El Bisbe Torras i l’enigma de la guerra (I): La causa de la guerra

 

 

El Bisbe Torras i l’enigma de la guerra (I): La causa de la guerra

L’home no pot estar-se passivament al món; la lluita li és genètica perquè el delit del repòs i el descans no es troben en aquesta contrada. La perfecció i el descans de l’home sols és allí, acomplert el camí de la vida, a la casa de l’ànima.

El Bisbe Torras i Bages (1846-1916✝) va arribar a les darreries de la seva vida tot just encetada la Gran Guerra. Ell, sempre amatent a l’actualitat del seu temps, es mostrà llavors esglaiat pel veure guerrejar, al bell mig de la civilitzada Europa, aquelles velles nacions dites germanes; i com víctimes d’elles mateixes, s’escometien cruelment com bèsties en una contesa en què, segons les seves paraules, la ciència, sense Déu s’havia tornat homicida.

Un cop més, el nostre Bisbe, va dreçar la seva ploma i durant la Quaresma de l’any 1915 va escriure del seu puny una carta pastoral que sota el títol de «L’enigma de la Guerra» és tot un compendi de l’ensenyança cristiana sobre la guerra i un eficaç recordatori pel cristià del misteri de la pau.

La llarga història que condueix la nissaga humana sobre la terra és una veritable instructora i, dirigint la nostra mirada a ella, trobarem com la lluita i la discòrdia són costum de totes les societats que passen pel món. Així, Torras, parla del misteri de la baralla universal del llinatge humà, de la lluita humana.

L’ànima de l’home, incompleta per l’haver caigut de la falda mateixa de Déu, viu en aquest món un neguit constant perquè és confinada, perquè viu desterrada del seu origen, lluny de la seva finalitat. Silenciosament, guarda un anhel, un desig que remou constantment l’acció humana i que l’esperona vers l’eternitat, la vertadera casa de l’home.

En aquest món, l’home, no hi troba casa seva, és de pas. Qui fa una travessa coneix que tot camí feixuc demana la força de les cames, la destresa de l’enteniment i la temprança de l’esperit. D’aquí que en aquest trajecte que fa la humana criatura pel món sols puguem dir que som en lluita.

La persona, amb son lliure albir, ha de seguir constantment els viaranys que remunten les valls i els corriols que tramunten les muntanyes. L’enteniment li ha de fer servei per a destriar aquells camins que fan via d’aquells que es perden, ha de cercar l’assolellada carena i fugir de l’ombrívola vall. Ha de disposar de la força per a enfilar amunt, ha de carregar-se damunt la fadiga per continuar el camí, en definitiva, ha de lluitar.

D’aquesta mateixa raó neix que l’home, bord en aquest món, ha de feinejar i batre’s per aconseguir retornar al seu origen. La pobra criatura, no sols paga la pena de veure’s lluny de Déu i d’haver de patir la travessa de tornada sinó que, perduda la gràcia natural, veu sovint la seva naturalesa no perfecta desfeta per l’acció corrosiva del vici. D’aquesta imperfecció de l’home, la seva insuficiència i la necessitat d’un far, de la llum que és la llei Revelació.

Tothom coneix dins de la seva intimitat la necessitat de feinejar, de tirar endavant i sortir al pas que sovint diem. L’home no pot estar-se passivament al món; la lluita li és genètica perquè el delit del repòs i el descans no es troben en aquesta contrada. La perfecció i el descans de l’home sols és allí, acomplert el camí de la vida, a la casa de l’ànima. Tota persona sent, cerclant la seva existència, un sord neguit vital perquè, patidor d’una infecció, de la corrupció del pecat original, és lluny del seu deler i, a més a més, ha de combatre fins al darrer dels seus dies per a menar de tornada la seva ànima.

«Els moviments de la mar la preserven de la corrupció; diuen que les tempestats purifiquen l’atmosfera, i tot desequilibri desenrotlla una força. La mateixa vida humana és un moviment i quan aquest es para, l’home es mor.»

