27 de abril, festividad de Ntra. Sra. de Montserrat

«Era un vespre d’abril; a l’hora bella…» La descoberta de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 880, narrada per Mossèn Cinto Verdaguer.

A principios del siglo VIII, se veneraba en Barcelona —en la Iglesia de los Santos Justo y Pastor— una Imagen de la Virgen María a la que el pueblo llamaba la Jerosolimitana, por suponerla procedente de Jerusalén.

Con motivo de la invasión musulmana del año 717, las autoridades cristianas escondieron la imagen de la Virgen en una cueva de la parte oriental de Montserrat. Eligieron ese lugar por ser más agreste y seguro para servir de nido a la fugitiva Paloma.

Siglo y medio más tarde, cuando la frontera de la Cristiandad se estabilizó en el río Llobregat, quiso la Divina Providencia que la imagen fuera descubierta de nuevo, mediante maravillosos portentos.

Así, corría el año 880 cuando en una de las tardes de abril unos pastorcitos que guardaban sus rebaños al pie del Montserrat vieron al anochecer unas como estrellas resplandecientes que bajaban del cielo a uno de los extremos de la montaña, e iban a esconderse en su ángulo oriental.

El genial poeta y sacerdote catalán, mossèn Cinto Verdaguer (s.XIX), narró en verso el descubrimiento en el año 880 de la imagen de la Virgen, antes barcelonesa, que desde entonces había de tomar el título de Nuestra Señora de Montserrat.

Presentamos a continuación un fragmento de dicho poema de Verdaguer:

* * *

Descoberta de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat

Era un vespre d’abril; a l’hora bella
en què d’amor la virginal estrella
baixa al tàlem de púrpura del sol,
del Llobregat per la ribera ombrosa
anaven recollint sa vagarosa
ramada uns pastorets de Monistrol.

Com l’aigua que a ses plantes murmurava,
reflectien sos ulls la volta blava,
cercant-hi les petjades del bon Déu;
i amb lo llenguatge pur de la inocència
retreien son amor i providència,
eix cor que ens ama i aqueix ull que ens veu.

De prompte una llum pura i misteriosa
baixant del cel en la muntanya es posa,
seguida d’altres llums en enfilall;
cadena de metèors lluminosos
que arrosseguen, al caure tan hermosos,
la llum del cel a nostra fosca vall.

Un regalat perfum de rosa vera
se vessa per los marges i ribera,
com si es tornàs lo riu d’aigua d’olors;
ensems que una dolcíssima harmonia,
com rajolí de mel i d’ambrosia,
per les orelles regalava als cors.

A la volta serena d’on plogueren
tornaren les estrelles i es pongueren,
i els pastors, com si haguessen somiat,
se quedaren tots sols amb ses ovelles
i els anyells que jugaven davant elles
entre els saules que abeura el Llobregat.

Quan la pervinca es bada en los herbatges
a la fontana ho diuen los boscatges,
la font ho conta al riu, lo riu al mar;
és que obre els ulls la primavera amb ella
i enamoras lo papalló i l’abella
los hi van tremolosos a besar.

Així de les boscúries al restoble
la nova rodolà, del mas al poble,
del pobre riberenc a la ciutat,
i, al veure en altre Horeb la mata encesa,
Gotmar, bisbe de Vich, que era a Manresa,
escomet la visió de Montserrat.

Ribera avall les ones acompanya
cap als peus de la històrica muntanya,
on l’enrotllen pagesos i pastors,
i, a l’hora en què amb lo cap dessota l’ala
se recull en sa branca la cucala,
se´ls bada el cel en rius de resplendors.

Com rosari d’estrelles de llum pura
que engranassen los àngels en l’altura
per aclarir la terra amb raigs divins,
hi baixen d’una a una tremoloses,
pluja suau de lliris i de roses
com no en floreixen pas en los jardins.

Tothom les veu baixar de la serena
volta al serrat, com perles a l’arena,
mes, àngels de la terra, los infants
veuen que són los àngels de la Glòria
los qui en garlanda que els semblà il·lusòria
duen les llums divines en ses mans.

En una cova altíssima que es bada
enmig d’una gran roca acinglerada,
l'esbart de serafins para son vol;
i a una claror que en vessa esblanqueïda
desapareix la seva, avergonyida
com les estrelles al sortir lo sol.

Los uns entre penyals i verdes branques
estenen tot voltant ses ales blanques,
dant a la balma celestial dosser,
amb cítares los altres i salteris
umplen lo cel de música i misteris,
la terra d’esperança i de plaer.

Los altres dels turons per les esquerdes
planten llorers i alzines sempre verdes,
festonegen lo llit dels rierons,
cenyeixen amb una heura cada roca,
fan rebrotar la més antiga soca
coronant-la de boixos i timons.

Cantava el rossinyol en la ribera
regalades cançons de primavera,
mes calla, al ploure lo primer estel,
per escoltar los himnes de la serra;
¿què valen, ai, los càntics de la terra
al ressonar la música del cel?

(…)

La portaven gojosos a Manresa,
però de Catalunya la Princesa
vol veure son realme d’aquí estant;
estrella d’Orient de tota Espanya,
vol guiar, des del cim d’eixa muntanya,
als que el sol del Messies cercaran.

—¡Miracle! —el bisbe crida—, ¡gran miracle!—
Entre boixos li fan un tabernacle
de sos mantells i brostes i verdor;
per sa Regina aquell verger l’adora,
los passerells la prenen per l’aurora,
les donzelles per l’astre de l’amor.

Com la conquilla que en la mar s’esberla
per rebre i estojar la rica perla,
la serra és migpartida a sol ixent;
Déu amb ses mans mateixes l’ha desclosa
per estojar la Perla més hermosa
que li han ofert les platges d’Orient.

De son retaule engarlandat de fulles
ell aixecà les gòtiques agulles
on l’àliga se cansa de pujar;
féu ses columnes de turons de marbre
on, com aucells al cimeral de l’arbre,
pujaran los ascetes a niar.

I la Reina del cel i de la terra
per trono pren la catalana serra,
sos penyals gegantins per respatller;
los núvols per cortina de sa alcova,
lo Llobregat per franja de sa roba,
i el cor dels catalans per encenser.

—Mossèn Cinto Verdaguer
Llegenda de Montserrat,
capítol XI (fragment).

Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

dissabte, 27 d’abril del 2024