(Traducción al castellano, a continuación)
El cardenal Cobo a Barcelona: sinodalitat de saló en les perifèries de Passeig de Gràcia
«Jo no tinc tota la veritat. L'Esperit i nosaltres decidim», Cobo dixit.
Dijous proppassat 15 d'octubre, el cardenal José Cobo, arquebisbe de Madrid, va visitar Barcelona per a predicar les bondats de la sinodalitat en el restaurant Pomarada, de Passeig de Gràcia, en un dinar-col·loqui convocat per la Tribuna Joan Carrera, que agrupa vint-i-set entitats eclesial-progressistes i que va reunir un centenar de comensals (tres comensals per entitat, de mitjana). Un requeté del Círcol Tradicionalista de Barcelona es va infiltrar en la sessió per a oferir-los la següent crònica.
Hi van assistir, entre altres, l'abat de Montserrat i dos bisbes auxiliars de Barcelona. Hi faltava el cardenal Omella, absent en oportú viatge per terres llunyanes. També hi va faltar la benedicció de la taula i l'acció de gràcies posterior a l’àpat.
El menú de 30€ per persona va incloure els ingredients habituals de la nova cuina eclesiàstica postconciliar i sinodal: corresponsabilitat, participació, diversitat, perifèries i revisió d'estructures. Tot això convenientment amanit amb referències a Pentecosta, Jonàs i els músics del Titanic, perquè no hi ha res com una bona metàfora per a presentar com a novetat el que, segons se'ns assegura, no canvia res d’essencial.
Cobo va explicar que la sinodalitat és una «vella novetat», encara que sembla que, per a redescobrir-la, fan falta nous coordinadors, formació específica, consells pastorals reforçats. I fins i tot va advocar per una revisió del Dret Canònic per a fer-lo més sinodal. Dos mil anys d'història eclesial no haurien acabat d'ensenyar-nos a «caminar junts»; per fortuna, els sinodals (o sinosaures) ens porten les llums necessàries per a, a partir d'ara, organitzar-ho tot mitjançant les seves noves estructures.
Especialment reveladora va ser la comparació amb els músics del Titanic, que continuaven tocant mentre el vaixell s'enfonsava. A més de preguntar-nos si ha quedar enrere la «primavera eclesial» que ens va portar El Concili, podem preguntar-nos també qui ha decidit que el naufragi present es deu a la (absent) partitura tradicional i no a haver deixat d'interpretar-la.
Cobo va comentar que «la sinodalitat no altera la naturalesa, només canvia l'enfocament». És com canviar-li l'angle a una fotografia perquè no es vegi el naufragi: el vaixell continua enfonsant-se, però ara ho fa de manera participativa.
Al menú, també va haver-hi diversitat, desacord legítim i perifèries, aquest vocabulari inesgotable amb el qual la progresia eclesiàstica aconsegueix dir molt sense que mai quedi clar què proposa exactament.
«Hem d'aprendre a viure la diversitat com a polifonia». Sobretot, quan cadascú canta una partitura diferent, ningú afina i el director d'orquestra ha decidit que corregir les notes seria atemptar contra la diversitat. L'important ja no és que l'Església canti la veritat, sinó que tots desafinin en comunió.
La caritat, per descomptat, «és i serà la que ens salvi». Cal preguntar-se si també ens salvaran la veritat revelada, la conversió i la gràcia sacramental, o si aquests assumptes pertanyen ja a un repertori massa antic.
En definitiva, una conferència per a explicar que l'Església postconciliar ha de canviar, però mantenint el mateix rumb. El cardenal va evocar el Titanic; potser la qüestió més urgent és esbrinar qui està fent aigua i per què. Encara que, si s'ha de jutjar pel remei proposat, sempre serà més senzill nomenar un coordinador per a l'orquestra que comprovar si encara queda algú disposat a escoltar la música.
Joan-Miquel Santandreu, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
* * *
(Traducción al castellano):
El cardenal Cobo en Barcelona: sinodalidad de salón en las periferias de Paseo de Gracia
«Yo no tengo toda la verdad. El Espíritu y nosotros decidimos», Cobo dixit.
El pasado jueves 15 de octubre, el cardenal José Cobo, arzobispo de Madrid, visitó Barcelona para predicar las bondades de la sinodalidad en el restaurante Pomarada, de Paseo de Gracia, en un almuerzo-coloquio convocado por la Tribuna Joan Carrera, que agrupa a veintisiete entidades eclesial-progresistas y que reunió a un centenar de comensales (tres comensales por entidad, de promedio). Un requeté del Círculo Tradicionalista de Barcelona se infiltró en la sesión para ofrecerles la siguiente crónica.
Asistieron, entre otros, el abad de Montserrat y dos obispos auxiliares de Barcelona. Faltaba el cardenal Omella, ausente en oportuno viaje por tierras lejanas. También faltó la bendición de la mesa y la acción de gracias posterior al ágape.
El menú de 30€ por persona incluía los ingredientes habituales de la nueva cocina eclesiástica postconciliar y sinodal: corresponsabilidad, participación, diversidad, periferias y revisión de estructuras. Todo ello convenientemente aderezado con referencias a Pentecostés, Jonás y los músicos del Titanic, porque no hay nada como una buena metáfora para presentar como novedad lo que, según se nos asegura, no cambia nada esencial.
Cobo explicó que la sinodalidad es una «vieja novedad», aunque parece que, para redescubrirla, hacen falta nuevos coordinadores, formación específica, consejos pastorales reforzados. E incluso abogó por una revisión del Derecho Canónico para hacerlo más sinodal. Dos mil años de historia eclesial no habrían terminado de enseñarnos a «caminar juntos»; por fortuna, los sinodales (o sinosaurios) nos traen las luces necesarias para, a partir de ahora, organizarlo todo mediante sus nuevas estructuras.
Especialmente reveladora fue la comparación con los músicos del Titanic, que seguían tocando mientras el barco se hundía. Además de preguntarnos si quedó atrás la «primavera eclesial» que nos trajo El Concilio, podemos preguntarnos también quién ha decidido que el naufragio presente se debe a la (ausente) partitura tradicional y no a haber dejado de interpretarla.
Cobo comentó que «la sinodalidad no altera la naturaleza, sólo cambia el enfoque». Es como cambiarle el ángulo a una fotografía para que no se vea el naufragio: el barco sigue hundiéndose, pero ahora lo hace de forma participativa.
En el menú, también hubo diversidad, desacuerdo legítimo y periferias, ese vocabulario inagotable con el que la progresía eclesiástica consigue decir mucho sin que nunca quede claro qué propone exactamente.
«Debemos aprender a vivir la diversidad como polifonía». Sobre todo, cuando cada cual canta una partitura distinta, nadie afina y el director de orquesta ha decidido que corregir las notas sería atentar contra la diversidad. Lo importante ya no es que la Iglesia cante la verdad, sino que todos desafinen en comunión.
La caridad, por supuesto, «es y será la que nos salve». Cabe preguntarse si también nos salvarán la verdad revelada, la conversión y la gracia sacramental, o si esos asuntos pertenecen ya a un repertorio demasiado antiguo.
En definitiva, una conferencia para explicar que la Iglesia postconciliar debe cambiar, pero manteniendo el mismo rumbo. El cardenal evocó el Titanic; quizá la cuestión más urgente sea averiguar quién está haciendo agua y por qué. Aunque, a juzgar por el remedio propuesto, siempre será más sencillo nombrar un coordinador para la orquesta que comprobar si todavía queda alguien dispuesto a escuchar la música.
Joan-Miquel Santandreu, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.