Però, per davant de la carrera, enfront de totes les ànimes, Déu mateix hi disposà el gran mestre de la humitat, qui amb les beceroles de la Bona Nova, instrueix la criatura humana i, restaurant la seva naturalesa desfeta, es compadeix de tantes d’ànimes desventurades.

L’home en aquest món és un lluitador. Però, la veritable lluita de l’home sobre la terra, la guerra que declara al món, no desfà la pau. El cristià coneix que la seva incansable lluita és la formació del seu caràcter, el guiar la seva ànima pels camins de Jesucrist. I, no obstant, tot i que és desenganyat i coneix que la pau definitiva no és d’aquest món, sovint troba que, trescant pels enlairats camins de l’eternitat, també arreplega com caiguda del cel, la pau temporal al món.

La magnitud d’aquesta contesa que té l’home amb el món és tal que l’ocupa tota la vida, és feina per llarga estona. El neguit per aconseguir la beatitud, la unió amb el mateix bé, també es fa present en la seva societat. Així la societat, amb la seva acció, també cerca la resolució de la vida i veu, per extensió natural, com també es declara el conflicte de l’home en el seu si.

«La lluita humana, tant en l’home en particular com en la societat, mai s’acabarà, [...] l’harmonia és la perfecció i aquesta no s’hi arriba aquí a la terra.»

Desenrotllada la causa de la pugnacitat de l’home, hem de repassar seguint l’ensenyament del Bisbe Torras, la desviació de la guerra. L’home, que és posseïdor de la tecnologia de la lluita, es pot desorientar per acció del pecat original i embriagar-se dels vicis, tot caient, com marejat, en la passió de la violència, la ira de l’home. La societat, tenidora d’un gran armament, sota les boires de l’heretgia social, també cau del mateix peu i veu la desfeta de la guerra.

«La mala llavor del pecat fermenta la naturalesa humana, encén en el nostre llinatge males passions, produeix confusions d’enteniment, contrarietat d’apetits, apareixen conflictes d’interessos i de pretensions, necessitats oposades, i la guerra és una conseqüència d’aquesta situació en què es troba la humanitat a la terra.»

L’heretgia és la gran pertorbadora de la pau. La revolució, llevant el mantell que aquietava els humans, és el vici fet filòsof. Fet l’engany, oblidada la veritable finalitat de la vida, l’home, que no pot mudar de naturalesa ni pot ofegar el motor de la seva ànima, persegueix pels camins del món les fantasmagòriques il·lusions de la felicitat i el seguici dels seus vassalls.

I, no hi ha res pitjor que prometre el que no es pot donar perquè tals promeses generen desesperació. L’home ha de lluitar per a atènyer la salvació de la seva ànima, la perfecció del seu ésser i la satisfacció del seu neguit. Mes, aquesta lluita que pel cristià és font de tantes virtuts, deslligada del seu verdader significat és una força que a les mans de l’home es converteix en una arma homicida i amb ella instaura la guerra al món.

«El desig desenfrenat del goig de si mateix cega l’home, el porta a una espècia de paroxisme en el qual la seva activitat intel·lectual queda dominada per un moviment inferior que el condueix a obrar sense [...] rectitud [...] i, vencent la noble inclinació de benevolència envers el pròxim, el sacrifica, si és necessari, per a satisfer la pruïja pecaminosa.»

La lluita no la pot deposar mai l’home. No se’n pot desfer perquè és la mateixa vida, l’acció i el moviment de deslliurança de la seva ànima empresonada a les mans del món. Però, aquesta virtuosa lluita, miop i desorientada, pensant que la seva finalitat s’amaga en les possessions materials, il·lusionada només per les concupiscències, és la passió desenfrenada que motegem per guerra. Perduda la causa del cel, es gesta la guerra per fer-se amb les minses possessions del món i s’instaura el règim de l’horror.

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

* * *

 El Obispo Torras y el enigma de la guerra (I): La causa de la guerra

El hombre no puede estar pasivamente en el mundo; la lucha le es genética porque el deleite del reposo y el descanso no se encuentran en esta tierra. La perfección y el descanso del hombre sólo llegará, una vez cumplido el camino de la vida, en la casa del alma.

El Obispo Torras y Bages (1846-1916✝) llegó a finales de su vida cuando apenas comenzaba la Gran Guerra. Él, siempre atento a la actualidad de su tiempo, se mostró entonces sobrecogido por ver guerrear, en medio de la civilizada Europa, a aquellas viejas naciones dichas hermanas; y cómo víctimas de ellas mismas, se acometían cruelmente como bestias en una contienda en que, según sus palabras, la ciencia, sin Dios, se había vuelto homicida.

Una vez más, nuestro Obispo, tomó su pluma y durante la Cuaresma del año 1915 escribió de su puño y letra una carta pastoral que, bajo el título de «El enigma de la Guerra», es todo un compendio de la enseñanza cristiana sobre la guerra y un eficaz recordatorio para el cristiano del misterio de la paz.

La larga historia que conduce el linaje humano sobre la tierra es una verdadera instructora y, dirigiendo nuestra mirada a ella, encontraremos cómo la lucha y la discordia son costumbre en todas las sociedades que pasan por el mundo. Así, Torras, habla del misterio de la lucha universal del linaje humano, de la lucha humana.

El alma del hombre, incompleta por la haber caído de los brazos mismos de Dios, vive en este mundo una desazón constante porque se haya confinada, porque vive desterrada de su origen, lejos de su finalidad. Silenciosamente, guarda un anhelo, un deseo que remueve constantemente la acción humana y que lo espolea hacia la eternidad, la verdadera casa del hombre.

En este mundo, el hombre no encuentra su casa; está de paso. Quien hace una travesía conoce que todo camino exige la fuerza de las piernas, la destreza del entendimiento y la templanza del espíritu. De aquí que en este trayecto que hace la humana criatura por el mundo sólo podamos decir que estamos en lucha.

La persona, con su libre albedrío, tiene que seguir constantemente los senderos que remontan los valles y las veredas que tramontan las montañas. El entendimiento le tiene que servir para discernir entre aquellos caminos que hacen vía de aquellos otros que se pierden, tiene que buscar la soleada carena y huir del sombrío valle. Tiene que disponer de la fuerza para enfilar a lo más alto, tiene que superar su fatiga para continuar el camino. En definitiva, tiene que luchar.

De esta misma razón nace que el hombre, huérfano en este mundo, tiene que faenar y batirse para conseguir volver a su origen. La pobre criatura no sólo paga la pena de verse alejada de Dios y de tener que sufrir la travesía de regreso, sino que, perdida la gracia natural, observa a menudo cómo su naturaleza no perfecta resulta derrotada por la acción corrosiva del vicio. De esta imperfección del hombre, viene su insuficiencia y la necesidad de un faro, de la luz que es la Ley de la Revelación.

Todo el mundo conoce dentro de su intimidad la necesidad de faenar, de tirar para adelante y salir del paso, como se dice a menudo. El hombre no puede estar pasivamente en el mundo; la lucha le es genética porque el deleite del reposo y el descanso no se encuentran en esta tierra. La perfección y el descanso del hombre sólo llegará, una vez cumplido el camino de la vida, en la casa del alma. Cada persona siente, en el transitar de su existencia, una sorda desazón vital porque, cargando con una infección, con la corrupción del pecado original, está lejos de su anhelo y, además, tiene que combatir hasta el último de sus días para llevar de vuelta a su alma.

«Los movimientos del mar la preservan de la corrupción; dicen que las tempestades purifican la atmósfera, y todo desequilibrio desata una fuerza. La misma vida humana es un movimiento y, cuando éste se para, el hombre se muere».

