Primeres impressions (V)

 

 

Primeres impressions (V)

Tal com si els hiverns rigorosos haguessin enfredat l’ànima d’aquesta societat i el vapor aquós hagués enllotat son temperament, fent-los gent d’anar a trobar i de tracte esquerp, monuments d’un barri reservat.

 

 ***

 

Dins les curtes notes que queden aplegades sota el nom de primeres impressions, recullo prosificades algunes observacions que davallen pel cobert del meu impermeable de turista; i em decideixo a publicar-les per a recordança meva i també perquè els viatges, a malgrat que siguin dins els límits de la nostra civilització, sempre tenen, per a mi, quelcom d’exòtic que mereix de ser contat.

***

Dotze d’agost.

Una mampara custodia la figura colossal del taquiller, encaixonat en l’estretor de la guixeta. Lliurat a la peresa, escolta, sense massa atencions, la sol·licitud del viatger i, remenant el calaixó amb la seva grapa agosarada, despatxa els bitllets alhora que, per comiat, un renec, ronc i sec, fa botzinar l’altaveu encastat a la boca de la taquilla bo i anunciant la tanda del següent.

La fila és escassa i dispersa i, aconduïda a banda i banda per dues vetes vermelles, s’estira i s’arronsa acompassada a les ordres de l’interventor, que ressonen, metàl·liques, com el batre d’un rellotge descarregat de paciència.

L’esclat sonor definitiu, inintel·ligible, sentencia la nostra espera; atansant-nos a la taquilla, de ben a prop, la presència de l’interventor és imponent: son rostre ovat, corbat endavant per la protuberància d’un bescoll de búfal, és encimbellat per una calvície prematura però basta, que magnifica les dimensions del front tènuement rebregat i partit pel curs d’una expressió dura, un llampec que esclata en contracció endemig de les frondositats seborreiques d’ambdues celles. Un apassionament foll li pessiga les faccions, les raons desconegudes d’un enfado gros li inflamen el rostre i l’insuflen les cavitats. La boca, sòbria, sense presència, s’amaga muda, a l’aguait, entre les galtes rogents, obstruïdes, roblertes de sang, que denuncien la susceptibilitat d’un geni rabiós. L’esguard de blau cobalt, arrecerat dessota els arcs supraciliars, reposa, somnolent i pesat, en la immensitat d’una panxa protuberant; i una armilla lúgubre, de color de cendra, encotilla un tronc petit, escapçat per la corba imperativa de l’abdomen globulós.

A la vora, temptant la línia que a terra imposa, amb un traç roig i arrogant, la distància prudent i els límits de la formalitat, l’hòmen, arrepapat i vagorós, sembla que espera l’excusa idònia per a expel·lir tot el seu contingut virulent, suara retingut, tan sols, per la resistència heroica del traçat de botons de l’armilla dels serveis metropolitans. Qualsevol gest, allí davant, gosant de fregar els límits de la seva demarcació, pot ésser funest.

Com qui vol caure en gràcia, com qui prega clemència, jo l’assaludo cordialment, destacat d’amabilitat. La primera paraula —volgudament pronunciada en anglès per a remarcar la nostra condició de forasters desemparats en sol·licitud d’humana caritat— fa alçar sorprès l’esguard bestial de l’home dels bitllets, que de seguit, com ja afartat de la meva exposició —que tot just començava—, es torna a deixar caure, mandrós, sobre el taulell de marbe gebrat. Una ganyota deforma son massís facial i, com qui afronta una impertinència, trenca el meu discórrer i aquieta els meus afanys explicatius amb una pregunta que aspira a simplificar la qüestió i resoldre-la definitivament. No obstant això, es fa més gran l’embolic i l’atmosfera pesa, carregada d’un volum de fatalitat que amenaça de descarregar-nos al damunt; més ens valdria d’expressar aviat la gratitud i deixar retornar l’home a la seva mecànica beatitud.

De sobte, però, el bo de l’home, s’alça feixugament de la cadira, tomba i, d’una embranzida sorprenent, s’aboca a la calaixera de documents, regira un parell de calaixos i, forfollant un munt de papers, ja retornat de bell nou al cim de la seva butaca, ens entrega, a través de la boca de la seva mampara, el fulletó del nostre trajecte i la cartolina dels horaris.

Oh, com el vaig remerciar! Vàrem deixar-lo allí, insinuant un somrís; i nosaltres, indemnes, vam recollir-nos cap a casa dins d’un vagó qualsevol, enrondats de més gent d’aquesta, aspre, polida i refinada, de mirada recelosa i silencis pregons, de formes rígides i somriures escassos; tal com si els hiverns rigorosos haguessin enfredat l’ànima d’aquesta societat i el vapor aquós hagués enllotat son temperament, fent-los gent d’anar a trobar i de tracte esquerp, monuments d’un barri reservat.

Vam fer el trajecte riallers, esbufegant i fent caricatura dels renecs que pronunciava aquell vell incipient i malagradós que havíem gosat de destorbar, però que finalment s’enriolava i somreia. Si mai demaneu a un visitant què els agrada de la nostra terra, probablement us assenyalarà, després d’haver esmentat la benignitat del nostre clima, el tracte hospitalari que, amb tota naturalitat, exercim tan sovint la gent de tracte agradós, plaent i regalat.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau