Parada de roses, a La Rambla de Barcelona
23 d’abril, la gran festa de Catalunya
El patró antic de la cavalleria i de la noblesa catalana havia estat Sant Martí. No va ser fins al segle XIV quan es va adoptar com a tal a Sant Jordi, quan el Rei Pere IV el Cerimoniós (1319—1387) va fundar una confraria sota l'advocació del sant soldat capadoci.
El 23 d'abril es
celebra amb especial entusiasme a Catalunya. Milers de persones surten a
passejar pels carrers del Principat, que vessen de roses vermelles i de
llibres —oferts a les parades de carrer per floristes, llibreters o
venedors ambulants—. Els homes regalen una rosa a la seva enamorada i
aquestes els hi corresponen amb un llibre.
Cada racó de
Catalunya s'impregna de la fragància de les roses de carrer, de la tinta
i el paper dels llibres, de l'anhel dels enamorats, del bategar de la
primavera tot just estrenada. És la festa de Sant Jordi, patró de
Catalunya.
Sant Jordi (Capadòcia, s. III) va ser un militar romà
a les ordres de l'Emperador Dioclecià qui el va martiritzar, a causa de la
seva conversió a la fe cristiana, el 23 d'abril de l'any 303 de Ntr.
Sr. Jesucrist (el mateix any en què també va ser martiritzada Santa
Eulàlia de Barcelona).
Durant la Reconquesta peninsular, Sant
Jordi es va aparèixer en la Batalla d’Alcoraç (15 de novembre de 1096) i
va ajudar a les tropes del Rei Pere I d'Aragó i de Pamplona (1068-1104)
a reconquerir Osca als musulmans de Saraqusta (Saragossa). Des de
llavors, el culte a Sant Jordi es va celebrar solemnement a tot el Regne
i la Corona d'Aragó.
 |
Sant Jordi i el Rei Pere I d'Aragó i Pamplona. Retaule de Sant Jordi a l'Església Sant Salvador de la Mercé, Terol. Autor: Jerónimo Martínez, 1524. |
Ens ensenya Joan Amades, al seu Costumari, que al Principat de Catalunya el patró antic de la cavalleria i de la noblesa catalana havia estat Sant Martí. No va ser fins al segle XIV quan es va adoptar com a tal a Sant Jordi, quan el Rei Pere IV el Cerimoniós (1319—1387) va fundar una confraria sota l'advocació del sant soldat capadoci, integrada per gent d'armes i mantinguda per la Diputació del General. A partir de 1456, Sant Jordi va esdevenir patró del Principat.
La festa de roses i llibres que coneixem a l'actualitat s'origina a principis del segle XX. Quant a les roses, la Mancomunitat popularitza a partir de 1914 la fira de roses que la Renaixença havia fomentat des de finals del XIX. Quant als llibres, l'escriptor valencià Vicente Clavel va proposar el 1925 a la Cambra de Barcelona i al Gremi d'Editors la creació de la «Festa del llibre espanyol», que seria finalment adoptada el 1926 pel govern de Miguel Primo de Rivera i del seu Ministre de Treball i Comerç, el català Eudald Aunós.
La festa del llibre, inicialment establerta pel dia 7 d'octubre, es va traslladar al 23 d'abril, data de la defunció dels millors escriptors en llengua espanyola, catalana i anglesa: Miguel de Cervantes, Josep Pla i William Shakespeare, respectivament.
Malgrat els intents del nacionalisme català i del secessionisme per apropiar-se d'aquesta data, Sant Jordi és la gran festa dels catalans, la «santa diada del passat i l’avenir, Fe i Pàtria nostrada del meu cor fas sobreixir» (Maria Antònia Salvà).
Sant Jordi, pregueu per nosaltres.
LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)
A
la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.
—Jacint Verdaguer (1845-1902)
UNA ROSA
Sant
Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!