Pero, por encima de la carrera, ante todas las almas, Dios mismo dispuso el gran maestro de la humildad, quien, con el abecé de la Buena Nueva, instruye a la criatura humana y, restaurando su naturaleza derrotada, se compadece de tantas de almas desventuradas.

El hombre en este mundo es un luchador. Pero, la verdadera lucha del hombre sobre la tierra, la guerra que declara en el mundo, no deshace la paz. El cristiano conoce que su incansable lucha es la formación de su carácter, el guiar su alma por los caminos de Jesucristo. Y, no obstante, a pesar de sus desengaños, y conocedor de que la paz definitiva no es de este mundo, a menudo encuentra que, volando por los encumbrados caminos de la eternidad, también recoge como caída del cielo, la paz temporal en el mundo.

La magnitud de esta contienda que tiene el hombre con el mundo es tal que le ocupa toda la vida, es trabajo para largo rato. La desazón para conseguir la beatitud, la unión con el mismo Bien, también se hace presente en su sociedad. Así, la sociedad, con su acción, también busca la resolución de la vida y observa, por extensión natural, cómo el conflicto del hombre alcanza a toda la sociedad.

«La lucha humana, tanto en el hombre en particular como en la sociedad, nunca se acabará, [...] la armonía es la perfección y ésta no se alcanza aquí, en la tierra».

Desarrollada la causa de la pugnacidad del hombre, las enseñanzas del Obispo Torras nos llevan a tratar sobre la desviación de la guerra. El hombre, poseedor de la tecnología de la lucha, puede desorientarse por acción del pecado original y embriagarse de los vicios, cayendo, como mareado, en la pasión de la violencia, en la ira. La sociedad, poseedora de un gran armamento, bajo las nieblas de la herejía social, también calza del mismo pie y cae en el desorden de la guerra.

«La mala semilla del pecado fermenta la naturaleza humana, enciende en nuestro linaje malas pasiones, produce confusiones de entendimiento, contrariedad de apetitos, aparecen conflictos de intereses y de pretensiones, necesidades opuestas, y la guerra es una consecuencia de esta situación en que se encuentra la humanidad en la tierra».

La herejía es la gran perturbadora de la paz. La revolución, que levanta el velo que aquietaba a los humanos, es el vicio hecho filósofo. Hecho el engaño, olvidada la verdadera finalidad de la vida, el hombre, que no puede mudar de naturaleza ni puede ahogar el motor de su alma, persigue por los caminos del mundo las fantasmagóricas ilusiones de la felicidad y su séquito de esclavos.

Y, no hay nada peor que prometer lo que no se puede dar, porque tales promesas generan desesperación. El hombre tiene que luchar para alcanzar la salvación de su alma, la perfección de su ser y la satisfacción de sus inquietudes. Pero esta lucha, que para el cristiano es fuente de tantas virtudes, desatada de su verdadero significado, es una fuerza que en manos del hombre se convierte en una arma homicida y, con ella, instaura la guerra al mundo.

«El deseo desenfrenado del gozo de sí mismo ciega el hombre, le lleva a una especie de paroxismo en el cual su actividad intelectual queda dominada por un movimiento inferior que le conduce a obrar sin [...] rectitud [...] y, venciendo la noble inclinación de benevolencia hacia el prójimo, lo sacrifica, si es necesario, para satisfacer el prurito pecaminoso».

La lucha nunca puede ser abandonada por el hombre. No la puede deponer porque es la misma vida, la acción y el movimiento de huida de su alma encarcelada en manos del mundo. Pero esta virtuosa lucha, miope y desorientada, que cree que su finalidad se esconde en las posesiones materiales y se ilusiona solamente por las concupiscencias, es la pasión desenfrenada que nombramos por guerra. Perdida la causa del Cielo, se gesta la guerra para conquistar las exiguas posesiones del mundo y se instaura el régimen del horror.

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)