dijous, 4 d’abril del 2024

Joaquim Ruyra i les flames: l’aristocràcia social

Aristocracia social: Don Sixto, un Príncipe cristiano junto a su pueblo.

 

Joaquim Ruyra i les flames: l’aristocràcia social


L’Església recorda que tota possessió l’hem d’esmerçar en aguanyar la pàtria del cel on tots serem iguals en gràcia i plenitud, i que, en aquesta terra, hem de procurar una justa distribució dels mitjans per sostenir la vida.


Quan defensem la societat tradicional sovint topem amb la dificultat de justificar el sistema d’estaments i, particularment, el sentit de l’aristocràcia. Malgrat que considerem que la seva raó d’esser es troba en la pròpia naturalesa de la societat humana i en la forma orgànica que aquesta pren, ens proposem de recordar, amb l’eficàcia d’un exemple, el sentit de la noblesa.


La modera filosofia, que encisa tots els homes amb la promesa falaguera de la igualtat, avui proclama que tothom ha de seguir, com en una competició, la cursa per a la possessió del món. La vida no té més sentit que ella mateixa i, per tant, toca engreixar-la, aprofitar-la i fer-la rica acabalant possessions.


Aviat, però, l’home tasta la cruesa d’aquesta carrera i les promeses de la fraternitat humana, de la igualtat social de l’home i de la riquesa sobreabundant, totes aquestes promeses, moren a les seves pròpies mans com somnis esbullats d’un cop de realitat. Perquè en aquest món hom no es pot alçar sense fer caure un altre i el posseir per uns és el desposseir d’altres.
 

No veient-se els homes diferents en dignitat ontològica i esbravats per la promesa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, alguns d’ells fins s’han decidit per la protesta socialista no trobant justa la fortuna dels uns que s’alça sobre la misèria dels altres. Tanmateix, la utopia socialista també és un somni perquè la plenitud no es troba en aquest món: el temps el compten les agulles i les possessions els dits d’una mà, i per tant, la igualtat en aquesta vida ample és impossible.
 

La constitució orgànica i estamental de la societat és, sigui més o menys justa, la forma d’organització de tota societat que es digui d’aquest món.  L’home no disposa de la perfecció i tampoc la disposa la seva societat, d’aquí que, sovint, aquesta distribució pot resultar injusta i pot generar tensions. Per això l’Església recorda que tota possessió l’hem d’esmerçar en aguanyar la pàtria del cel on tots serem iguals en gràcia i plenitud, i que, en aquesta terra, hem de procurar una justa distribució dels mitjans per sostenir la vida.
 

Actualment, abunden les nissagues nobles que han quedat apocades i malviuen de l’ofici de fer pública la seva vida com a entreteniment d’hospici. Es troben també, i encara pitjor, fills de casa noble que són consumits i desfets pel vici, atletes de les passions, que perduts entre un munt de diners i propietats, encara els en faltarien per a cobrir-se les vergonyes.
 

La ciutat organitzada, la societat tradicional, és harmonitzada per l’acció de la formosa caritat, nus d’amor que ha d’aplegar tots els homes i que fa de la necessitat d’uns el servei i el sosteniment dels altres. La caritat, que és l’esperit que ha de regular els pensaments del cristià, inspirar les seves accions i animar la seva paraula, és la verdadera afecció que ens lliga amb els nostres germans sota la paternitat del mateix Déu.
 

Ens servirem d’un episodi de la vida de Joaquim Ruyra i Oms, membre de la petita noblesa i prosista de les lletres catalanes, que, recollit al seu llibre Entre Flames, mostra els seus afanys per a socórrer els pagesos que eren entre les flames d’un incendi que devastava el cor de la Selva i l’enterrava sota capes de sutge i cendra.
 

L’estiuada de 1928, el massís de les Gavarres, una regió muntanyosa al peu de l’Empordà, era engolida per les flames d’un incendi tot enduent-se per davant boscos, camps, camins, cases de pagès i ermites. Les flames aviat van arribar al turó del Montnegre i allí, a la seva falda, van trobar els camps de conreu i els masos que eren de la propietat del mestre Ruyra.
 

