La bèstia i la societat domèstica (i III)

 

La bèstia i la societat domèstica (i III)

 

L’animalisme és la fantasia que l’home modern ha imaginat del regne animal, un gran despropòsit; els seus artífexs han volgut editar la llei de la naturalesa i proposen una bestialitat, una nova relació de l’home amb les bèsties: l’animal fa de persona, i l’home de bèstia.

 

Una dona jove passeja pel centre comercial, remena roba i entra als emprovadors acompanyada del seu gos; un noi afalaga i amanyaga el gos amb tot de paraules i carícies, tal fos el fill de les seves preferències; un gos tiba i empenyen d’una dona vella que era entretinguda netejant els orins amb detergent; una parella d’homes passeja un pug dins d’un carretó d’infant; un grup de noies inicia un recapte per a finançar la quimioteràpia d’un gos recollit de l’abandó; una campanya publicitària anuncia un curs de places limitades per a la reeducació de gossos problemàtics; i els polítics registren una llei que prohibeix la criança de gossos, obliga els amos a la realització d’un curset formatiu i estableix tot un règim de la vida domèstica del gos; tantes són les escenes i tants són els despropòsits que ha provocat l’animalisme.

Les grans fites que marquen la història de l’home, els peirons que assenyalen els termes de la humanitat, tot això s’ha aconseguit per mor d’una voluntat inconscient, connatural a l’home, de dominació sobre la creació. Aquesta empresa humana pren forma en l’acció dominadora sobre la resta de les creatures; és així, d’aquesta manera, que l’home aconsegueix allunyar-se d’un estat pretèrit i miserable de la seva existència, alliberar-se de la condició de salvatge que tan poc s’adiu amb la seva dignitat predilecta de fill de Déu. L'home es fa home distanciant-se de la resta de la creació, dirigint-la, contenint-la o subjugant-la, aconseguint-se per a ell una forma pròpia i personal del viure, la vida humana.

Les comoditats reposades de la vida moderna ens han distanciat al màxim de la natura; el cabal abundant de la ciència i la tecnologia ens ha procurat una vida planera, un ecosistema pràcticament artificial en què l’home és el centre de la existència, arrecerat de l’hostilitat del món ruspestre i sense gaire convivència amb la naturalesa de la creació, general i particular. La criatura humana ha aconseguit descompartir-se tant de la natura que, fins i tot acostumada a veure com aquesta pren les formes que l’imposa el disseny enginyós de l’home, tot sovint creu, oblidant o ignorant les lleis elementals i impertorbables de la seva constitució, que tota la creació es plega a la volutat humana. No obstant això, encara perviu en les entranyes inaccessibles de l’essència del món, un corpus natural, un disseny primitiu de la vida, dels organismes i de les seves relacions.

L'animalisme és la fantasia que l’home modern ha imaginat del regne animal, un gran despropòsit; els seus artífexs han volgut editar la llei de la naturalesa i proposen una bestialitat, una nova relació de l’home amb les bèsties: l’animal fa de persona, i l’home de bèstia.

Aquesta tota una doctrina atribueix a les bèsties una dignitat superior a l’home, les consideren un manyoc de bondat i de puresa, grans virtuts que tan sovint es troben a faltar en els nostres semblants i fins i tot en nosaltres mateixos. L’home, doncs, no es pot imposar sobre l’animal perquè la seva autoritat flaqueja enfront d’aquesta imatge indolent i venerable de la bèstia agraciada de tantes virtuts.  S’oblida que el gos no és un ésser moral, ans al contrari, un ésser vulgar i indiferent que, més enllà de les seves necessitats bàsiques i l’impuls instintiu, tant li fa una cosa o l’altra; és l’home qui fa la llei al gos, bona o dolenta, i li imprimeix amb els procediments més bàsics del condicionament. El gos segueix a la lletra les condicions de la seva domesticació i no es pregunta mai de qüestions morals; els gossos no són per naixença bons o dolents perquè no tenen naturalesa moral.

L'animalista concep el gos com a un ésser de la més alta dignitat, i per això trobem tants de gossos que són avui una caricatura grotesca de l’home; i ja sembla que la legislació els protegeix més que no pas la vida humana. Tanmateix, com que les lleis de la natura no les pot modular la voluntat de l’home, avui les bèsties, educades amb moltes de paraules i tanta d’estima, són més malcriades que mai i generen una pila de problemes a llurs famílies.

···

El gos de l’avi era l’encarregat de la custòdia del terreny i la defensa dels animals del cobert; heus ací per què l’avi es va emprenyar solemnament quan aquest va desatendre la custòdia del reixat i va col·laborar, passivament, en la meva destrossa del plançó de figuera, havia desatès la raó del seu viure a casa. El gos del pare era un gos de guàrdia; el bon home sempre repetia que el gos era a casa per a protegir-nos, i per això tenia l’habitació al costat del rebedor, i tenia la cua retallada perquè els gossos de guàrdia han de tenir la cua escapçada.

Els nostres gossos, a malgrat de ser perillosos, perquè eren bèsties de molt de pes, sempre podien passejar sense lligadura i arribats a casa eren descollats, tot plegat perquè l’amo es bastava amb un espinguet, expel·lit amb força entre uns llavis contrets, per a fer-los obeir. Els dos homes domesticaren bé llurs gossos, es cuidaren d’ensenyar-los amb la carícia tot el que calia fer, puix era bo, i, contràriament, amb la força, el que era mal fet. La naturalesa no coneix el terme mitjà i tot s’ha de resoldre, dicotòmicament, en forma de dominació o submissió. La supressió de l’autoritat del bastó, els gossos fan la llei als amos, manen a casa les bèsties.  

Tal volta algú s’escandalitza i creu que aquesta doctrina que hem presentat és brutal i despietada: un gos castigat per una malifeta del nen i l’altre abandonat de la família, vivint en una estança sòrdida. Sempre ha sigut d’aquesta manera, i és per defensar la integritat i la salubritat d’aquesta doctrina que volem cloure aquest article amb el relat íntim de com es va viure, a casa, la mort del gos del pare.

De sobte, el gos va començar a vomitar molt habitualment, més tard ja ho feia sense cessar i qualsevol cosa que ingeria acabava escampada per terra; el pobre gos es migrava a passos de gegant i es consumia a una velocitat trepidant. El pare li feia preparats especials i molts eren els seus esforços per mirar de nodrir-lo; va remoure cel i terra per trobar remei a la malaltia, va consultar molts d’especialistes i va deixar-s’hi molta moneda. Jo recordo les llàgrimes silencioses, com corrien avall el rostre del pare, quan aquest va tornar a casa, desconsolat, amb la notícia d’un diagnòstic terrible; i sento ressonar els sanglots del pare quan va prendre el comiat definitiu, determinat a estalviar-li l’agonia. L'única ocasió en què he vist ensorrar-se aquest Sant Pau d’home, en la mort del gos que li havia sigut tan fidel i que com a tal s’havia estimat.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau