La bèstia i la societat domèstica (i III)

 

La bèstia i la societat domèstica (i III)

 

L’animalisme és la fantasia que l’home modern ha imaginat del regne animal, un gran despropòsit; els seus artífexs han volgut editar la llei de la naturalesa i proposen una bestialitat, una nova relació de l’home amb les bèsties: l’animal fa de persona, i l’home de bèstia.

 

Una dona jove passeja pel centre comercial, remena roba i entra als emprovadors acompanyada del seu gos; un noi afalaga i amanyaga el gos amb tot de paraules i carícies, tal fos el fill de les seves preferències; un gos tiba i empenyen d’una dona vella que era entretinguda netejant els orins amb detergent; una parella d’homes passeja un pug dins d’un carretó d’infant; un grup de noies inicia un recapte per a finançar la quimioteràpia d’un gos recollit de l’abandó; una campanya publicitària anuncia un curs de places limitades per a la reeducació de gossos problemàtics; i els polítics registren una llei que prohibeix la criança de gossos, obliga els amos a la realització d’un curset formatiu i estableix tot un règim de la vida domèstica del gos; tantes són les escenes i tants són els despropòsits que ha provocat l’animalisme.

Les grans fites que marquen la història de l’home, els peirons que assenyalen els termes de la humanitat, tot això s’ha aconseguit per mor d’una voluntat inconscient, connatural a l’home, de dominació sobre la creació. Aquesta empresa humana pren forma en l’acció dominadora sobre la resta de les creatures; és així, d’aquesta manera, que l’home aconsegueix allunyar-se d’un estat pretèrit i miserable de la seva existència, alliberar-se de la condició de salvatge que tan poc s’adiu amb la seva dignitat predilecta de fill de Déu. L'home es fa home distanciant-se de la resta de la creació, dirigint-la, contenint-la o subjugant-la, aconseguint-se per a ell una forma pròpia i personal del viure, la vida humana.

Les comoditats reposades de la vida moderna ens han distanciat al màxim de la natura; el cabal abundant de la ciència i la tecnologia ens ha procurat una vida planera, un ecosistema pràcticament artificial en què l’home és el centre de la existència, arrecerat de l’hostilitat del món ruspestre i sense gaire convivència amb la naturalesa de la creació, general i particular. La criatura humana ha aconseguit descompartir-se tant de la natura que, fins i tot acostumada a veure com aquesta pren les formes que l’imposa el disseny enginyós de l’home, tot sovint creu, oblidant o ignorant les lleis elementals i impertorbables de la seva constitució, que tota la creació es plega a la volutat humana. No obstant això, encara perviu en les entranyes inaccessibles de l’essència del món, un corpus natural, un disseny primitiu de la vida, dels organismes i de les seves relacions.

L'animalisme és la fantasia que l’home modern ha imaginat del regne animal, un gran despropòsit; els seus artífexs han volgut editar la llei de la naturalesa i proposen una bestialitat, una nova relació de l’home amb les bèsties: l’animal fa de persona, i l’home de bèstia.

Aquesta tota una doctrina atribueix a les bèsties una dignitat superior a l’home, les consideren un manyoc de bondat i de puresa, grans virtuts que tan sovint es troben a faltar en els nostres semblants i fins i tot en nosaltres mateixos. L’home, doncs, no es pot imposar sobre l’animal perquè la seva autoritat flaqueja enfront d’aquesta imatge indolent i venerable de la bèstia agraciada de tantes virtuts.  S’oblida que el gos no és un ésser moral, ans al contrari, un ésser vulgar i indiferent que, més enllà de les seves necessitats bàsiques i l’impuls instintiu, tant li fa una cosa o l’altra; és l’home qui fa la llei al gos, bona o dolenta, i li imprimeix amb els procediments més bàsics del condicionament. El gos segueix a la lletra les condicions de la seva domesticació i no es pregunta mai de qüestions morals; els gossos no són per naixença bons o dolents perquè no tenen naturalesa moral.

L'animalista concep el gos com a un ésser de la més alta dignitat, i per això trobem tants de gossos que són avui una caricatura grotesca de l’home; i ja sembla que la legislació els protegeix més que no pas la vida humana. Tanmateix, com que les lleis de la natura no les pot modular la voluntat de l’home, avui les bèsties, educades amb moltes de paraules i tanta d’estima, són més malcriades que mai i generen una pila de problemes a llurs famílies.

···

El gos de l’avi era l’encarregat de la custòdia del terreny i la defensa dels animals del cobert; heus ací per què l’avi es va emprenyar solemnament quan aquest va desatendre la custòdia del reixat i va col·laborar, passivament, en la meva destrossa del plançó de figuera, havia desatès la raó del seu viure a casa. El gos del pare era un gos de guàrdia; el bon home sempre repetia que el gos era a casa per a protegir-nos, i per això tenia l’habitació al costat del rebedor, i tenia la cua retallada perquè els gossos de guàrdia han de tenir la cua escapçada.

Els nostres gossos, a malgrat de ser perillosos, perquè eren bèsties de molt de pes, sempre podien passejar sense lligadura i arribats a casa eren descollats, tot plegat perquè l’amo es bastava amb un espinguet, expel·lit amb força entre uns llavis contrets, per a fer-los obeir. Els dos homes domesticaren bé llurs gossos, es cuidaren d’ensenyar-los amb la carícia tot el que calia fer, puix era bo, i, contràriament, amb la força, el que era mal fet. La naturalesa no coneix el terme mitjà i tot s’ha de resoldre, dicotòmicament, en forma de dominació o submissió. La supressió de l’autoritat del bastó, els gossos fan la llei als amos, manen a casa les bèsties.  

Tal volta algú s’escandalitza i creu que aquesta doctrina que hem presentat és brutal i despietada: un gos castigat per una malifeta del nen i l’altre abandonat de la família, vivint en una estança sòrdida. Sempre ha sigut d’aquesta manera, i és per defensar la integritat i la salubritat d’aquesta doctrina que volem cloure aquest article amb el relat íntim de com es va viure, a casa, la mort del gos del pare.

