Demà és Sant Crispí: escaramusses a la ciutat comtal
La crònica de les escaramusses mores a Barcelona
Un vespre d’octubre, és dissabte, enfosqueix aviat, la temperatura s’ha relaxat i el fred, tènue, incipient, és agradable, reparador. L’entorn de la Seu de Barcelona —de carrers menestrals, estrets i llòbrecs— és rutilant, vital, ple de moviment. Sardanes. La cobla, instal·lada a la graonada, davant la façana imponent —esgarips i trons— prova, ajusta el to dels instruments. El flabiol xiula i la melodia engega amb un cop sec de tamborí; els balladors, absorts, enlairen les mans i puntegen finament; les parelles, enriolades, giren i roden, adornades de filigranes.
En acabada la ballada, molls de suor, en cos de camisa, els punys doblegats, arromangats, coberts de foscor, engeguem la conversa amb l’amo. Parlem còmicament de la intromissió d’una turista agosarada que es volia afegir a la nostra rotllana, de la figura permanent de la gitana colossal que, plena de carn, embotida en una disfressa de núvia, demana quartos als visitants, o dels maldestres afanys d’un noi sense gràcia, enrojolat de galtes, que ens estalona, que intenta d’imitar-nos.
És la vetlla de Sant Crispí. Demà és Sant Crispí —aquesta és la nostra conversa. Si som assenyalats per a morir, som suficients per a pèrdua del nostre país —dicta l’amo, de memòria, assenyalant amb el dit, esforçant-se a l’exactitud, el discurs de la campanya anglesa. Mes, si nosaltres que som pocs, vivim, més gran serà l’honor. Demà és Sant Crispí —torna a repetir.
El seu relato dels cent anys segueix, tranquil·lament, mentre muntem el Portal de l’Àngel; jo, emperò, aviat reparo la presència sospitosa d’un escamot de nois de poca alçada que, vestits de negre, es recullen a una cantonada, panteixant, amb els rostres vermells, guixats d’una expressió afanyosa, l’esguard escamnat, abocat més enllà, amatent a la distància.
Allí, a l’altura de Pi i Sunyer, uns operaris, diligents, s’afanyen a descarregar d’un camió uns taulons de fusta que s’apliquen d’immediat, amb un trepant, a l’aparador d’una tenda de sabates esportives. Llavors, alarmat, sense saber gaire més, proposo de torçar a l’esquerra i fer-nos camí a través pels carrerons circumdants; la proposta prudent, discreta, no prospera.
Un reixat estrident, la persiana d’una botiga, es retira amunt, deixa sortir, esporuguits, uns vianants que s’hi havien refugiat; i, en aquell moment, s’albira, al cap de l’avinguda comercial, l’avalot, una massa negra de gent, tacada de blau, que emprèn la corredissa avall, sorollosa, ferotge, perseguida per un parell de furgons policials.
El centre la ciutat comtal era, en aquell moment, sotmès a unes escaramusses mores que es trobaven sota persecució i intens combat dels Mossos de l’Esquadra. En la nostra via d’evacuació a través dels carrers de Ciutat Vella retoparem diversos escamots moros que carregaven, a braços plens, articles de tota mena, obtinguts fraudulentament, presos a l’assalt de les botigues dels nostres comerciants. Els malfactors marxaven de pressa pel bell mig dels carrers, delerosos, abrandant-se, reclamant-se a crits; els oficials, superats, maldaven per dispersar-los, l’autoritat, vençuda, tractava de foragitar els criminals; i els vianants, atemorits, s’extremaven, s’arrambaven a les façanes o s’amagaven dins els portals en trobar-se sorpresos per la violència, pel pillatge estranger.
[···]
De petit, amb els pares, dissabte sortíem a passeig, sempre. Més tard, d’estudiant, organitzava i esmerçava els meus esforços per aconseguir aquella tarda de dissabte, un moment per a sortir a passeig: a rebre el fred que escantella les faccions i enerva els dits, la carícia de l’aire fresc que reforça l’enteniment, la impressió aconhortadora dels colors de la tardor, l’empenta vital, l’alegria desconeguda i encomanadissa de la gent. És per a mi un costum inevitable.
La ciutat cabdal, Barcelona, elegant, pietosa, senyora, ha sigut una de les predileccions del nostre passeig, una de les preferències del meu sentiment. La nostra ciutat, farcida de gent estrangera, d’un color estrany i d’una llengua bruta, absolutament desconeguda, es mostra avui, per a ignominiosa vergonya nostra, dels seus fills, deshonrada, morada, esparracada per aquests salvatges; sotmesa, altra vegada, a un setge sarraí.
Dr. Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau


.png)