El dia vint d’agost, vuit dies després de l’inici de l’incendi, Ruyra es fa portar fins l’esmentat massís per a copsar l’abast de la tragèdia i descriu com:
 

«El vent s’havia endut els impalpables residus de la combustió. L’erm on havien descansat les riques pannes era un planell ras i d’una grisor uniforme. Cap remor de fullareda, cap espinguet d’ocell, cap moviment. Els arbres, negres, ensutjats, sense rama, sense balum, clars, desnerits, s’aixecaven com espectres sobre una terra llista i cendrosa, en la qual la solellada es fonia en una ombra de tristor.»

 

Colpit per la cruesa de l’incendi que s’emportava per davant el paisatge i el sosteniment de desenes de famílies, va iniciar immediatament una campanya de socors en favor dels afectats, demostrant una veritable compassió:
 

«El pagès ho abandonà tot, llevat del bestiar, pel qual sent una afecció de bona dida, que no pot guardar-se per càlculs interessats. Pel bestiar es juga la vida, i els pagesos del Montnegre se la jugaren cent vegades; i així, en general, la pogueren salvar; però, ¿com ha de mantenir-lo ara en una immensitat devastada on no hi ha una mata d’herba que copsi les rosades del cel i una flota de fulles que aplaudeixi les alegries del vent?»

 

Les accions mediàtiques i la promoció de múltiples campanyes de subscripció popular que va incentivar el mestre no es proposaven únicament de sostenir les famílies durant l’hivern que s’havia de succeir sinó que tenien la intenció de fer reviure les Gavarres.
 

«Les famílies que hi viuen no són pas moltes. Potser una vintena. Quin hivern els espera! Sento com xiula el vent per les cases sense portes, sento com la gelor penetra fins als llits sense abrigall. ¿Hem d’abandonar en tal calamitat aquests germans soferts i treballadors que no desitgen pas desertar llurs pairals, sinó seguir llaurant quan la primavera ressusciti l’herbei en els marges i les boscúries?»

 

Es va constituir una junta de socors integrada pel mateix Ruyra, Mn. Josep Costa i Narcís Vilahur, alcalde de Cassà de la Selva. De la correspondència entre aquests tres capitosts s’obté la gran implicació que Ruyra va tenir en aquesta campanya interessant-se per tots i cadascun dels afectats així com també es va constituir com el promotor de les campanyes de capta, l’encarregat de la distribució justa del pressupost i el responsable per a la  reparació efectiva dels danys.
 

Una de les seves insistents preocupacions fou que, fruit del rescat econòmic, les famílies afectades no aprofitessin el capital per fugir i instal·lar-se en altres terres tot deixant abandonades en l’oblit les anorreades pel foc.
 

«Catalunya vol salvar els seus fills, però ells tenen obligació de treballar per fer reviure el tros de terra catalana on Déu els ha portat. La selva cremada ha de reviure.»  

 

Arreu de la província, i aviat per tota Catalunya, es va estendre una campanya per a recollir almoines. Els ajuntaments, els grans propietaris, les empreses, els particulars i fins els més humils, havien aplegat, a les acaballes d’octubre, un total de 1.104 pessetes que es van començar a repartir en crèdits directes pels damnificats a condició de no abandonar les Gavarres. Al novembre s’arrepleguen ja 7.105 pessetes que es disposen per assegurar subsistències, comprar eines, carros i bestiar, reconstituir les cases i cobrir necessitats.
 

Malgrat que les reparacions aviat es van anar efectuant i la campanya va anar perdent força, Ruyra no va oblidar la tragèdia ni va descuidar els seus soferts pagesos. Durant els pròxims cinc anys va mantenir les ajudes econòmiques repartint tot el que aconseguia acabalar segons foren les necessitats.  
 

Creiem trobar, en aquest relat, un veritable esperit de caritat i aquell servei al que crida l’Evangeli als rics; i, també, el sentit de l’aristocràcia social, de la noblesa en la societat tradicional. El mestre Ruyra ho va donar tot; ell, fill de la petita noblesa, va arribar, silenciosament, fins a la ruïna personal per tal de socórrer les famílies que vivien i treballaven en la seva propietat.
 

