dimecres, 20 de març del 2024

El fals dilema de la política catalana

 

Portada de la revista Hermano Lobo, núm. 169, 2 de agosto de 1975.



El fals dilema de la política catalana


«Secessionisme» i «constitucionalisme» no es contraposen, sinó que comparteixen uns mateixos principis filosòfic-polítics, hereus de la Revolució liberal.

 

A més, una altra opció és la que resulta necessària: la Tradició contrarevolucionària és l'única que permetrà preservar l'existència de les nostres nacions. «Catalunya, serà cristiana o no serà».




La política catalana confina als catalans dins del dilema de secessionistes contra constitucionalistes, i les pròximes eleccions autonòmiques avançades al 12 de maig (si Déu no hi posa remei) són bona prova d'això.

Tanmateix, aquest dilema resulta ser una fal·làcia, perquè es presenten dos punts de vista aparentment contraposats com les úniques opcions possibles. Però en realitat, ni aquestes opcions es contraposen, ni tampoc són les úniques possibles.

En conseqüència, aquell dilema resulta ser fals. Es tracta d'una típica fal·làcia de fals dilema, com ja ens té acostumats el règim liberal quan contraposa, per exemple: obrers contra patrons (lluita de classes), negres contra blancs (racisme), dones contra homes (feminisme), homosexuals contra heteros (LTBGI), esquerres contra dretes, etc., dilemes la superació dels quals solament es pot donar fora del marc mental liberal.


No es contraposen

En primer lloc, secessionisme i constitucionalisme no es contraposen. Tots dos comparteixen els mateixos principis moderns derivats de la Revolució Francesa, que van donar lloc al nou ordre revolucionari liberal, i que va trencar el vell ordre polític i social que s'organitzava segons la llei natural cristiana.

Així, el nou ordre liberal esdevé subjectivista (Luter); separa l'ètica de la moral (Maquiavel); es fonamenta a partir d'un imaginari contracte social (Rousseau); troba a l'autonomia de la voluntat com a única sobirana, i així el poder polític esdevé absolut —etimològicament, «sense límits»— (Bodino), resultant aliè a qualsevol limiti superior, igual o inferior (com el dret natural, el diví, el canònic, els furs, els gremis, les regions, els municipis, etc.) El professor Elías de Tejada ho explicava, amb més precisió, com les cinc ruptures de la Cristiandat perpetrades per la modernitat.

En efecte, els secessionistes desitgen establir una Constitució Catalana al Principat, amb els mateixos principis demo-liberals que fonamenten la Constitució espanyola de 1978. És a dir, amb els mateixos principis podrits que ens han portat a la crisi actual. Així, a tall d'exemple, els nacionalistes catalans són furibundament centralistes: busquen la uniformització de tot el Principat de Catalunya segons una mateixa manera de parlar (el barceloní de Pompeu Fabra), unes mateixes idees (les urbanites de Barcelona), i en definitiva un mateix tarannà (el de Barcelona).

Rafael Gambra, a la seva obra La Monarquía social y representativa, observa una cosa similar després de la Segona Guerra Mundial, quan el món es va dividir en dos blocs: capitalista i soviètic. Blocs que, encara que enfrontats, compartien els mateixos principis revolucionaris i coincidien en una mateixa renúncia de (o, fins i tot, atac contra) els principis cristians en l'ordre social, polític i jurídic.

Aquells principis compartits, defensats per blocs aparentment enfrontats, venen —en paraules de Rafael Gambra— d'un mateix «enemic molt antic»: l'esperit revolucionari de la modernitat, encarnat tant en el bloc soviètic com en el capitalista, tant en les dretes com en les esquerres. I, tornant a la política catalana actual, tant en el secessionisme com en el constitucionalisme.


No són exclusius

En segon lloc, secessionisme i constitucionalisme no són les úniques opcions possibles. Són opcions que perpetuaran el conflicte, però cap d'elles el resoldrà.

Perpetuaran el conflicte perquè, en el fons, es tracta de querelles intestines dins del mateix àmbit liberal, el qual necessita del conflicte com a motor de transformació i control social, de la mateixa forma que fa amb altres falsos dilemes liberals, com els ja citats anteriorment de la lluita de classes, feminisme, racisme, etc.

I és que l'origen remot del conflicte es troba, precisament, en la ruptura de l'ordre natural i cristià, perpetrada per la Revolució liberal.

José Miguel Gambra, a la seva visita a Barcelona a l'octubre de 2021, va proposar tornar als principis anteriors a la generació del conflicte, als principis anteriors a la Revolució liberal: és a dir, a la Tradició.

En conseqüència, per a solucionar aquest conflicte és necessari superar del marc liberal i tornar a la Tradició catalana.


La Tradició catalana com a superació del conflicte actual

Si el liberalisme és l’origen remot de la crisi actual, l’origen mediat el trobem en el Règim de 1978, com indicava Juan Manuel de Prada a Barcelona al febrer de 2022, doncs, en aplicació dels seus principis liberals, ha fet impossible l'encaix a Espanya de realitats nacionals històriques com Catalunya, ja que la Constitució de 1978 anteposa la democràcia a la Comunitat Política, i introdueix, finança i fomenta els enemics de la Comunitat Política, provocant la seva ruptura.

Així, la superació del conflicte català es troba a la Tradició catalana, la recuperació de la qual no és possible dins del Règim de 1978.

És necessari tornar al ésser constitutiu de les Espanyes. La unió dels pobles només pot ser brindada pel «fundent de la Fe» (Unamuno). Sense Fe, només hi queda la lliga aparent dels interessos.