De sobte, el gos va començar a vomitar molt habitualment, més tard ja ho feia sense cessar i qualsevol cosa que ingeria acabava escampada per terra; el pobre gos es migrava a passos de gegant i es consumia a una velocitat trepidant. El pare li feia preparats especials i molts eren els seus esforços per mirar de nodrir-lo; va remoure cel i terra per trobar remei a la malaltia, va consultar molts d’especialistes i va deixar-s’hi molta moneda. Jo recordo les llàgrimes silencioses, com corrien avall el rostre del pare, quan aquest va tornar a casa, desconsolat, amb la notícia d’un diagnòstic terrible; i sento ressonar els sanglots del pare quan va prendre el comiat definitiu, determinat a estalviar-li l’agonia. L'única ocasió en què he vist ensorrar-se aquest Sant Pau d’home, en la mort del gos que li havia sigut tan fidel i que com a tal s’havia estimat.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau

Masiva manifestación en Tarragona contra la construcción de una planta química y la destrucción de terreno agrícola

 

Masiva manifestación en Tarragona contra la construcción de una planta química y la destrucción de terreno agrícola

Confusión en la «resistencia»: cuando el ecologismo ocupa el lugar de la Tradición

El pasado sábado 3 de mayo de 2025, unas 3.000 personas se congregaron en Mont-roig del Camp (Arzobispado de Tarragona) para protestar contra la construcción de una planta química de Lotte Energy Materials. La manifestación, organizada por Revoltes de la Terra junto con Salvem Montroig, Unió de Pagesos y Revolta Pagesa, incluyó una marcha lenta de tractores y una plantación simbólica en los terrenos donde se prevé instalar la fábrica. Los organizadores destacaron la importancia de defender el valor del suelo agrícola y la necesidad de alianzas entre campesinos y movimientos sociales.

Revoltes de la Terra es un movimiento ideológico izquierdista presentado formalmente el pasado 25 de enero de 2025 en el centro «okupado y autogestionado» La Llavor, en el Prat de Llobregat (Barcelona). Sigue el ejemplo del grupo francés Les Soulèvements de la Terre (Sublevaciones de la Tierra), de raíz izquierdista y que usa como medios no sólo las manifestaciones sino la desobediencia civil y el sabotaje. Por tales motivos, el gobierno de francés pretendió disolverlo en junio de 2023 por decreto del Consejo de Ministros, pero tal acto fue anulado por el Consejo de Estado francés en noviembre de 2023.

Este movimiento no se define «ni como colectivo, ni organización, ni coordinadora, ni plataforma; sino como dinámica de lucha».
Su objetivo declarado es hacer frente al saqueo del territorio y del medio ambiente.

Pero bajo esta intención compartible, se esconde un cuerpo doctrinal y político completamente ajeno —cuando no directamente hostil— a los principios del orden natural, tradicional y católico.

La causa justa: defensa de la tierra y el campesinado

Debemos comenzar reconociendo lo evidente: la lucha contra la destrucción del campo, la mercantilización del suelo agrícola y la imposición de proyectos industriales por parte del Estado y las multinacionales es justa. 

La revolución liberal del s. XIX provocó efectos desastrosos en todos los órdenes, incluido en el medio ambiente: eliminó la propiedad comunal (para sustituirla por el la propiedad individualista liberal) y rompió el concepto clásico de propiedad (entendido como el modo en el que se articula el uso de los bienes para cubrir necesidades, esto es, como derecho natural secundario) para sustituirlo por el concepto liberal de propiedad (derecho de gozar y disponer de una cosa o de un animal, sin más limitaciones que las establecidas en las leyes, esto es, derecho natural primario).

Desde entonces, se produjo un abandono del campo por parte del hombre, a fin de nutrir las aglomeraciones urbanas, y por tanto la ruptura del equilibrio que la actividad humana provocaba en el medio. Los pocos habitantes que quedaron en el mundo rural vieron cómo sus tierras ancestrales eran (y son) arrasadas por intereses ajenos, extranjeros y modernos: «transición energética», «desarrollo sostenible» o «progreso».

Las quejas son legítimas. Los parques eólicos que se imponen sin consulta; las megainstalaciones solares que convierten tierras de cultivo en desiertos de silicio; las fábricas químicas que contaminan el aire y el agua; las líneas de alta tensión que atraviesan montes y valles sin pedir permiso ni rendir cuentas… Todo esto constituye una ruptura del equilibrio histórico entre el hombre, la tierra y Dios. Un equilibrio que es fundamento del orden natural, esto es, de la civilización cristiana.

No son los molinos ni los paneles en sí los enemigos, sino el modelo tecnocrático, impersonal y avasallador que los impone desde arriba y desde el extranjero, sin tener en cuenta ni la naturaleza de las cosas ni el bien común. En este sentido, el liberalismo —hijo del racionalismo ilustrado y padre del capitalismo moderno— es el verdadero causante de esta dislocación. Ha reducido la tierra a mera mercancía, el poder a pura gestión y al hombre a consumidor sin raíces.

El error: una reacción contaminada por la ideología y el materialismo

 

Sin embargo, el problema de Revoltes de la Terra no está en su diagnóstico, sino en su tratamiento. Es un intento de frenar los efectos del liberalismo con más ideología moderna: la ecologista, la igualitaria, la marxista. 

Y, con ello, esta reacción no resuelve el problema, sino que —al contrario— lo profundiza. Por tanto, la reacción produce el efecto contrario al deseado.

Así, se sustituye la verdadera relación del hombre con la naturaleza —que es de custodia, gratitud y jerarquía— por una visión panteísta o nihilista del entorno. Se reemplaza el orden social natural y cristiano (basado en la familia, el municipio y la tradición) por un ideal de comunidades «horizontales», «inclusivas» y «autogestionadas», que niegan la autoridad, la ley natural y la verdadera identidad de los pueblos.

Así, se deslegitima la causa justa al colocarla al servicio de una agenda ideológica que es, en última instancia, contraria al Bien Común.

La verdadera alternativa: restaurar el orden natural y cristiano
El carlismo —que no es una ideología política, sino una doctrina y una forma viva de entender el mundo— ofrece otra vía. Frente al saqueo del campo por parte del liberalismo capitalista y frente a la impostura igualitaria de la izquierda ecológica, se alza la defensa de los fueros; de los oficios tradicionales y de los gremios; de la propiedad comunal, gremial y familiar; del municipio libre; de la región y del regionalismo; y del equilibrio entre el hombre y la creación.

Los campesinos no necesitan ser adoctrinados por asambleas revolucionarias ni utilizados como escudos por ideólogos urbanos. Necesitan que se reconozca su papel como custodios de la tierra, como transmisores de una cultura milenaria y como base de la verdadera soberanía. Necesitan instituciones naturales —familia, parroquia, municipio— que les devuelvan autonomía sin aislarlos. Y necesitan una economía al servicio del bien común, no del mercado ni del Estado.