«Ric, amb el pobre comparteix la terra;
Pobre, amb el ric tu comparteix el cel.»
—Mn. Cinto Verdaguer


Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)



* * * * *

(en castellano:)


Joaquim Ruyra y las llamas: la aristocracia social


La Iglesia recuerda que toda posesión la debemos invertir en lograr la patria del cielo donde todos seremos iguales en gracia y plenitud, y que, en esta tierra, tenemos que procurar una justa distribución de los medios para el sostenimiento de la vida.


 

Cuando defendemos la sociedad tradicional, a menudo nos topamos con la dificultad de justificar el sistema de estamentos y, particularmente, el sentido de la aristocracia. A pesar de que consideramos que su razón de ser se encuentra en la propia naturaleza de la sociedad humana y en la forma orgánica que ésta toma, nos proponemos recordar, con la eficacia de un ejemplo, el sentido de la nobleza.
 

La moderna filosofía, que encanta a todos los hombres con la promesa halagüeña de la igualdad, hoy proclama que todo el mundo tiene que seguir, como en una competición, la carrera para la conquista del mundo. La vida no tiene más sentido que ella misma y por tanto toca engordarla, aprovecharla y hacerla rica acaudalando posesiones.
Pero, bien pronto, el hombre constata la crudeza de esta carrera y las promesas de la fraternidad humana, de la igualdad social del hombre y de la riqueza sobreabundante; promesas todas que se mueren en sus propias manos, como sueños desvanecidos por un golpe de realidad. Porque en este mundo no puede uno levantarse sin hacer caer al otro y el poseer para unos es el desposeer de los otros.  
 

No viéndose los hombres diferentes en dignidad ontológica y abravados por la promesa de la libertad, la igualdad y la fraternidad, algunos de ellos hasta se deciden por la protesta socialista, pues no encuentran justa la fortuna de unos que se levanta sobre la miseria de otros. Aun así, la utopía socialista también es un sueño, porque la plenitud no se encuentra en este mundo: el tiempo lo cuentan las agujas y las posesiones los dedos de una mano, y, por ende, la igualdad de la vida ancha es imposible.
 

La constitución orgánica y estamental de la sociedad es, sea más o menos justa, la forma de organización de toda sociedad que se diga de este mundo. El hombre no dispone de la perfección y tampoco la dispone su sociedad, de aquí que, a menudo, esta distribución puede resultar injusta y puede generar tensiones. Por eso la Iglesia recuerda que toda posesión la debemos invertir en lograr la patria del cielo donde todos seremos iguales en gracia y plenitud, y que, en esta tierra, tenemos que procurar una justa distribución de los medios para el sostenimiento de la vida.
 

Actualmente, abundan los nobles linajes que han quedado apocados y malviven del oficio de hacer pública su vida como entretenimiento de hospicio. Se encuentran también, todavía peor, hijos de casa noble que están consumidos y deshechos por el vicio, atletas de las pasiones que, perdidos entre un montón de dinero y propiedades, todavía les faltarían más para cubrirse las vergüenzas.
 

La ciudad organizada, la sociedad tradicional, es armonizada por la acción de la hermosa caridad, nudo del amor que tiene que reunir todos los hombres y que hace de la necesidad de unos el servicio y el sostenimiento de los otros. La caridad, que es el espíritu que debe regular los pensamientos del cristiano, inspirar sus acciones y animar su palabra, es la verdadera afección que nos liga con nuestros hermanos bajo la paternidad del mismo Dios.
 

Nos serviremos de un episodio de la vida de Joaquim Ruyra y Oms, miembro de la pequeña nobleza y prosista de las letras catalanas, que, recogido en su libro Entre Flames, muestra sus afanes para socorrer a los campesinos que estaban entre las llamas de un incendio que devastaba el corazón de la comarca de la Selva y la enterraba bajo capas de hollín y ceniza.
 

El verano de 1928, el macizo de las Gavarres, una región montañosa al pie del Ampurdán, fue engullido por las llamas de un incendio llevándose por delante bosques, campos, caminos, casas de campesinos y ermitas. Las llamas pronto llegaron al cerro del Montnegre y allí, en su falda, encontraron los campos de cultivo y los cortijos que eran de la propiedad del maestro Ruyra.
 

