De lo somi que tingué lo Cronista Don Berenat des Clot Dalamert en què uns fabulosos membres d’una Règia Acadèmia Literària de les Tradicions e Franqueses de Mallorques feren Santa Expedició a la Ciutat Comtal

 

De lo somi que tingué lo Cronista Don Berenat des Clot Dalamert en què uns fabulosos membres d’una Règia Acadèmia Literària de les Tradicions e Franqueses de Mallorques feren Santa Expedició a la Ciutat Comtal

 

Onírica cosa és, e certa!, que lo dia del Corpus de MMXXV, eren reunits a lo Monestir de Sant Bartomeu, a dalt d’un turó de la vila d’Inca, de l’illa de Mallorques, tots los membres de la comunitat de la Règia Acadèmia Literària de les Tradicions e Franqueses de Mallorques. Aquells homens oïren Missa e reberen lo Cos de Jesucrist ab devoció. També és ben oníricament cert que en aquell bell jorn ja s’hauien resolt a enviar una expedició de los seus mellors numeraris a retrobar les terres de los seus avantpassats e germans catalans, puix, nós (que vol dir jo) hauiem llegit un antic document del virtuós prohom Elías de Tejada, al cel sia, on aquest, savi com qui més, nos hauia confirmat l’estreta familiaritat entre los habitants del principat e los mallorquins, la qual hauria set amagada o embrutida e sotmesa a la discòrdia pels discursos de lliberals e moderns, cosa que hauien aconseguit ab la infiltració d’una vil doctrina, dita lo nacionalisme. E que aquesta idealògia no és per res patriotisme, per més que, per malesa e astúcia de son creadors, ho sembli. I és que en paraules de don Francesc Canals, al cel sia, lo nacionalisme és no més que un narcisisme malaltís, i fa fixar tot l’esforç de qui el pateix en una part concreta i no essencial de la pàtria pretesament defensada; e qui lo segueix perd lo seny e a l’encop que mou conflicte ab qui no ho ha de fer, evita posar-se a l’enfront de qui realment ha de combatre. E per tot açò que diem, los hòmens allà reunits pregaren a Nossa Senyora i al Sant del ganivet per tal que els assistíssen en l’empresa que l’esquadra hauria d’escometre, per així restablir vincles ab los bons hòmens del Principat que amaven a Verdaguer o Torras i Bages (al cel sien) e que abraçaven lo patriotisme autèntic; e, a la fi, unir esforços ab la resta de regnes de les grans corones catòliques.

E açò només comença, perquè no diríeu mai a qui volien unir-se aqueixos mallorquins. Puix inicialment no hi semblava haver a la Ciutat Comtal negú a qui fer-ho, sinó una tal dona Colau, o un don Illa o un qual sen Rufià –que lo nom, aquest últim, no sé si es perquè és un bandarra o perquè li ve de llinatge–, e resulta que tots aqueixos, o no sabien res del que hauien de saber, o bé es feien lo foll o, lo més possible, eren malvats.

No, no, però enc que semblés que no hi hauia negú, sí que hi era!... Doncs feia uns mesos que uns mallorquins hauien topat, en un passeig per la ciutat de València, a dos membres de lo Círcol Tradicionalista Ramón Parés y Vilasau de Barcelona —e també altres del Círculo Antonio Ruiz de Galarreta, aquest últim del cap i casal del Regne de València, e de qui ja ens n’ocuparem—. Abdós mostraren  un nivell e unes accions d’apostolat a les seves terres que feren gran enveja a los mallorquins, perquè d'enveja n’haurien feta, e de precís, al més ple d’encert e d’enginy. E, doncs, com ja sabem succintament d'on prové lo nostre projecte elucubrat, continuem lo relat de lo somieig, què hauria esset real si ho haguera estat.