Este modelo no es utópico: ha existido. Se llamó Cristiandad. Y fue destruido precisamente por las mismas fuerzas que ahora se enfrentan en esta confusión: por un lado, el liberalismo destructor y, frente a él, la revolución igualitaria. Dos caras de la misma moneda. Ambas nacidas del mismo error: el rechazo del orden querido por Dios.

Conclusión: una causa secuestrada

En definitiva, la reciente movilización del 3 de mayo en Mont-roig del Camp —como tantas otras que la han precedido en Cataluña y el resto de España— revela una causa justa secuestrada por ideologías erradas. Nos corresponde a los que defendemos la Tradición ofrecer una alternativa clara, sin complejos ni sincretismos.

La defensa de la tierra y del campesinado no puede quedar en manos: ni de quienes niegan la autoridad, la jerarquía y la moral objetiva; ni tampoco de quienes pretenden someterla a la lógica del «mercado» que todo lo devora. Sólo desde una visión natural  y católica del orden se puede devolver a nuestros pueblos la dignidad perdida, a nuestros campos la vida robada, y al hombre su verdadero lugar en la creación: no como explotador ni como igual a la bestia, sino como hijo de Dios, señor y servidor de la tierra que se le ha confiado.

La tierra será restaurada cuando lo sea el Trono y el Altar. Y en esa restauración, también el campesino volverá a ocupar el lugar que le corresponde.

Agencia FARO / Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau

La bèstia i la societat domèstica (II)

 

La bèstia i la societat domèstica (II)

D’antuvi, els gossos servien els homes, fonamentalment, en l’ofici de la caça, la pastura, la custòdia de la casa i en d’altres treballs; ningú es cuidava d'un gos inservible. El gos inútil sortia de casa, i els gossos de ningú vagaven pel carrer.

Una cambra de casa, obscura, sempre feta una penombra, serveix de quarto dels mals endreços i, ocasionalment, per a la recepció i l’hostatge de convidats; una estança freda les curtes jornades d’hivern que esdevé xafogosa quan aquestes s’estufen i es dilaten a l’estiu. Queda lluny de la residència principal, bullici de l’activitat domèstica, i és, a tocar del rebedor —cruïlla exacte dels dos llargs passadissos vertebradors del parell d’ales que conformen, esteses al voltant d’un celobert, la planta de casa—, veritablement, una posició remota, un lloc sòrdid.

La peça és tota emblanquinada —la mare sempre deia que les parets, espolsades de blanc, reverberen la claror i són signe de salubritat—; el fons de la sala és tamisat per un gran guarda-roba de caoba on es recullen totes les andròmines que són de temporada, que només fan un servei d’ocasió. Una cadira de braços i un sofà llit acaben de conformar el mobiliari i completen la imatge d’aquesta tètrica cambra, tan desproveïda de vida i poblada de tates ombres.

Ressemblant a una tempesta que aclapara el cel i carrega l’atmosfera, una mena de solitud horripilant pesa i impregna l’ambient de l’habitació. Una massa basardosa infranquejable es representava, ocupant la plenitud de l’estança, en la delicada i tendra consciència d’infant de la meva germana i li impedia de travessar aquesta regió recòndita, quan li era menester. Era tot sovint que jo l’havia d’acompanyar, precedint-la, per a guardar-la d’uns temors desconeguts, però esborronadors; jo, disfressat d’home, en aquest ofici solemne de germà gran, emperò, també sentia una forta impressió i, quan ja m’enretirava, ho feia apressat, fugint d’una inquietud profunda, sibil·lina i misteriosa.

Un bon grapat d’anys, hi feu vida, en aquella peça sòrdida, un gos. Dins d’un caixó blau, ben recaragolat, en una plàcida paciència, hi reposava bona part del dia; i quan era l’hora de costum, en sentir rondinar el pare i crepitar el calaix del bufet del rebedor, els seus ulls, just desclosos, esbatanats, espurnejaven endemig de la fosca, alzinant-se darrere, de seguida, son cos monumental, remenant les anques i batent d’emoció el romanent d’una cua escapçada.

Plus tard, caiguda la nit, la porta refregava a terra i tots dos s’endinsaven de tornada; el gos restava a l’espera mentre el pare ajustava la porta i, llavors el descollava. A continuació, la bèstia mansa petjava fins a la cuina i s’assadollava a la pica, en la frescor de l’abeurador i el plaer de la menjadora, que la mare ja s’havia cuidat de saturar, de mentrestant, d’aigua i de vianda. En acabat, es retirava a la seva cambra i, vençut de cansament, es condormia arraulit a la seva calaixera, mentre nosaltres fèiem, enllà, la nostra vida d’un vespre qualsevol.

Recordo del meu pare —llavors, encar en la ufanor de la seva maduresa, un home brau i vigorós, generalment entenimentat, d’un seny tossut i tirat a la seva—, tot un regiment de l’assumpto del gos, una doctrina de la bèstia domèstica. Probablement, ell, com jo, l’havia rebut d’una manera naturalíssima, l’havia mamat a casa, perquè en aquesta casa, abans no fos la moda, sempre hi ha hagut cans, i de molt temps ha que els amos han tractat, s’han curat i s’han servit, d’aquesta mena de bèstia.

L'escamp de la meva nissaga ha muntat aquesta doctrina, el meu pare la va recollir i me la va transmetre —amb la sonoritat i l’eficàcia de l’exemple i algunes explicacions sonades—, i jo, d'ara endavant, tindré l’honor d’estampar-la i desenvolupar-la modestament, de proclamar-la, per a la seva difusió i per a fer-nos de tornada el gos, aquesta propietat tan nostrada, la bèstia domèstica.

···

    El gos és una bèstia. La seva constitució és la pròpia d’una fera, prou diferent i inferior a la humana. No disposa, doncs, de la mateixa dignitat, no pot rebre el càrrec del nostre respecte ni la intensitat de la nostra afecció.

En el dedins del gos perviu l’instint, no mana el seny, no existeix l’enteniment ni la raó; i doncs, a malgrat de l'element primitiu de l’emoció, no disposen tampoc de sentiment. El gos té reaccions afectives, és a dir, el seu estat mental rep impressions, s’altera i muda amb l’experimentació més elemental dels plaers sensuals i les penes materials; el seu comportament s’acomoda a aquestes exaltacions bàsiques, però, no obstant això, després de l’emoció, no aflora el sentiment, producte tan noble i enlairat, propietat de la naturalesa humana.  