El día veinte de agosto, ocho días después del inicio del incendio, Ruyra se hace llevar hasta el mencionado macizo para conocer el alcance de la tragedia y describe como:
 

«El viento se había llevado los impalpables residuos de la combustión. El páramo donde habían descansado los ricos témpanos era una altiplanicie rasa y de un gris uniforme. Ningún rumor de hojarasca, ningún chillido de pájaro, ningún movimiento. Los árboles, negros, tiznados, sin rama, sin balumba, claros, enclenques, se levantaban como espectros sobre una tierra lista y ceniza, en la cual la soleada se fundía en una sombra de tristeza.»

 

Golpeado por la crudeza del incendio que se llevaba por delante el paisaje y el sostenimiento de decenas de familias, inició inmediatamente una campaña de socorro en favor de los afectados, demostrando una verdadera compasión:
 

«El campesino lo abandonó todo, salvo el ganado, por el cual siente una afección de buena nodriza, que no puede guardarse por cálculos interesados. Por el ganado se juega la vida, y los campesinos del Montnegre se la jugaron cientos de veces; y así, en general, la pudieron salvar; pero ¿cómo tiene que mantenerlo ahora en una inmensidad devastada donde no hay una mata de hierba que coja el rocío del cielo ni una flota de hojas que aplauda las alegrías del viento?»

 

Las acciones mediáticas y la promoción de múltiples campañas de suscripción popular que incentivó el maestro no se proponían únicamente de sostener las familias durante el invierno que se tenía que suceder, sino que tenían la intención de hacer revivir las Gavarres.
 

«Las familias que viven allí no son muchas. Quizás una veintena. ¡Qué invierno los espera! Siento como silba el viento por las casas sin puertas, siento como el helor penetra hasta las camas sin abrigo. ¿Tenemos que abandonar en tal calamidad estos hermanos sufridos y trabajadores que no desean desertar sus solariegos, sino seguir labrando cuando la primavera resucite la hierba en los márgenes y los bosques?»

 

Se constituyó una junta de socorro integrada por el mismo Ruyra, Rvdo. Josep Costa y Narciso Vilahur, alcalde de Cassà de la Selva. De la correspondencia entre estos tres cabecillas se deduce la gran implicación que Ruyra tuvo en esta campaña, interesándose por todos y cada uno de los afectados, así como también se constituyó como el promotor de las campañas de colecta, el encargado de la distribución justa del presupuesto y el responsable para la reparación efectiva de los daños.
 

Una de sus insistentes preocupaciones fue que, fruto del rescate económico, las familias afectadas no aprovecharan el capital para huir e instalarse en otras tierras dejando abandonadas en el olvido las aniquiladas por el fuego.
 

«Cataluña quiere salvar a sus hijos, pero ellos tienen obligación de trabajar para hacer revivir el trozo de tierra catalana dónde Dios los ha traído. La selva quemada debe revivir.»

 

En toda la provincia, y pronto por toda Cataluña, se extendió una campaña para recoger limosnas. Los ayuntamientos, los grandes propietarios, las empresas, los particulares y hasta los más humildes, habían reunido, a las postrimerías de octubre, un total de 1.104 pesetas que se empezaron a repartir en créditos directos para los damnificados a condición de no abandonar las Gavarres. En noviembre se recogen ya 7.105 pesetas que se disponen para asegurar subsistencias, comprar herramientas, carros y ganado, reconstituir las casas y cubrir necesidades.
 

A pesar de que las reparaciones pronto se fueron efectuando y la campaña fue perdiendo fuerza, Ruyra no olvidó la tragedia ni descuidó sus sufridos campesinos. Durante los próximos cinco años mantuvo las ayudas económicas repartiendo todo el que conseguía recoger según fueron las necesidades.
 

Creemos encontrar, en este relato, un verdadero espíritu de caridad y aquel servicio al que llama el Evangelio a los ricos y, también, el sentido de la aristocracia social, de la nobleza en la sociedad tradicional. El maestro Ruyra lo dio todo; él, hijo de la pequeña nobleza, llegó, silenciosamente, hasta la ruina personal para socorrer las familias que vivían y trabajaban en su propiedad.
 

«Rico, con el pobre comparte la tierra;
Pobre, con el rico tu comparte el cielo.»
—Mn. Cinto Verdaguer


Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

 

Incendios en el Ampurdán en 1928.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.