verdadero significado de la lucha, la meta de la fuerza humana y la verdadera paz que todos hemos de buscar.

Encontramos pues, el enigma de la guerra. Ésta, a pesar de ser producto de la corrupción del hombre, es un medio para su santificación. Siendo a veces necesaria e inevitable, es un verdadero excitador de la acción virtuosa en el hombre. La lucha, que es una pena para la humanidad, es capaz de desvelar a la persona y llevarla hacia la virtud. El hombre cristiano, que busca con pasión la paz y huye del derramamiento de sangre, no puede rechazar la lucha que le impone su naturaleza y se tiene que servir de ella, como de toda catástrofe, para conseguir la beatitud.

El desorden de este mundo, que ha perdido la claridad de la ley de Dios, hace que el hombre, de tipo luchador y propenso a la beligerancia, no pueda ordenar su potencia y ésta se esparza bestialmente por el mundo.

El hombre es un soldado en esta tierra porque no se encuentra completo, más bien se halla bajo acción de la corrupción, y por lo tanto requiere de la fuerza, de esta violencia, para conseguir su finalidad. Y, aun así, cuando la concupiscencia se hace señora de su lucha, esta misma fuerza humana, que era medio de virtud, se convierte en la causa del espanto de la guerra.

«El gran principio cristiano de la sumisión de la carne al espíritu es el germen de la paz; el espíritu vivifica, y allá donde él falta, tiene que sobrevenir la muerte. En una época materialista no pueden faltar guerras, como en la carne desamparada del espíritu se haya  la lucha asquerosa de los gusanos para devorarla».

El cristiano ante la violencia se sobrecoge, porque el combate entre los hombres es el retumbo y la imagen ensangrentada del pecado que, como siempre, viciando la naturaleza humana y, en este caso, la herramienta de la lucha, causa la muerte; no solamente de la carne, sino del alma.

Pero el fiel piadoso, conocedor de todo el que hemos mencionado, no huye cobarde de la guerra. Se compadece de la calamidad que sus ojos ven y toma entonces las armas, si es necesario, para la defensa de los justos. Se sirve de la catástrofe, del mal que Dios permite en los tiempos difíciles del belicismo, para la santificación de sus hermanos y de su propia alma en la lucha de siempre, la lucha por la justicia, por la elección del bien frente el mal que misteriosamente nos encontramos en este mundo: única causa justa de toda lucha que el hombre mueve sobre la tierra.

Es resolución de esta lucha cristiana que el hombre, siendo justo, se eleva siguiendo los caminos del bien y encuentra entonces la perfección y el reposo de su alma. La paz entre los pueblos solo es posible si la mirada está puesta en Dios y esta vida está subordinada a la vida futura. Por eso dice el salmista, que la fidelidad germinará de la tierra y la justicia mirará desde el cielo y entonces, se abrazarán la justicia y la paz.

«Es necesario que vengan escándalos;
pero, ¡ay del hombre por quien viene el escándalo!»
Mateo, XVIII, 7

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)