Com a bèstia, disposa de la força i la potència letal, el gos és perillós. Si l’home no practica la domesticació, si l’home no es fa valdre, si no imposa el seu sistema de valors damunt del gos, si no l’ensenya amb les lliçons més primitives i més elementals —puix l’animal no entén de raons, només de la satisfacció o el premi, la pena o el càstig—, aquest esdevé brutal i violent, i disposa d’urpes i ullals en l’apassionada operació de l’obediència a l’instint.

El gos és domèstic. El contacte amb la vida humana i l’acció educadora de l’home l’ha amansit, apaivagant-li l’impuls ferotge, domant-li el temperament, sotmetent-lo totalment a la docilitat.

La proximitat a l’home és estrictament necessària per a la seva supervivència. El procés de domesticació és una demanda natural dels cans, la necessària convivència amb la societat humana, la submissió a l’home, fa callar les potències de la bèstia i l’invalida per a la vida salvatge. No existeix el gos salvatge, mai defuig el domini de l’amo, en la seva servitud troba el viure.

Els gossos no s’eduquen, sinó que es domestiquen. Jugar a mestres amb el gos suposa no domesticar-lo; l’absència de domesticació fa inservible i perillosa la bèstia, alhora que dificulta sobremanera la seva supervivència.

La relació de l’home amb el gos és desigual.  El gos és inferior a l’home i, ademés, se li sotmet amb la domesticació; i es presta al seu servei, per a benefici de la seva pròpia supervivència. Una amistat estrafeta, una associació amb beneficis recíprocs, definitius per al gos, complementaris i circumstancials per a l’home.

El gos només té un amo. El vincle de la domesticació s’estableix de forma personal. Sols un individu es pot constituir com l’amo del gos, una persona concreta carrega amb la responsabilitat i l’obediència; s’aconsegueix llavors un servei més precís i l’obediència és més sòlida. El gos es vincula íntimament amb l’amo, el domador, aquell qui l’ha pujat i se n’ha cuidat; la relació de la resta de la família amb el gos és secundària, de pitjor qualitat.

El gos no és membre de la família. A malgrat de la natural afecció que desperta la presència quotidiana i la diligència en el servei del gos, aquest no esdevé un membre més de la família. Mai es constitueix una persona, no pot ser subjecte d’una afecció tan pròpia de l’home. La seguretat i la salut, la integritat de la família, passa per damunt de la vida del gos.

El gos no pot substituir la canalla, exaltar-lo i constituir-lo receptor d’una sort d’amor que és pròpia de la nostra sang és indici de bogeria; tractar el gos com a un infant és un absurd que únicament pot congriar desgràcies.

El gos sempre té una funció. L’home disposa del gos, el cuida perquè li fa un servei. La presència del gos a casa sempre ha de respondre a una necessitat. No pot ésser una càrrega per a l’home, li ha de ser un col·laborador. D’antuvi, els gossos servien els homes, fonamentalment, en l’ofici de la caça, la pastura, la custòdia de la casa i en d’altres treballs específics; ningú passava ànsies per a alimentar un gos inservible. El gos inútil sortia de casa, i els gossos de ningú vagaven pel carrer.

···

Exposat el corpus d’aquesta doctrina, tan assenyada i tan pròpia de la nostra forma tradicional del viure, ens reservem per al darrer article d’aquesta secció, de destacar, en la rutina del viure del gos de la cambra i en el càstig del gos de la figuera, l’exemple d’aquests articles apuntats, i comparar-los, posteriorment, amb el despropòsit que és la moderna i malaltissa preocupació animalista.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau

El Gobierno catalán destinará 1,45 millones de euros a fomentar la captura de jabalí

El Gobierno catalán destinará 1,45 millones de euros a fomentar la captura de jabalí

 

Es una excelente noticia para paliar, no desde la ideología ecologista sino desde los principios tradicionales, los desastrosos efectos en el medio ambiente causados por la revolución liberal

El Departamento de Agricultura del Gobierno catalán anunció que destinará 1,45 millones de euros para fomentar la captura de jabalíes y comercializar su carne, según el comunicado de prensa oficial hecho público el pasado 25 de abril.

El objetivo de esta medida es disminuir la densidad de jabalíes en el medio ambiente para contribuir a la reducción de daños que causan estos animales, en especial prevenir la transmisión de enfermedades que propagan en la fauna doméstica y en el sector primario.

Los jabalíes se han convertido en una preocupación creciente debido al impacto que causan en los cultivos, las infraestructuras y los ecosistemas. Además, estos animales son portadores de enfermedades que pueden afectar tanto a especies ganaderas como a la salud pública.

Además, las autoridades públicas desean promocionar el aprovechamiento y valorización de la carne de caza y la creación y mejora de los puntos de recogida de este alimento.

Los destinatarios de las ayudas serían  las sociedades de cazadores y las empresas que se dediquen a gestión de la carne de caza.

Se trata de una excelente noticia para paliar, no desde la ideología ecologista sino desde los principios tradicionales, los desastrosos efectos causados en el medio ambiente por la revolución liberal.

En efecto, la eliminación de la propiedad comunal perpetrada por el liberalismo en el siglo XIX —sustituida por la propiedad individual como base de la misma— y la ruptura del concepto clásico de propiedad (entendido como el modo en el que se articula el uso de los bienes para cubrir necesidades, esto es, como derecho natural secundario) para sustituirlo por el concepto liberal de propiedad (derecho de gozar y disponer de una cosa o de un animal, sin más limitaciones que las establecidas en las leyes, esto es, derecho natural primario), provocaron desastrosos efectos en todos los órdenes, incluido en el medio ambiente.

En el medio ambiente, estos efectos se manifestaron en el abandono del campo por parte del hombre, para nutrir las aglomeraciones urbanas, y por tanto la ruptura del equilibrio que la actividad humana provocaba en el medio. Este desequilibrio se ha manifestado, entre otras cosas, en la proliferación sin límites del jabalí, que provoca destrozos en el medio ambiente y es portador de enfermedades que atacan al hombre y a otros animales, tanto domésticos como salvajes.

La solución de la ideología ecologista es la de este desequilibrio antinatural. El fomento de la caza que acaba de anunciar el gobierno catalán vuelve a las actividades clásicas de actuación del hombre en el medio, a fin de intentar recuperar —con tales actuaciones tradicionales— el equilibrio roto en su día por el liberalismo y sus hidras postmodernas, como el ecologismo.

Se recomienda la lectura del libro Naturaleza tradicional, del catedrático Oria de Rueda, presentado en Barcelona en noviembre pasado.

Agencia FARO, Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau 

 

 

La bèstia i la societat domèstica (I)

 

La bèstia i la societat domèstica (I)

A casa sempre hi ha hagut gos, i jo he vist com, a pagès, l’avi ha tractat les bèsties, com ha cuidat d’elles i com se n’ha servit, i també com, a casa, el pare ha pujat les bèsties.

