Primeres impressions (VI)
Potser la saviesa popular té la raó i és el fred que rosega les articulacions i entorpeix la marxa; mes, potser hi ha qualque efluvi, subtil i penetrant, que, emanat de la nostra terra, es confon, ben endins, amb l’organisme venerable dels nostres vells.
***
Dins les curtes notes que queden aplegades sota el nom de primeres impressions, recullo prosificades algunes observacions que davallen pel cobert del meu impermeable de turista; i em decideixo a publicar-les per a recordança meva i també perquè els viatges, a malgrat que siguin dins els límits de la nostra civilització, sempre tenen, per a mi, quelcom d’exòtic que mereix de ser contat.
***
A la riba, vora de la mar, una parella de vells: l’home, sota un barret de palla que li cobreix l’esguard, abstret, té l’enteniment perdut, vagant per l’horitzó; la dona, estenallada sobre una tovallola d’un roig esblaimat, les cames arronsades i els peus aclofats a la sorra, reposant-se del darrer bany, s’acondorm plàcidament a son costat, bressada per la remor de la ressaga.
El cel és pregon, d’un blau immens, immaculat; la mar, setinada i mirotejant, és calmosa, i llurs ones marxen reservades fins que, en palpejar el marge de la costa, en sentir la roentor de la sorra, sospiren i s’esgavellen, desfent-se en borbolls i escumalls. La platja de S’Abanell, engolfat-se a tramuntana, al llindar rocallós de la imponent Sa Palomera, s’obira rossa, en tota la ufanor de la seva extensió, com un camp curull de blat madur, on encara hi destaquen, com si fossin per ventura, esmmusteïdes i desmaiades, les darreres roselles d’una primavera, les virolades ombrel·les dels banyistes i llurs tendals de blanc ratllat.
Un gavià es fa sentir des dels penyals, allarga son coll i de la gorja s’esventa un reclam, un xiscle que repeteix amb insistència. Els corbs marins, palplantats damunt la cresta d’un rocam mig amagat sota l’aigua, es mostren l’un altiu, les ales esteses i esbategants, capalt, guaitant el moment de capbussar-se, i la resta, allí, estarrufats i plàcids, acapollats en llurs estotjos de vellut negre, recollits dins llurs plomalls lluents, rebent les carícies salabroses de la marinada.
La mar remoreja, benigne i sorneguera, com la remor d’una conversa; enraonen dues velles consuetudinàries, que a estones apaguen el vigor de llur conversa, atenuen la intensitat de la veu, i mussiten xafarderies. Un infant solitari, excitat, pica de mans i xipolleja quan l’aigua freda pessigolleja son ventre d’anèmic, encara blanc i net.
La dona somriure lluent —destacat damunt la pell, colrada de tant de sol i rebregada de tanta mar—, arrecollint-se la caballera encar arrosada, comença a recollir: arreplega les andròmines, plega les tovalloles i les desa dins d’un cabàs esllengat, d’espart revellit. L’home, aguaita dempeus; son cos erecte, poder minvat per la vellúria però encar esvelt i saludable, rememora, damunt la sorra combruent, confós endemig de les roques refulgents, ensostrat pel cel vast i immaculat de l’agost, la planta d’un vell mariner.
•••
Els contrastos s’atenuen, l’espai perd profunditat, i una llum malalta, pàl·lida i sense vida, es decanta, impotent i sense ànima, damunt l’abisme d’unes aigües somortes, opaques, carregada de plom. Un roquer descompost, una petita serralada de roques rovellades, agresta, de caires aguts i marges dentats, serpenteja els marges d’una platja despoblada.
Un ancià xacrós, embotornat, atapeït d’abrigalls i endogalat pel nus ferm d’una bufanda, es passeja, farragós i en soledat, per damunt l’enllosat del camí que voreja la riba; abraonat endavant, amb llurs braços febles, lívids i purpúrics, recolzats sobre els mànecs, s’estintola fortament damunt una carrosseria amagentada. El pobre vell, anquilosat, mancat de mobilitat pel reumatisme, avança lentament; fa una passa i esbufega, enfilant-se amunt, vaporosa, l’exhalació, la bavor d’un cos morbós.
De sobte es detura, i la mà que adés era fermada al puny de la ferralla mecànica, tremolosa, es dirigeix a forfollar la butxaca esbadocada del sobretot i n’extreu, a batzegades, un mocador blanc de cotó que es refrega pel front, amb tocs esparsos però violents, bo i eixugant-se un rastre de suor freda. La pell dels polsos, commosa, es contrau i l’home, elèctric, s’esborrona de cap a peus, les cames li trontollen imperceptiblement. Abans no tornen a reposar les mans sobre el mànec de la carrosseria, alça la testa, cofada i coberta per un barret d’aigua, i, com afectat d’enyorança, amb l’esguard s’assenyala l’astre que enlluerna amargament aquest dia d’estiu, que deu ser esplèndid aquí al nord.
•••
La naturalesa humana, amb son influx abstrús, s’encarrega que sentim, tot sovint, una admiració espontània i naturalíssima pels infants, de figura eixerida i geni graciós, i així mateix pels vells, amables, càndids i inclinats a la bonhomia.
Aquesta afecció instintiva, que és germen de tendresa i inspiració d’auxili, és present en la concepció i el retrat de les dues descripcions pretèrites. Fa uns dies, a marina, abans d’emprendre el present viatge, quina imatge més delitosa la dels nostres vells, els llops de la mar: ells reposant a la solana, afalagats pel sol, passejant amb l’oratjol, nadant amb les ones, xalant de la costa serena.
Heus ara, ací, quin bell contrast! Aquests vells escandinaus, gent pàl·lida, de pell neta i mirada clara, com transiten gansoners, febles i maldestres, encarcarats i rogallosos, tan sovint apuntalats a la màquina, tal com un condemnat que fos presoner, que arrossegués el pes descomunal d’un cep.
Potser la saviesa popular té la raó i és el fred que rosega les articulacions i entorpeix la marxa; mes, potser hi ha qualque efluvi, subtil i penetrant, que, emanat de la nostra terra, remogut per les llevantades i condicionat per la llum llatina, es confon, ben endins, amb l’organisme venerable dels nostres vells.
Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau.
