L’orat dels gats i la follia de l’animalisme
Fem protesta contra tota aquesta psicosi pública de l’animalisme que vol fer passar els homes per bèsties i els animals per humans.
Mala negada faci la follia de l’animalisme i llarga vida tinguin els animals, ells que no entenen ni toleren els artificis amb què alguns dementats volen violentar les lleis amb què Déu va escriure el món!
Una associació animalista de mon poble, coneguda amb el quasi enginyós nom de SentmeGats, declarava, la setmana passada a través de les seves xarxes socials, una jornada de dol per la mort d’un gat errívol que feia temps que rondava al seu aire —patxim-patxam — pels carrers de la vila.
La narració de la troballa del gat mort és digne d’una tragèdia dramàtica puix els autors han fet passar l’atropellament del desafortunat gat com un crim de lesa humanitat. Fent tota una crònica de la vida del gat —com si fossin les gestes d’un màrtir de la seva fe— es planyien, en l’esmentat comunicat, de la inutilitat de tants d’esforços esmerçats en vida del gat per a socorre’l de la pena de viure rodant pel món. Havien gastat dies i més dies empaitant la bèstia pels carrers perquè patia —segons ells— mal d’ullals i, per a capturar-la, havien usat un munt de gàbies i xarxes que totes elles juntes no varen aconseguir fer-se amb el gat —que fins adolorit i afamat fugia esparverat dels seus dedicats perseguidors—; i ¡vatua!, just aquell dia, abans de la tercera intentada, algú havia enfonsat sota una roda la testa del desventurat gat, fent encara més malaurada i desgraciada la seva sort.
A continuació, els defensors del gat, —els animalistes domèstics— estrenyien les dents i escopien escumalls per la boca fins a pràcticament insultar el pobre que havia passat per damunt de la sort del gat, «sense parar i sense avisar ningú» —en paraules, ben escrites, dels autors de la declaració—.
Ja dita la primera de les bogeries, desfermat el nus de la raó, apa, a dir-ne més que són regalades! Quina misèria la del temerari de la carretera, ell que «no s’havia aturat per socórrer el gat ni trucar a la policia». I després de cagar-se unes vint vegades o més en l’assassí de la bèstia, recorden llavors als lectors del manifest que, si alguna vegada tenen la poca fortuna de trobar-se amb «un dels seus gats», cal seguir uns protocols, cal avisar la policia i —encara els hauria faltat per dir— que cal procurar fer-li els rescats del primer auxili.
El pobre conductor, que ja es deuria veure la seva existència encara més maleïda que la del gat que, fet una pelleringa i afectat d’un mal de queixal, havia quedat estavellat a la carretera; aviat es va posar en contacte amb l’associació esmentada, demanant-los perdó i clemència tot desfent-se en explicacions impertinents. De resultes que, al cap d’unes hores, aquests rebaixaren el to i demanaren fins excuses per la dura sentència que havia caigut sobre el tot just condemnat conductor —que ja devia ser trencat de tant plorar pel mal que, valgui-li Déu, se li havia imputat— implicat en el fatídic accident que havia acabat amb la penosa vida del malafortunat gat salvatge.
Jo mateix, autor d’aquest article, recargolant-me del riure que em generava tota aquesta comèdia de drama, vaig decidir-me a la gatzara tot contestant dit manifest amb la sarcàstica expressió que podien haver afegit també una autòpsia al seu reguitzell de peticions —al seu protocol per l’homicidi d’un dels seus gats— cercant d’esclarir les causes de la sospitosa mort del felí. Ja us podeu imaginar la que em va caure al damunt: insults no en van faltar, que en van usar tants com van poder i, pràcticament, em van motejar per porc, per bèstia d’aspecte humà i per criminal de tots els crims comesos i per cometre.
La seva rèplica, —que no reproduiré perquè no es pot agafar per enlloc i perquè no voldria esglaiar ningú amb l’estil migrat i desconsiderat del seu escriure— venia a exposar, —si fa mon enteniment de bastida dels seus arguments, puix ells sols no donen a entendre gaire més que la seva ignorància aigualida en sentiment— el manyoc de principis d’aquesta ideologia mancada del pensar que és l’animalisme.
L’encarregada de la fundació dels gats menesterosos, deuria pensar que era una bona pensada això de jugar als narradors i entretenir-se amb els textos, però, jo m’hi vaig engrescar de valent i encara sembla que no ha tornat a alçar-se dempeus després de la llarga fila d’arguments que li van caure al damunt.
L’animalisme és una bogeria, com sempre han sigut considerats orats tots aquests personatges que, un cop arribada i entrada la soledat de la vellúria, passen cuidant-se de tots els gats de la contrada dispensant-los menjar, moixaines quan es deixen tocar i fins, en alguns casos encara més sonats, conversa si els és de profit.
La tesi que tota vida en aquest món té la mateixa dignitat és tan absurda en els alts camps de la filosofia com en els més bàsics del marxar pel món. La naturalesa —pareu ment animalistes, vosaltres que dieu estimar-la tant— és jeràrquica. La natura és una cruenta jerarquia on el fort arrabassa el dret a viure del feble tot quedant-se amb la seva carn per fer robust el múscul que escanya la seva mateixa raça; on el gran es fa amb el petit, el veloç amb el lent i l’astut amb el badoc.
La societat animal, que nosaltres éssers racionals anomenem per salvatge, és autènticament una salvatjada. Tots aquests animalistes, patirien un fort esglai i es desfarien en escarafalls de veure la natura fer el seu camí, l’horror dels horrors! La lletja i asserpentada tortuga americana foragitant del seu cau la nostra moixa i formosa tortuga d’estany, l’escurçó engolint la innocència del ratolí i el tauró esguardant les danses i els tirabuixons de la foca del cercle àrtic.
Tots els animals viuen sota el dret a la vida perquè Déu —pels animalistes la natura o la generació espontània, segons els arribi més o menys lluny llur pobre enteniment— els va donar la vida; una mateixa causa sosté la vida de tots. Però, també viuen ells, com nosaltres, sota el deure de la mort quan, per causa de l’atzar, de la natural depredació, de la malaltia o de la voluntat de Déu, s’estronca la font d’on prenien la vida.
L’animalisme és un deliri avassallador de l’home en què aquest es creu el director i l’ordenador de la natura. No tenint res a parlar amb la llei de la naturalesa, a ella imposa la seva voluntat racional i les seves afeccions —que no tenen gaire on morir-se del fàstic, puix són, com diria Sant Pau, l’home sine affectione— i funda una falsa filosofia —avui una fundació o una associació— per a salvar els animals de la barbàrie del seu estat salvatge; per salvar els animals de la seva pròpia essència.
La proposta d’aquests considerats dels animals, que volen aplicar les normes de la humana societat a l’ecosistema de les bèsties, és convertir la natura en un zoològic d’amanyacs i de cuidados on els animals, en el captiveri de la vida domèstica, puguin viure sota les nobles lleis que dicta la el sentiment humà, en el clos d’un tancat on tot sigui bondat.
La reforma que fa aquesta filosofia de la societat animal és precisament la seva destrucció, és fer-los assemblar als humans quan ells no en són. No volent oblidar-se de la cabòria aquesta que totes les vides en aquest món —excepte la del nasciturus o la del vell moribund— tenen el mateix valor, l’amant dels animals, destruiria la natura tot horroritzat per la bestialitat que és senyora de la societat animal.
Encara més, quan l’home particular es creu aquestes idees i procura actuar en conseqüència, llavors es torna un orat, perd l’enteniment. Va pel carrer i no sap per on anar perquè tem trepitjar una formiga —quin dret té l’home a llevar la vida d’una pobre formiga, elles que es perden pel món cercant una engruna de pa!—.
L’animalista és, en definitiva, el que sempre ha sigut, en tots els pobles, la vella, la boja dels gats. I tots sabem —tots ho hem vist— com, quan s’emporten la vella a l’hospici o quan un dia apareix que Nostre Senyor se l’ha endut, els gats s’ho miren a la solana tan panxos com si res. I, passats els mesos i entrats els anys, encara es pot trobar algun moix salvatge que passa per davant de la seva porta, tan rabassut o esmerlit com sempre, sense notar l’absència de la vella que es marceix en una saleta d’estar d’un hospici; perquè els animals fa molts segles que caminen pel món sense necessitat de rebre ni les carícies ni el pinso d’alguna dona oblidada de la raó.
Si algú vol fer passar la seva vida cuidant-se de les bestioles, protegint la sort de les colomes o omplint la menjadora dels pardals, no direm res, com tampoc dèiem res i fins respectàvem per compassió la vella senyora dels gats. No obstant això, sí fem protesta contra tota aquesta psicosi pública de l’animalisme que vol fer passar els homes per bèsties i els animals per humans.
Mala negada faci la follia de l’animalisme i llarga vida tinguin els animals, ells que no entenen ni toleren els artificis amb què alguns dementats volen violentar les lleis amb què Déu va escriure el món!
Patiu per mi! Quantes coses he gosat dir! Em diran el nom del dimoni i per sobre meu faran passar el seu gos, ell que és bo, jo que soc dolent!
Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)
* * *
El perturbado de los gatos y la locura del animalismo
Hacemos protesta contra toda esta psicosis pública del animalismo que quiere hacer pasar a los hombres por bestias y los animales por humanos.
¡Húndase en la profundidad de los mares la locura del animalismo y larga vida tengan los animales, ellos que no entienden ni toleran los artificios con que algunos demenciados quieren violentar las leyes con que Dios escribió el mundo!
Una asociación animalista de mi pueblo, conocida con el casi ingenioso nombre de SentmeGats, declaraba, la semana pasada a través de sus redes sociales, una jornada de luto por la muerte de un gato errante que hacía tiempo que rondaba a su aire —patxim-patxam— por las calles del municipio.
La narración del hallazgo del gato muerto es digna de una tragedia dramática puesto que los autores han hecho pasar el atropello del desafortunado gato como un crimen de lesa humanidad. Haciendo toda una crónica de la vida del gato —como si fueran las gestas de un mártir de su fe— se lamentaban, en el mencionado comunicado, de la inutilidad de tantos esfuerzos invertidos en la vida del fallecido para socorrerlo de la pena de vivir vagando por el mundo. Habían gastado días y más días persiguiendo la bestia por las calles porque sufría —según ellos— dolor de colmillos y, para capturarla, habían usado un montón de jaulas y redes que todas ellas juntas no consiguieron hacerse con el gato —que, hasta dolorido y hambriento, huía aterrorizado de sus dedicados perseguidores—; y ¡caramba!, justo aquel día, antes de la tercera intentona, alguien había hundido bajo las ruedas de su vehículo la testa del desventurado gato, haciendo todavía más desafortunada y desgraciada su suerte.
A continuación, los defensores del gato —los animalistas domésticos— crujían de dientes y escupían espumarajos por la boca hasta prácticamente insultar al pobre conductor que había pasado por encima de la suerte del gato, «sin detenerse y sin avisar a nadie» —en palabras, mal escritas, de los autores de la declaración—.
La tesis que toda vida en este mundo tiene la misma dignidad es tan absurda en los altos campos de la filosofía como en los más básicos del marchar por el mundo. La naturaleza —poned atención, animalistas, vosotros que decís amarla tanto— es jerárquica. La natura es una cruenta jerarquía donde el fuerte arrebata el derecho a vivir del débil quedándose con su carne para hacer robusto el músculo que estrangula su misma raza; donde el grande se hace con el pequeño, el veloz con el lento y el astuto con el bobo.
La sociedad animal, que nosotros seres racionales denominamos por salvaje, es auténticamente una salvajada. Todos estos animalistas, sufrirían un fuerte susto y se desharían en aspavientos si vieran la natura hacer su camino, ¡el horror de los horrores! La fea y aserpentada tortuga americana echando de su madriguera nuestra cabizbaja y hermosa tortuga de estaño, la víbora tragando la inocencia del ratón y el tiburón aguardando las danzas y los tirabuzones de la foca del círculo ártico.
Todos los animales viven bajo el derecho en la vida porque Dios —para los animalistas la naturaleza o la generación espontánea, según les llegue más o menos lejos su pobre entendimiento— les dio la vida; una misma causa sostiene la vida de todos ellos. Pero, también viven, como nosotros, bajo el deber de morir cuando, a causa del azar, de la natural depredación, de la enfermedad o de la voluntad de Dios, se restaña la fuente de donde tomaban la vida.
El animalismo es un delirio avasallador del hombre que se cree director y ordenador de la naturaleza. No teniendo nada a hablar con la ley de la naturaleza, a ella impone su voluntad racional y sus afecciones —que no tienen mucho donde morirse del asco, porque son, como diría San Pablo, el hombre sine affectione— y funda una falsa filosofía —hoy una fundación o una asociación— para salvar los animales de la barbarie de su estado salvaje; para salvar a los animales de su propia esencia.
La propuesta de estos considerados de los animales, que quieren aplicar las normas de la humana sociedad al ecosistema de las bestias, es convertir el orden natural en un zoológico de arrullos y de cuidados donde los animales, en el cautiverio de la vida doméstica, puedan vivir bajo las nobles leyes que dicta el sentimiento humano, en el vallado de un cercado donde todo sea amor y bondad.
La reforma que hace esta filosofía de la sociedad animal es precisamente su destrucción, es hacerlos asemejar a los humanos cuando ellos no son tales. No queriendo olvidarse de la estupidez que todas las vidas en este mundo —excepto la del nasciturus o la del viejo moribundo— tienen el mismo valor, el amante de los animales, horrorizado por la bestialidad que es señora de la sociedad animal, destruiría la naturaleza y con ella el mismo objeto de su devoción.
Todavía más, cuando el hombre particular se cree estas ideas y procura actuar en consecuencia, entonces se vuelve un perturbado, pierde el entendimiento. Va por la calle y no sabe por dónde ir porque teme pisar una hormiga —¡qué derecho tiene el hombre a quitar la vida de una pobre hormiga, ellas que se pierden por el mundo buscando una migaja de pan!—.
El animalista es, en definitiva, lo que siempre ha sido, en todos los pueblos, la vieja, la loca de los gatos. Y todos sabemos —todos lo hemos visto— cómo, cuando se llevan a la vieja al hospicio o cuando un día parece que Nuestro Señor se la ha llevado, los gatos se miran la escena a la solana tan indiferentes como si nada. Y, pasados los meses y entrados los años, todavía se puede encontrar algún micho salvaje que pasa por delante de su puerta, tan rechoncho o delgaducho como siempre, sin notar la ausencia de la vieja que se marchita en una salita de estar de un hospicio; porque los animales hace muchos siglos que andan por el mundo sin necesidad de recibir ni las caricias ni el pienso de alguna mujer olvidada de la razón.
Si alguien quiere hacer pasar su vida cuidándose de los bichos, protegiendo la suerte de las palomas o llenando el comedero de los gorriones, no diremos nada, como tampoco decíamos nada y hasta respetábamos por compasión la vieja señora de los gatos. Sin embargo, sí hacemos protesta contra toda esta psicosis pública del animalismo que quiere hacer pasar a los hombres por bestias y los animales por humanos.
¡Húndase en la profundidad de los mares la locura del animalismo y larga vida tengan los animales, ellos que no entienden ni toleran los artificios con que algunos demenciados quieren violentar las leyes con que Dios escribió el mundo!
¡Sufrid por mí! ¡Cuántas cosas he osado decir! ¡Me dirán el nombre del demonio y por encima mío harán pasar a su perro, él que es bueno, yo que soy perverso!
Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)