Quan l’hivern es moria, l’avi es muntava en una escala plegable, estintolada a la soca del nesprer, i des dels darrers graons metàl·lics d’aquesta, pigats amb els degotalls i les restes esblaimades de pintura, esporgava la capçada. Les branques que la seva ciència assenyalava aperjudicades i els branquillons que trobava superflus, després d’un esforç concentrat, al puny les estenalles, tots queien somorts a terra, apilant-se, conformant un turó de brancam podrit. 

Jo, de matines, encara era parat a taula, degustant el cabalós esmorzar que ens havia enllestit l’àvia. No es podia eixir de casa, no es podia sortir i acompanyar l’avi fins que no s'alcés el sol, ben amunt d’entre els turons; i fins que l’àvia no veia l’horta ben sucada, tota coberta de llum, ja s’era dit que no es podia sortir. Llavors, l’estona al recambró, el fred, la flairosa fragància del desodorant de l’avi, els ruixims de colònia, les demés qüestions d’higiene; i, quan ja era acomplerta aquesta successió quotidiana, era el moment d’abrigallar-se, a la voreta del braser: primer el gec, després el sobretot i, ben arran de nas, el tapaboques. 

L’àvia feia girar el mànec de la porta, l’esclat del pany i, emborrassat, ja em podia abocar a la placeta: les alenades que fumegen, la gebror del camp. Davallava d’amagat per a sorprendre l’avi, l’assaludava, l’interrogava; i llavors m’esbargia, perseguint el rastre d’un gat misteriós, abocant-me a l’ombrívola cleda dels conills, sotjant les gallines, elles atònites, amb els ulls vius d’espant, encar estarrufades damunt les serradures. 

Tantes d’altres coses feia tot sovint, mes, el jorn d’esbrossar els nesprers, tota la meva atenció es concentrava en aquell marge de la graonada que desfilava i muntava cap a casa, cobricelada de fruiters. Allí em plantava, disposat a servir l’avi en aquesta tasca que jo em representava tota suprema. Mes jo, que no abastava les branques del nesprer i fins els brancals més mústics, emmagrits i decantats per la pesantor dels rigors hivernals, se’m resistien, i ni de puntes que els atansava, tampoc disposant de permís per a enfilar-me a l’escala, jo que no podia fer gaire i no trigava a avorrir la companyia de l’escombra i la tasca deslluïda d’apilar les despulles, engelosit, per afegitó, dels esplendorosos afanys de l’avi, que s’entretenia i s’esplaiava d’allò més, encimbellat, tallant i esporgant. 

Fou doncs un dia, fart de no poder tastar les delícies de treballar a les alçades, responsable d’unes tenalles, que vaig anar aprimant la conversa amb l’avi i, a poc a poc, ja començava a distanciar-me, atret per la joia anticipada d’una pensada enginyosa. De seguit, petjant silenciosament, vaig accedir al cobert de les eines. L’olor de garrofes, les tires de ceba i els forcs d’alls que pengen del cel-ras, les gavetes curulles de pinso, un munt de sacs i les eines, totes arrastellades, ben ordenades a l’armari. Acostumats els ulls a la fosca, vaig remenar fins a fer-me amb unes tisores de podar, una pedra d’esmolar, i una petita gaveta. 

Temorós, conscient com era dels perills d’aquesta acció temerària, vaig anar a trobar la companyia del gos que, ajaçat a tocar de la portalada de ferro —d’antuvi sempre oberta, mai del tot ajustada—, em va costar de convèncer l’arrossegar-lo pendent amunt, per a servir-me de la seva complicitat. 

En un bancal que quedava amagat de la vista de tothom, darrere mateix de la casa, fent ronda, tots dos vam topar amb un arbust força despentinat. Crec que devia pensar que uns matolls desmanegats, allí endemig, pretensiosos, no hi devien ésser, i em vaig decidir a endegar-los. Vaig fer un petit clot a terra, vaig fer-hi jaure el gos, li vaig donar l’ordre de restar-hi, i jo, mans a la feina. 

El silenci fou el més absolut, sols s’interrompia, al lluny, i de tant en tant, pel cruiximent d’una branca, el xiular del seu despreniment i el seu tust a terra, era l’avi que continuava amb el seu feinejar. I jo, de mentrestant, també acontinuava els meus treballs, esbrossant aquells matolls atrevits, en aquell bancal, oblidat de tothom: «goita aquesta branca com despunta per damunt de les altres» —devia pensar—, «ves, tot això fora» —devia dir-me pels meus dedins—, i així que anava avançant la meva obra, tallo aquí i continuo tallant, escapçant aquella mísera mata.

La tasca era prou avançada, i ja tenia al meu costat una bona garba de branquillons, fermats tots per una goma de pollastre, dins de la gaveta, quan la meva àvia, adés enfeinada amb el regiment de la casa, va sortir a fora i, sobtada pel silenci de sepulcre, es va témer una fatalitat. La santa dona va estar una estona passejant per aquí, remenant per allí, fins que, com qui no vol la cosa, va acabar per retopar-me, i, llavors, el silenci es va acabar. 

L’escena de la descoberta fou de retratar, l’esglai, l’escridassada. Mai de mai hauria jo imaginat que allí, aquella mata, de qualsevol manera, fos un plançó, vol dir un arbre encara jove, que fos una pobra figuera. Sortosament, a malgrat que la meva malifeta fou contada a tothom, l’enfado no va ser gaire gros —potser és que els avis no s’enfaden mai— i tot plegat va ser, molt aviat, entomat amb una benevolència còmica que va convertir la feta en un dels tants records simpàtics de les estades dels nens a casa els avis.

Tanmateix, no va patir la mateixa sort el pobre gos, que va rebre per tots dos. Jo llavors no vaig entendre-ho gaire, perquè és clar, el gos, pobret de Déu, seguint les meves exigències, no havia fet més que el paper d’un trist espectador obligat, allí parat, contemplant-se els meus treballs de la botànica, fins que l’avorriment li va carregar els ulls, i va aclocar-los allí, dins del sot. 

 
A casa sempre hi ha hagut gos, i jo he vist com a pagès, l’avi ha tractat les bèsties, com ha cuidat d’elles i com se n’ha servit, i també com, a casa, el pare ha pujat les bèsties. Em proposo tants són els moderns despropòsits dels animalistes, de mostrar-vos, en un parell d’articles, la vida de les bèsties en la societat domèstica tradicional, de sempre; i també explicar-vos, el perquè el malaurat gos fou severament arrenyat, en aquella jornada fatal, aquell dia memorable de la poda de la figuera.
 

