Ja no demanen la secessió, sinó l'amnistia. Com als anys 70.

Ja no demanen la secessió, sinó l'amnistia. Com als anys 70.

Crònica, la més seriosa possible, del vodevil secessionista de l'1 d’octubre d’enguany, amb motiu del 6è aniversari de la «República Catalana» interruptus.

Moltes canes i calbes, i poques diòptries a la vista, s'han tornat a reunir avui, 1 d'octubre, a Barcelona, a l'espectacle organitzat per l'ANC amb motiu del 6è aniversari de la declaració interruptus de la «República Catalana», de 8 segons de durada, per part de Puigdemont, el 2017.

Si fa sis anys, dos milions de persones van participar en aquella moguda, avui la Guàrdia Urbana n'ha comptabilitzat només 1.000.

I si fa sis anys, els polítics secessionistes demanaven «laindependèèèèènsia» (obrint bé la boca, com qui menja calçots alhora que parla), avui en demanen l'amnistia (o l'amnèsia, com escrivia Juan Manuel de Prada aquesta setmana). En cas de continuar així, ben aviat demanaran també l'Estatut d'Autonomia que en demanaven, si l'amnèsia no ha fet mella ja en ells, a les manifestacions dels anys 70 del segle passat.

Però, no patiu, indepes d'arreu dels Països Catalans, que els polítics liberals de Madrit us rescataran, engreixaran, i finançaran, com ho fan des de la Constitució de 1978. Perquè us necessiten.

I és que la dinàmica liberal necessita la confrontació permanent: secessionistes contra unionistes, com també n'alimenta d'altres: proletaris contra empresaris, dones contra homes, negres contra blancs, homosexuals contra heterosexuals, immigrants contra autòctons, sabadellencs contra egarencs... Ja saben la mala rasa i la mala pell que en tenen, els liberals... Tot molt binari.

En efecte, és el Règim del 78 qui ha avivat l'actual descomposició territorial de les Espanyes i ha engreixat als secessionistes, perquè la Constitució vigent posa la «democràcia» per sobre de la Comunitat Política. I es tracta, en el fons, d'una querella entre els qui comparteixen els mateixos principis: no es pot consagrar l'autonomia personal i negar després la col·lectiva; o pitjor encara, negar-la a Espanya mentre s'accepta a altres bandes, com a Ucraïna.

L'acte de l'ANC ha començat a les 11 h. a la Plaça d'Urquinaona per a, segons els organitzadors, «recuperar l'esperit d'Urquinaona». No sabem si l'esperit del Bisbe José María de Urquinaona, andalús de Cadis, s'ha aparegut. En tal cas, potser el Bisbe podria recordar l'admiració i aplaudiment amb què fou rebut a Barcelona quan, essent Senador del Regne d'Espanya, va tornar de Madrit després de defensar, el 1882, la protecció de la producció industrial catalana per part del règim de la Restauració, la qual cosa va afavorir molt als empresaris catalans. A aquest esperit es referien els de l'ANC?

 

De la Plaça d’Urquinaona —amb l'esperit del Bisbe o sense— la marxa indepe ha baixat per la Via Laietana, amb direcció a la Plaça de Sant Jaume. A mig camí, tot passant per la Jefatura de la Policia Nacional, alguns manifestants hi han llençat mini-urnes electorals de joguina. Si abans la democràcia era una festa, ara resulta que n'és un joc. O potser una arma de llançament (llancívola, que en dirien alguns), atès l'ímpetu tipus que-te-pego-leche amb què algunes iaies les llançaven: vegeu la foto adjunta, realment indescriptible. El Comitè Olímpic Català, que ja va aconseguir el reconeixement internacional de la Selecció Catalana de Bitlles i Petanca, l'any 2007, podria fomentar ara la normalització d'un nou esport: el Llançament d'Urnes, esport d'arrel català, que podria esdevenir un tret diferencial nostru, com el pà amb tomàquet.

Un cop a la Plaça de Sant Jaume, els manifestants s'han mostrat molt contents de ser-hi, i s'han dispersat per a anar a menjar, prendre's la medicació, i fer un pipi.

A la tarda, a la Plaça de Catalunya, un altre acte: un plasma gegant ha reproduït un videomissatge de Carles Puigdemont, fugit a Bèlgica però desitjat a Madrid, on qualificava l'1 d'octubre de 2017 com a «gesta històrica», tot assegurant que «les coses han començat a canviar». Ha fet servir la paraula «resiliència» amb cara de satisfacció, i ha defensat el Consell de la República com a «guardià de l'1 d'Octubre» que té l'obligació de «protegir-lo», com en Gollum protegeix l'anell del Hobbits des de fa segles.

I amb aquesta referència cinematogràfica (la del plasma de Puigdemont), acabem el relat de l'acte d’avui, acte que ha tingut més de ficció que de no-ficció. Demanem disculpes als lectors perquè no hem sigut capaços d'escriure una crònica seriosa de la jornada: ho hem intentat, però la mateixa descripció dels fets ens ho ha impedit. Potser, si haguéssim invocat l'esperit del Bisbe Urquinaona ens hagués anat millor, però no ho hem volgut intentar.

Lo Mestre Titas.

* * * *

 

Ya no piden la secesión, sino la amnistía. Como en los años 70.

Crónica, lo más seria posible, del vodevil secesionista del 1 de octubre de este año, con motivo del 6.º aniversario de la «República Catalana» interruptus.

Muchas canas y calvas, y pocas dioptrías en la vista, se han vuelto a reunir hoy, 1 de octubre, en Barcelona, en el espectáculo organizado por la autodenominada «Asamblea Nacional Catalana» (sic) con motivo del 6.º aniversario de la declaración interruptus de la «República Catalana», de 8 segundos de duración, por parte de Puigdemont en el año 2017.

Si hace seis años, dos millones de personas participaron en aquella movida, hoy la Guardia Urbana ha contabilizado solamente 1.000.

Y si hace seis años, los políticos secesionistas pedían «laindependèèèèènsia» (abriendo bien la boca, como quien come calçots mientras habla al mismo tiempo), hoy piden la amnistía (o la amnesia, como escribía Juan Manuel de Prada esta semana). En caso de continuar así, bien pronto pedirán también el Estatuto de Autonomía que pedían, si la amnesia no ha hecho mella ya en ellos, en las manifestaciones de los años 70 del siglo pasado.

Pero no sufran, indepes de todos los Países Catalanes, pues los políticos liberales de Madrit os rescatarán, engordarán, y financiarán, como lo llevan haciendo desde la Constitución de 1978. Porque os necesitan.

Y es que la dinámica liberal necesita la confrontación permanente: secesionistas contra unionistas, como también alimenta otras: proletarios contra empresarios, mujeres contra hombres, negros contra blancos, homosexuales contra heterosexuales, inmigrantes contra autóctonos, sabadellenses contra egarenses... Ya saben la mala rasa y la mala pell que tienen, los liberales... Todo muy binario.

En efecto, es el Régimen del 78 quién ha avivado la actual descomposición territorial de las Españas y ha cebado a los secesionistas, pues la Constitución vigente antepone la «democracia» a la Comunidad Política. Y se trata, en el fondo, de una querella entre quienes comparten los mismos principios: no se puede consagrar la autonomía personal para negar después la colectiva; o mejor dicho, negarla en España mientras se defiende en otros lugares, como en Ucrania.

El acto de la ANC ha empezado a las 11 h. en la Plaza Urquinaona, lugar escogido a adrede para, según los organizadores, «recuperar el espíritu de Urquinaona». No sabemos si el espíritu del Obispo José María de Urquinaona, andaluz de Cádiz, se ha aparecido hoy. En tal caso, quizás el Obispo podría recordar la admiración y los aplausos con que fue recibido en Barcelona cuando, siendo Senador del Reino de España, volvió de Madrit después de defender, en 1882, el proteccionismo a la producción industrial catalana por parte del régimen de la Restauración, lo cual favoreció enormemente a los empresarios catalanes. ¿A este espíritu es al que se referían los de la ANC?

De la Plaza Urquinaona —no sabemos si con el espíritu del Obispo o sin él— la marcha indepe ha bajado por Vía Layetana, en dirección a Plaza San Jaime. A medio camino, al pasar por  la Jefatura de la Policía Nacional, algunos manifestantes han lanzado mini-urnas electorales de juguete. Si antes la democracia era una fiesta, ahora resulta que es un juego. O quizás una arma arrojadiza, atendido al ímpetu tipo que-te-pego-leche con que algunas cándidas abuelitas las lanzaban: vean Uds. la foto adjunta, realmente indescriptible. El Comité Olímpico Catalán, que ya consiguió el reconocimiento internacional de la Selección Catalana de Bolos y Petanca, en 2007, podría fomentar ahora la normalización de un nuevo deporte: el Lanzamiento de Urnas, deporte de origen catalán, que podría convertirse en un rasgo diferencial nuestro, como el pan con tomate.

La marcha ha concluido en la Plaza San Jaime, donde los manifestantes se han mostrado muy felices de haber alcanzado su meta, y se han dispersado para ir a comer, tomarse la medicación, y hacer un pipi.

Por la tarde, en la Plaza Cataluña, otro acto: un plasma gigante ha reproducido un videomensaje de Carles Puigdemont, huido en Bélgica pero deseado en Madrid, donde calificaba el 1 de octubre de 2017 como  «gesta histórica», asegurando que «las cosas han empezado a cambiar». Ha usado la palabra «resiliencia» con cara de satisfacción, y ha defendido el Consejo de la República como el «guardián del 1 de Octubre» que tiene la obligación de «protegerlo», cual Gollum protege el anillo de los Hobbits desde hace siglos.

Y con esta referencia cinematográfica (la del plasma de Puigdemont), concluimos la crónica del acto de hoy, acto que ha tenido más de ficción que de no-ficción. Pedimos disculpas a los lectores por no haber sido capaces de escribir una crónica seria de la jornada: lo hemos intentado, pero la misma descripción de los hechos nos lo ha impedido. Quizás, si hubiéramos invocado el espíritu del Obispo Urquinaona nos hubiera ido mejor, pero no lo hemos querido intentar.
 

Lo Mestre Titas.