Com va sentenciar el bisbe Torras i Bages, «Catalunya, serà cristiana o no serà».


Josep de Losports,
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)


 

* * * * *




El falso dilema de la política catalana



«Secesionismo» y «constitucionalismo» no se contraponen, sino que comparten unos mismos principios filosófico-políticos, herederos de la Revolución liberal. 

 

Además, otra opción es la que resulta necesaria: la Tradición contrarrevolucionaria es la única que permitirá preservar la existencia de nuestras naciones. «Cataluña, será cristiana o no será».




La política catalana encierra a los catalanes dentro del dilema de secesionistas contra constitucionalistas, y las próximas elecciones autonómicas adelantadas al 12 de mayo (si Dios no lo remedia) son buena prueba de ello.

Sin embargo, tal dilema resulta ser una falacia, pues se presentan dos puntos de vista aparentemente contrapuestos como las únicas opciones posibles. Pero en realidad, ni tales opciones se contraponen, ni tampoco son las únicas posibles.

En consecuencia, aquel dilema resulta ser falso. Se trata de una típica falacia de falso dilema, como ya nos tiene acostumbrados el régimen liberal cuando contrapone, por ejemplo: obreros contra patrones (lucha de clases), negros contra blancos (racismo), mujeres contra hombres (feminismo), homosexuales contra heteros (LTBGI), izquierdas contra derechas, etc., dilemas cuya superación solamente se puede dar fuera del marco mental liberal.


No se contraponen

En primer lugar, secesionismo y constitucionalismo no se contraponen. Ambos comparten los mismos principios modernos derivados de la Revolución Francesa, que dieron lugar al nuevo orden revolucionario liberal, y que rompió el viejo orden político y social que se organizaba según la ley natural cristiana.

Así, el nuevo orden liberal deviene subjetivista (Lutero); separa la ética de la moral (Maquiavelo); se fundamenta a partir de un imaginario contrato social (Rousseau); encuentra en la autonomía de la voluntad a la única soberana y así el poder político deviene absoluto —etimológicamente, «sin límites»— (Bodino), resultando ajeno a cualquier limite superior, igual o inferior (como el derecho natural, el divino, el canónico, los fueros, los gremios, las regiones, los municipios, etc.) El profesor Elías de Tejada lo explicaba, con mayor precisión, como las cinco rupturas de la Cristiandad perpetradas por la modernidad.

En efecto, los secesionistas desean establecer una Constitución Catalana en el Principado, con los mismos principios demo-liberales que fundamentan la Constitución española de 1978. Es decir, con los mismos principios podridos que nos han llevado a la crisis actual. Así, a modo de ejemplo, los nacionalistas catalanes son furibundamente centralistas: buscan la uniformización de todo el Principado de Cataluña según una misma forma de hablar (el barcelonés de Pompeu Fabra), unas mismas ideas (las urbanitas de Barcelona), y en definitiva una misma forma de ser (la de Barcelona).

Rafael Gambra, en su obra La Monarquía social y representativa, observa algo similar tras la Segunda Guerra Mundial, cuando el mundo se dividió en dos bloques: capitalista y soviético. Bloques que, aunque enfrentados, compartían los mismos principios revolucionarios y coincidían en una misma renuncia de (o, incluso, ataque contra) los principios cristianos en el orden social, político y jurídico.

Aquellos principios compartidos, defendidos por bloques aparentemente enfrentados, vienen —en palabras de Rafael Gambra— de un mismo «enemigo muy viejo»: el espíritu revolucionario de la modernidad, encarnado tanto en el bloque soviético como en el capitalista, tanto en las derechas como en las izquierdas. Y, volviendo a la política catalana, tanto en el secesionismo como en el constitucionalismo.


No son exclusivos

En segundo lugar, secesionismo y constitucionalismo no son las únicas opciones posibles. Son opciones que perpetuarán el conflicto, pero ninguna de ellas lo resolverá.

Perpetuarán el conflicto porque, en el fondo, se trata de querellas intestinas dentro del mismo ámbito liberal, el cual necesita del conflicto como motor de transformación y control social, de la misma forma que sucede en otros falsos dilemas liberales, como la lucha de clases, feminismo, racismo, etc..

Y es que el origen del conflicto se haya, precisamente, en la ruptura del orden natural y cristiano, perpetrada por la Revolución liberal.

José Miguel Gambra, en su visita a Barcelona en octubre de 2021, propuso volver a los principios anteriores a la generación del conflicto, a los principios anteriores a la Revolución liberal: es decir, a la Tradición.

En consecuencia, para solucionar este conflicto es necesario superar del marco liberal y volver a la Tradición catalana.


La Tradición catalana como superación del conflicto actual

Si el liberalismo es el origen remoto de la crisis actual, el origen mediato lo encontramos en el Régimen de 1978, como indicaba Juan Manuel de Prada en Barcelona en febrero de 2022, pues, en aplicación de sus principios liberales, ha hecho imposible el encaje en España de realidades nacionales históricas como Cataluña, ya que la Constitución de 1978 antepone la democracia a la Comunidad Política, e introduce, financia y fomenta a los enemigos de la Comunidad Política, provocando su ruptura.

Así, la superación del conflicto catalán está en la Tradición catalana, cuya recuperación no es posible dentro del Régimen de 1978.

Es necesario volver al ser constitutivo de las Españas. La unión de los pueblos sólo las puede brindar el «fundente de la Fe» (Unamuno). Sin Fe, solamente queda la liga aparente de los intereses.

Como sentenció el obispo Torras y Bages, «Cataluña, será cristiana o no será».



Josep de Losports,
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.