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau

Juan Manuel De Prada en Barcelona, pronunció la conferencia «De Rocinante a Clavileño: los animales reales y fantásticos que acompañaron a Don Quijote en sus aventuras»

Sancho, tras perder y hallar a Rucio, «le besaba y acariciaba como si fuera persona»

 

Juan Manuel De Prada en Barcelona, pronunció la conferencia «De Rocinante a Clavileño: los animales reales y fantásticos que acompañaron a Don Quijote en sus aventuras»

En la sesión inaugural del curso académico de la Academia de Ciencias Veterinarias de Cataluña, que tuvo lugar el pasado 13 de febrero, y a la que acudió una nutrida representación del Círculo Tradicionalista de Barcelona.

 

El escritor Juan Manuel de Prada visitó Barcelona el pasado jueves 13 de febrero para pronunciar la conferencia «De Rocinante a Clavileño: los animales reales y fantásticos que acompañaron a Don Quijote en sus aventuras», en la sesión inaugural del curso académico de la Academia de Ciencias Veterinarias de Cataluña. Tuvo lugar en el salón de actos del Colegio Oficial de Veterinarios de Barcelona, ante la presencia de la Presidenta de la Academia, Dña. Mª Àngels Calvo Torra, y el Consejero de Justicia de la Generalidad, D. Ramon Espalader.

Una notable representación del Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau acudió a la conferencia del maestro De Prada para saludarle personalmente, y atender y aprender de su magnífica exposición.

Don Quijote, en la playa de la Barceloneta.

 

El escritor comenzó su exposición recordando la vinculación de Don Quijote con Barcelona: «me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única», leemos en la Segunda Parte. En la Ciudad Condal, Don Quijote vivió episodios memorables, como el duelo que se batió contra el Caballero de la Blanca Luna, en la playa de la Barceloneta.

Entrando ya en materia, De Prada destacó que en El Quijote los animales no son tratados como en las fábulas —proyecciones de virtudes o defectos humanos— ni como en los bestiarios medievales. Al contrario, Cervantes en su obra trata a los animales «como lo que son»; además, Rocinante y Rucio comparten tanto la fortuna como la desgracia de sus amos.

 

Numerosos animales transitan por esta novela: rebaños de ovejas, toros, avispas, peces... Y ninguno de ellos endiosan a los héroes, como solía ocurrir en los libros de caballerías, sino que los anonadan y les sumergen en un baño de humildad.

Tras relatar varias de estas aventuras (mejor dicho, desventuras) del bueno de Don Quijote con «ejércitos» de ovejas y otras animaladas, De Prada se centró en el caballo de Don Quijote, Rocinante, y en el asno de Sancho Panza, el Rucio.

Rocinante y Rucio tienen nombre, a diferencia de lo que sucede en los libros de caballerías donde los caballos de los héroes son anónimos. Así, Sancho, tras perder y hallar a Rucio, «le besaba y acariciaba como si fuera persona». Pero persona en el sentido cristiano: como ser específico y concreto, lejos tanto del anonimato caballeresco como de la humanización actual en que algunos caen al tratar a los animales de compañía.

De Prada se centró en la relación de Rocinante y Rucio con sus respectivos amos. Y también de la relación de amistad de Rocinante y Rucio entre ellos. Estos dos ejes formaron el grueso de la intervención de De Prada.

Para ilustrarlos, leyó varios pasajes de El Quijote que, percibidos con la voz, la entonación y la pasión de De Prada, acentuaban aún más la genialidad de Cervantes.

Agencia FARO / Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau

L’orat dels gats i la follia de l’animalisme / El perturbado de los gatos y la locura del animalismo

 

L’orat dels gats i la follia de l’animalisme

Fem protesta contra tota aquesta psicosi pública de l’animalisme que vol fer passar els homes per bèsties i els animals per humans. 

 

Mala negada faci la follia de l’animalisme i llarga vida tinguin els animals, ells que no entenen ni toleren els artificis amb què alguns dementats  volen violentar les lleis amb què Déu va escriure el món!

 

Una associació animalista de mon poble, coneguda amb el quasi enginyós nom de SentmeGats, declarava, la setmana passada a través de les seves xarxes socials, una jornada de dol per la mort d’un gat errívol que feia temps que rondava al seu aire —patxim-patxam — pels carrers de la vila. 

La narració de la troballa del gat mort és digne d’una tragèdia dramàtica puix els autors han fet passar l’atropellament del desafortunat gat com un crim de lesa humanitat. Fent tota una crònica de la vida del gat —com si fossin les gestes d’un màrtir de la seva fe— es planyien, en l’esmentat comunicat, de la inutilitat de tants d’esforços esmerçats en vida del gat per a socorre’l de la pena de viure rodant pel món. Havien gastat dies i més dies empaitant la bèstia pels carrers perquè patia —segons ells— mal d’ullals i, per a capturar-la, havien usat un munt de gàbies i xarxes que totes elles juntes no varen aconseguir fer-se amb el gat —que fins adolorit i afamat fugia esparverat dels seus dedicats perseguidors—; i ¡vatua!, just aquell dia, abans de la tercera intentada, algú havia enfonsat sota una roda la testa del desventurat gat, fent encara més malaurada i desgraciada la seva sort.
 

A continuació, els defensors del gat, —els animalistes domèstics— estrenyien les dents i escopien escumalls per la boca fins a pràcticament insultar el pobre que havia passat per damunt de la sort del gat, «sense parar i sense avisar ningú» —en paraules, ben escrites, dels autors de la declaració—.
 

Ja dita la primera de les bogeries, desfermat el nus de la raó, apa, a dir-ne més que són regalades! Quina misèria la del temerari de la carretera, ell que «no s’havia aturat per socórrer el gat ni trucar a la policia». I després de cagar-se unes vint vegades o més en l’assassí de la bèstia, recorden llavors als lectors del manifest que, si alguna vegada tenen la poca fortuna de trobar-se amb «un dels seus gats», cal seguir uns protocols, cal avisar la policia i —encara els hauria faltat per dir— que cal procurar fer-li els rescats del primer auxili.
 