—Maria Antònia Salvà (1869-1958)
LES ROSES RECORDADES
Recordes
com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
—Salvador Espriu (1913-1985)
Círcol Tradicionalista Ramon Pares y Vilasau (Barcelona)
*****
 |
| Parada de llibres, a La Rambla de Barcelona |
23 de abril, la gran fiesta de Cataluña
El patrón antiguo de la caballería y de la nobleza catalana había sido San Martín. No fue hasta el siglo XIV cuando se adoptó como tal a San Jorge, cuando el Rey Pedro IV el Ceremonioso (1319—1387) fundó una cofradía bajo la advocación del santo soldado capadocio.
El 23 de abril se celebra con especial entusiasmo en Cataluña. Miles de personas salen a pasear por las calles del Principado, que se colman de rosas rojas y de libros —ofrecidos en puestos callejeros por floristas, libreros o vendedores ambulantes—. Los hombres regalan una rosa a su enamorada y éstas les corresponden con un libro.
Cada rincón de Cataluña se impregna de la fragancia de las rosas callejeras, de la tinta y el papel de los libros, del anhelo de los enamorados, del latir de la primavera recién estrenada. Es la fiesta de San Jorge, patrón de Cataluña.
San Jorge (Capadocia, s. III) fue un militar romano a las órdenes del Emperador Diocleciano quien le martirizó, a causa de su conversión a la fe cristiana, el 23 de abril del año 303 de Ntro. Sr. Jesucristo (el mismo año en que también fue martirizada Santa Eulalia de Barcelona).
Durante la Reconquista peninsular, San Jorge se apareció en la Batalla de Alcoraz (15 de noviembre de 1096) y ayudó a las tropas del Rey Pedro I de Aragón y de Pamplona (1068-1104) a reconquistar Huesca a los musulmanes de Saraqusta (Zaragoza). Desde entonces, el culto a San Jorge se celebró solemnemente en todo el Reino y la Corona de Aragón.
Nos enseña Joan Amades, en su Costumari, que en el Principado de Cataluña el patrón antiguo de la caballería y de la nobleza catalana había sido San Martín. No fue hasta el siglo XIV cuando se adoptó como tal a San Jorge, cuando el Rey Pedro IV el Ceremonioso (1319—1387) fundó una cofradía bajo la advocación del santo soldado capadocio, integrada por gente de armas y mantenida por la Diputación del General. A partir de 1456, San Jorge devino patrón del Principado.
La fiesta de rosas y libros que conocemos en la actualidad se origina a principios del siglo XX. En cuanto a las rosas, la Mancomunidad populariza a partir de 1914 la feria de rosas que la Renaixença había fomentado desde finales del XIX. En cuanto a los libros, el escritor valenciano Vicente Clavel propuso en 1925 a la Cambra de Barcelona y al Gremio de Editores la creación de la «Fiesta del libro español», que sería finalmente adoptada en 1926 por el gobierno de Miguel Primo de Rivera y de su Ministro de Trabajo y Comercio, el catalán Eudald Aunós.
La fiesta del libro, inicialmente establecida para el día 7 de octubre, se trasladó al 23 de abril, fecha del fallecimiento de los mejores escritores en lengua española, catalana e inglesa: Miguel de Cervantes, Josep Pla y William Shakespeare, respectivamente.
A pesar de los intentos del nacionalismo catalán y del secesionismo por apropiarse de esta fecha, la Diada es la gran fiesta de los catalanes, la «santa diada del passat i l’avenir, Fe i Pàtria nostrada del meu cor fas sobreixir» (Maria Antònia Salvà).
San Jorge, rogad por nosotros.
LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)
A
la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.
—Jacint Verdaguer (1845-1902)
UNA ROSA
Sant
Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!
—Maria Antònia Salvà (1869-1958)
LES ROSES RECORDADES
Recordes
com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
—Salvador Espriu (1913-1985)
Círcol Tradicionalista Ramon Pares y Vilasau (Barcelona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.