E  partiren set jorns passats lo dit (quan deim «lo dit» volem dir lo jorn a que ens hem referit al principi, lo Corpus, e no lo dit de la mà, ni de lo peu…). E hauien sortit de bon matí des de lo port de la Ciutat de Mallorques, òbviament, e navegat durant hores, menuts e segons a bord d’una vella barcassa que hauien llogat los diligents membres de la Règia Acadèmia  Literària de les Tradicions e Franqueses de Mallorques. E hauia estat que una gran tempesta los feu passar un viatge ben mogut, e lo timoner s’acubà a causa del mareig que duia a sobre, e hagueren de fer la seua feina altres mossos qui no en sabien. Però la providència, dirigí la nau, ab gran encert, cap a l’egrègia ciutat de Barcelona.

E la comitiva, formada per los membres de la Règia Acadèmia ja dita –no tornaré a repetir aquest vers tan llong–, hauia desembarcat a lo port qual feren soldats, nobles e lo Rey en Jaume, al cel sia!,  l'any 1229, quan retornaren l’illa de Mallorques a Nossa Mare de Déu e a les quatre barres de lo comte Guifré lo Pelós, que també al cel sia.

E lo primer que feren les bones ànimes de lo Círcol en veure a los mallorquins és organitzar una meravellosa trobada ab aquelles gents, e ab gran joia es mostrarem ben satisfets d’encontrar los hòmens de Mallorques ab qui poder compartir lluita e donar-se un cop de ma, d’ull, d’orella, d’enteniment e de voluntat; e satisfer les necessitats d’aquella seua terra, pàtria e religió comunes que tant els han de menester.

E a l’endemà del desembarc, a l’hora del migdia, l’expedició de mallorquins fou rebuda ab honors a un bell casal de lo Círcol e organitzaren una reproducció d’aplech preliminar a les Corts de la gran Corona d’Aragó, puix los mallorquins e catalans hi assistien plegats, e per ço, tots junts, intercanviaren impressions respecte les empreses conjuntes que podien efectuar i la forma com procedir.

E resolgueren en aquelles juntes una gran entesa respecte la necessitat d’unir esforços en pro del Bé comú, e de la recuperació del primat de la Veritat i la Bellesa, los quals hauien brillat durant segles a les seues pàtries e regions. Principis que ja foren determinats en los bells mots que dirigí lo nostre Rey en Jaume a Alfons X de Castella e de Lleó e que es troben a lo seu famós e formós Llibre dels Fets:
 

«La primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya, la terça que nós e vos haiam tan bon preu e tan gran nom que per nós e per vos es salvada Espanya».

E per ço entengueren que caldria unir-se també ab la resta de regnes, regions, comtats e virreinats de totes les Espanyes, d'una banda de la mar e de l'altra, cosa que juraren solemnement perseguir.

E aprés d'això, em caigué un gibrell d'aigua fresca a la faç, puix la meua senyora estava cansada de cridar-me perquè m’aixequés de lo jaç, ja que se m’aferraven los llençols e havia d’arreglar lo burro per a anar a Ciutat a veure lo senyor veguer.

E aquí s'acabà lo meu somni, que fou humit només al seu final, per no voler atendre les meves obligacions. E que sapigueu que cada vegada que em vaig a colgar lo llit està més flonjo per la meua afició de roncar sense mesura.

E qüesta és la narració, imaginada de nit, de los fets que haurien ocorregut aquests últims jorns de lo mes juny de l'any en curs si hagués set real allò que està a la meua memorança o fantasia. Que Déu faça que sia premonitori d’un encontre real e no d’un maleït refredat causat per, sempre seguit, jaure ab lo llit banyat.

E com ja s’ha dit, que tot lo escrit és cosa inventada, es signa lo present document a dia XIX de lo mes de juny de l’any del Senyor MMXXV, a l’ombra d’una bella savina, a la fresca de l'embat, a prop de la Creu del Desembarc de Santa Ponsa, a l’illa de Mallorques.

Que Viva Crist Rey!

Don Berenat des Clot Dalamert, Prohom i cronista de la imaginària Règia Acadèmia Literària de les Tradicions e Franqueses de Mallorques.