El pobre conductor, que ja es deuria veure la seva existència encara més maleïda que la del gat que, fet una pelleringa i afectat d’un mal de queixal, havia quedat estavellat a la carretera; aviat es va posar en contacte amb l’associació esmentada, demanant-los perdó i clemència tot desfent-se en explicacions impertinents. De resultes que, al cap d’unes hores, aquests rebaixaren el to i demanaren fins excuses per la dura sentència que havia caigut sobre el tot just condemnat conductor —que ja devia ser trencat de tant plorar pel mal que, valgui-li Déu, se li havia imputat— implicat en el fatídic accident que havia acabat amb la penosa vida del malafortunat gat salvatge.
 

Jo mateix, autor d’aquest article, recargolant-me del riure que em generava tota aquesta comèdia de drama, vaig decidir-me a la gatzara tot contestant  dit manifest amb la sarcàstica expressió que podien haver afegit també una autòpsia al seu reguitzell de peticions —al seu protocol per l’homicidi d’un dels seus gats— cercant d’esclarir les causes de la sospitosa mort del felí. Ja us podeu imaginar la que em va caure al damunt: insults no en van faltar, que en van usar tants com van poder i, pràcticament, em van motejar per porc, per bèstia d’aspecte humà i per criminal de tots els crims comesos i per cometre.
 

La seva rèplica, —que no reproduiré perquè no es pot agafar per enlloc i perquè no voldria esglaiar ningú amb l’estil migrat i desconsiderat del seu escriure— venia a exposar, —si fa mon enteniment de bastida dels seus  arguments, puix ells sols no donen a entendre gaire més que la seva ignorància aigualida en sentiment— el manyoc de principis d’aquesta ideologia mancada del pensar que és l’animalisme. 

L’encarregada de la fundació dels gats menesterosos, deuria pensar que era una bona pensada això de jugar als narradors i entretenir-se amb els textos, però, jo m’hi vaig engrescar de valent i encara sembla que no ha tornat a alçar-se dempeus després de la llarga fila d’arguments que li van caure al damunt.

L’animalisme és una bogeria, com sempre han sigut considerats orats tots aquests personatges que, un cop arribada i entrada la soledat de la vellúria, passen cuidant-se de tots els gats de la contrada dispensant-los menjar, moixaines quan es deixen tocar i fins, en alguns casos encara més sonats, conversa si els és de profit. 

La tesi que tota vida en aquest món té la mateixa dignitat és tan absurda en els alts camps de la filosofia com en els més bàsics del marxar pel món. La naturalesa —pareu ment animalistes, vosaltres que dieu estimar-la tant— és jeràrquica. La natura és una cruenta jerarquia on el fort arrabassa el dret a viure del feble tot quedant-se amb la seva carn per fer robust el múscul que escanya la seva mateixa raça; on el gran es fa amb el petit, el veloç amb el lent i l’astut amb el badoc.
 

La societat animal, que nosaltres éssers racionals anomenem per salvatge, és autènticament una salvatjada. Tots aquests animalistes, patirien un fort esglai i es desfarien en escarafalls de veure la natura fer el seu camí, l’horror dels horrors! La lletja i asserpentada tortuga americana foragitant del seu cau la nostra moixa i formosa tortuga d’estany, l’escurçó engolint la innocència del ratolí i el tauró esguardant les danses i els tirabuixons de la foca del cercle àrtic.
 

Tots els animals viuen sota el dret a la vida perquè Déu —pels animalistes la natura o la generació espontània, segons els arribi més o menys lluny llur pobre enteniment— els va donar la vida; una mateixa causa sosté la vida de tots. Però, també viuen ells, com nosaltres, sota el deure de la mort quan, per causa de l’atzar, de la natural depredació, de la malaltia o de la voluntat de Déu, s’estronca la font d’on prenien la vida. 

L’animalisme és un deliri avassallador de l’home en què aquest es creu el director i l’ordenador de la natura. No tenint res a parlar amb la llei de la naturalesa, a ella imposa la seva voluntat racional i les seves afeccions —que no tenen gaire on morir-se del fàstic, puix són, com diria Sant Pau, l’home sine affectione— i funda una falsa filosofia —avui una fundació o una associació— per a salvar els animals de la barbàrie del seu estat salvatge; per salvar els animals de la seva pròpia essència. 

La proposta d’aquests considerats dels animals, que volen aplicar les normes de la humana societat a l’ecosistema de les bèsties, és convertir la natura en un zoològic d’amanyacs i de cuidados on els animals, en el captiveri de la vida domèstica, puguin viure sota les nobles lleis que dicta la el sentiment humà, en el clos d’un tancat on tot sigui bondat. 

La reforma que fa aquesta filosofia de la societat animal és precisament la seva destrucció, és fer-los assemblar als humans quan ells no en són. No volent oblidar-se de la cabòria aquesta que totes les vides en aquest món —excepte la del nasciturus o la del vell moribund— tenen el mateix valor, l’amant dels animals, destruiria la natura tot horroritzat per la bestialitat que és senyora de la societat animal. 

Encara més, quan l’home particular es creu aquestes idees i procura actuar en conseqüència, llavors es torna un orat, perd l’enteniment. Va pel carrer i no sap per on anar perquè tem trepitjar una formiga —quin dret té l’home a llevar la vida d’una pobre formiga, elles que es perden pel món cercant una engruna de pa!—. 

L’animalista és, en definitiva, el que sempre ha sigut, en tots els pobles, la vella, la boja dels gats. I tots sabem —tots ho hem vist— com, quan s’emporten la vella a l’hospici o quan un dia apareix que Nostre Senyor se l’ha endut, els gats s’ho miren a la solana tan panxos com si res. I, passats els mesos i entrats els anys, encara es pot trobar algun moix salvatge que passa per davant de la seva porta, tan rabassut o esmerlit com sempre, sense notar l’absència de la vella que es marceix en una saleta d’estar d’un hospici; perquè els animals fa molts segles que caminen pel món sense necessitat de rebre ni les carícies ni el pinso d’alguna dona oblidada de la raó. 

Si algú vol fer passar la seva vida cuidant-se de les bestioles, protegint la sort de les colomes o omplint la menjadora dels pardals, no direm res, com tampoc dèiem res i fins respectàvem per compassió la vella senyora dels gats. No obstant això, sí fem protesta contra tota aquesta psicosi pública de l’animalisme que vol fer passar els homes per bèsties i els animals per humans. 

Mala negada faci la follia de l’animalisme i llarga vida tinguin els animals, ells que no entenen ni toleren els artificis amb què alguns dementats  volen violentar les lleis amb què Déu va escriure el món!
Patiu per mi! Quantes coses he gosat dir! Em diran el nom del dimoni i per sobre meu faran passar el seu gos, ell que és bo, jo que soc dolent!

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

* * *

El perturbado de los gatos y la locura del animalismo

Hacemos protesta contra toda esta psicosis pública del animalismo que quiere hacer pasar a los hombres por bestias y los animales por humanos. 

 

¡Húndase en la profundidad de los mares la locura del animalismo y larga vida tengan los animales, ellos que no entienden ni toleran los artificios con que algunos demenciados quieren violentar las leyes con que Dios escribió el mundo!

Una asociación animalista de mi pueblo, conocida con el casi ingenioso nombre de SentmeGats, declaraba, la semana pasada a través de sus redes sociales, una jornada de luto por la muerte de un gato errante que hacía tiempo que rondaba a su aire —patxim-patxam— por las calles del municipio.

La narración del hallazgo del gato muerto es digna de una tragedia dramática puesto que los autores han hecho pasar el atropello del desafortunado gato como un crimen de lesa humanidad. Haciendo toda una crónica de la vida del gato —como si fueran las gestas de un mártir de su fe— se lamentaban, en el mencionado comunicado, de la inutilidad de tantos esfuerzos invertidos en la vida del fallecido para socorrerlo de la pena de vivir vagando por el mundo. Habían gastado días y más días persiguiendo la bestia por las calles porque sufría —según ellos— dolor de colmillos y, para capturarla, habían usado un montón de jaulas y redes que todas ellas juntas no consiguieron hacerse con el gato —que, hasta dolorido y hambriento, huía aterrorizado de sus dedicados perseguidores—; y ¡caramba!, justo aquel día, antes de la tercera intentona, alguien había hundido bajo las ruedas de su vehículo la testa del desventurado gato, haciendo todavía más desafortunada y desgraciada su suerte.

A continuación, los defensores del gato —los animalistas domésticos— crujían de dientes y escupían espumarajos por la boca hasta prácticamente insultar al pobre conductor que había pasado por encima de la suerte del gato, «sin detenerse y sin avisar a nadie» —en palabras, mal escritas, de los autores de la declaración—.

La tesis que toda vida en este mundo tiene la misma dignidad es tan absurda en los altos campos de la filosofía como en los más básicos del marchar por el mundo. La naturaleza —poned atención, animalistas, vosotros que decís amarla tanto— es jerárquica. La natura es una cruenta jerarquía donde el fuerte arrebata el derecho a vivir del débil quedándose con su carne para hacer robusto el músculo que estrangula su misma raza; donde el grande se hace con el pequeño, el veloz con el lento y el astuto con el bobo.

La sociedad animal, que nosotros seres racionales denominamos por salvaje, es auténticamente una salvajada. Todos estos animalistas, sufrirían un fuerte susto y se desharían en aspavientos si vieran la natura hacer su camino, ¡el horror de los horrores! La fea y aserpentada tortuga americana echando de su madriguera nuestra cabizbaja y hermosa tortuga de estaño, la víbora tragando la inocencia del ratón y el tiburón aguardando las danzas y los tirabuzones de la foca del círculo ártico.

Todos los animales viven bajo el derecho en la vida porque Dios —para los animalistas la naturaleza o la generación espontánea, según les llegue más o menos lejos su pobre entendimiento— les dio la vida; una misma causa sostiene la vida de todos ellos. Pero, también viven, como nosotros, bajo el deber de morir cuando, a causa del azar, de la natural depredación, de la enfermedad o de la voluntad de Dios, se restaña la fuente de donde tomaban la vida.

El animalismo es un delirio avasallador del hombre que se cree director y ordenador de la naturaleza. No teniendo nada a hablar con la ley de la naturaleza, a ella impone su voluntad racional y sus afecciones —que no tienen mucho donde morirse del asco, porque son, como diría San Pablo, el hombre sine affectione— y funda una falsa filosofía —hoy una fundación o una asociación— para salvar los animales de la barbarie de su estado salvaje; para salvar a los animales de su propia esencia.

La propuesta de estos considerados de los animales, que quieren aplicar las normas de la humana sociedad al ecosistema de las bestias, es convertir el orden natural en un zoológico de arrullos y de cuidados donde los animales, en el cautiverio de la vida doméstica, puedan vivir bajo las nobles leyes que dicta el sentimiento humano, en el vallado de un cercado donde todo sea amor y bondad. 

La reforma que hace esta filosofía de la sociedad animal es precisamente su destrucción, es hacerlos asemejar a los humanos cuando ellos no son tales. No queriendo olvidarse de la estupidez que todas las vidas en este mundo —excepto la del nasciturus o la del viejo moribundo— tienen el mismo valor, el amante de los animales, horrorizado por la bestialidad que es señora de la sociedad animal, destruiría la naturaleza y con ella el mismo objeto de su devoción. 

Todavía más, cuando el hombre particular se cree estas ideas y procura actuar en consecuencia, entonces se vuelve un perturbado, pierde el entendimiento. Va por la calle y no sabe por dónde ir porque teme pisar una hormiga —¡qué derecho tiene el hombre a quitar la vida de una pobre hormiga, ellas que se pierden por el mundo buscando una migaja de pan!—.

El animalista es, en definitiva, lo que siempre ha sido, en todos los pueblos, la vieja, la loca de los gatos. Y todos sabemos —todos lo hemos visto— cómo, cuando se llevan a la vieja al hospicio o cuando un día parece que Nuestro Señor se la ha llevado, los gatos se miran la escena a la solana tan indiferentes como si nada. Y, pasados los meses y entrados los años, todavía se puede encontrar algún micho salvaje que pasa por delante de su puerta, tan rechoncho o delgaducho como siempre, sin notar la ausencia de la vieja que se marchita en una salita de estar de un hospicio; porque los animales hace muchos siglos que andan por el mundo sin necesidad de recibir ni las caricias ni el pienso de alguna mujer olvidada de la razón.

Si alguien quiere hacer pasar su vida cuidándose de los bichos, protegiendo la suerte de las palomas o llenando el comedero de los gorriones, no diremos nada, como tampoco decíamos nada y hasta respetábamos por compasión la vieja señora de los gatos. Sin embargo, sí hacemos protesta contra toda esta psicosis pública del animalismo que quiere hacer pasar a los hombres por bestias y los animales por humanos. 

¡Húndase en la profundidad de los mares la locura del animalismo y larga vida tengan los animales, ellos que no entienden ni toleran los artificios con que algunos demenciados quieren violentar las leyes con que Dios escribió el mundo! 

¡Sufrid por mí! ¡Cuántas cosas he osado decir! ¡Me dirán el nombre del demonio y por encima mío harán pasar a su perro, él que es bueno, yo que soy perverso!

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)