Primeres impressions (II)

Com que la protesta reclama sonoritat, els homes de la reforma, per a publicitat de la seva nova forma de religió, alçaren temples però, sols obtingueren una vulgar impostura sinó directament una fera monumental, puix oblidaren que la bellesa és la resplendor de la veritat.

Dins les curtes notes que queden aplegades sota el nom de primeres impressions, recullo prosificades algunes observacions que davallen pel cobert del meu impermeable de turista; i em decideixo a publicar-les per a recordança meva i també perquè els viatges, a malgrat que siguin dins els límits de la nostra civilització, sempre tenen, per a mi, quelcom d’exòtic que mereix de ser contat.

* * *

Nou d’agost.

En l’instant abans de cloure els ulls, de nit, ja al puny de la son, pateixo una visió hipnagògica, potser a mig camí entre la consciència i el somni; les petites esquerdes que recorren la paret, on hi ha el capçal que em guarda la testa —empolsimada de blanc, argentada sota la misteriosa claror de la nit —, són convertides en unes imponents escletxes entre cingles de penya-segat de relleu abrupte i tortuós, canyons d’una profunditat insondable d’on, potser primer, hi haurien de sortir els insectes i artròpodes d’aquesta terra ignota i, potser després, els seguirien les feréstegues bèsties que només es poden esbossar, com un breu record, en el moment just del desvetllar-se, després d’una aterridora nit de malsons.

Em devia girar de costat, em vaig contreure tant com vaig poder i vaig amagar l’esguard sota la coberta tenuíssima del llençol, i així mateix em vaig llevar de matines, amarat de basarda, quan ja la llum banyava tota la meva cambra. La basarda. En Ruyra la va definir a la perfecció, en les seves interessantíssimes Qüestions del llenguatge, com el temor, sensació inquietant i depressiva que, en aquest cas concret, causa un perill indeterminat i misteriós. Vet aquí que aquesta mena de por, que tanta presència té en la canalla espantadissa, em tornava a atrapar ahir, després de tant de temps, ja crescut, i m'obligava a una escena tan pueril com la d’haver-me d’amagar de la fosca, més que de la fosca de tot allò desconegut que s’hi pot amagar.

Anusant-me el darrer dels botons de la camisa de pijama deixo estar la qüestió i m’abandono maquinalment al compliment dels procediments que componen un matí qualsevol, d’aquí cap allà. La planta llogada per a estatge encara no es presta a donar-me la confiança; els caires són esmolats, les superfícies són rugoses i llurs imperfeccions pareixen, vistes amb suspicàcia, senyals de brutícia. Pels encontorns de la casa, mentre espero les senyores, que no s’afanyen, entre els brots de mala herba, que ningú es cuida d’eixarcolar, trobo una gla corcada, desllustrat i esblaimat, solitari; i penso que és més senyor que jo, i m’imposa.

Terres remotes, suposo, on res puc veure de la meva propietat; la soledat, que em persegueix sempre com si fos l’ombra de la meva ànima, es presenta, de manera retallada, puix el viure de turista és atrafegat i distreu, amb una pregonesa, un silenci, que és aclaparador, anguniós.

La mullena envernissa els carrers, els núvols tinten amb les seves grisors el cel. Fent camí retrobo una d’aquelles bèsties de monument que ahir mateix descrivia de fora estant. Pujo tres graons i empenyo el batent de la porta amb prudència —un peu dins, l’altre encara a fora—, i, capcot, se m’empassa la fosca espetegant la porta, d’una revolada, al meu darrere, deixant aviat, només, la remor d’una conversa, suau i fonedissa, dins l’ombra del cancell. Tres ombres, solament veig llurs contorns i trigo a obtenir-ne el detall: tres senyores, velles, allí assegudes, de cames caragolades, al voltant d’una taula i unes tasses que fumegen. La meva presència no interromp la conversa de les velletes; elles, impertèrrites, continuen garla que garla i, jo, després d’uns segons de cortesia, amb la credencial de llur indiferència —bla-bla—, m’endinso fent batre la porta interior i accedeixo a la nau principal.

A l’entrada hi ha algunes taules de més, decorades càlidament amb una espelma, un seguit de bancs de color verd moc i, al fons, al bell mig, imposa presència un formós retaule major, de molts relleus, tot daurat, entre columnes de marbre; tinc la temptació de flectar els genolls, cerco amb insistència, escorcollo els detalls; al bell mig, pàl·lid, hi ha un ciri apagat, com un immaculat tió de llenya que fos per consumir, i res més; no hi és. I les columnes, adés altives i enfiladisses, sembla que cauen a mon damunt com un pes mort, les voltes suara enrivetades amb un esgrafiat espolvorejat de brillant, desfan llur sanefa, l’altar es parteix i s’apaga l’escassa claror que penetra vincladissa pels vitralls de tonalitats fúnebres; i tot fa una massa en descomposició com la matèria orgànica dins dels budells d’una fera, com fa la matèria sense l’ànima.

Els arquitectes de la reforma es desferen de Déu perquè els feia nosa, els era una molèstia pel desenrotllament de la seva concepció apassionada de l’home, i a qualsevol preu volgueren constituir la seva pròpia religió; dedicada a l’home que ja en té prou de si mateix, a l’home que és la seva voluntat i poca cosa més, autor i producte del seu ésser. Una operació de descomposició, de mutilació de la nostra santa fe, que acabà per arraconar Déu mateix en el compartiment més discret, més fosc, de la consciència llur.

Tanmateix, com que la protesta reclama sonoritat, els homes de la reforma, per a publicitat de la seva nova forma de religió, alçaren temples però, sols obtingueren una vulgar impostura sinó directament una fera monumental, puix oblidaren que la bellesa és la resplendor de la veritat.Varen tancar Déu al cap de l’home i buidaren el temple, el desposseiren de la seva dignitat i el convertiren en una bèstia arquitectònica, com l’home que, perduda la raó, adquireix les proporcions de la fera o, fins i tot, desprovist de l’ànima, es mor.

Els temples protestants, ací al nord, confeccionats per a la impressió, ofeguen qualsevol noble sentiment i hom no s’hi pot recollir en reverència perquè, pla, són buits; i el no-res, la fosca, fa venir basarda i la basarda neguiteja, ofega. D’aquí que, a malgrat d’estar ben cuidats i molt ben enlluernats artificialment, semblen abandonats; no s’hi pot trobar cap mostra de pietat —essent-ne una excepció els ciris que els turistes japonesos fan cremar, com un acte més de la seva estranya i pseudomística espiritualitat—. No obstant això, aquesta gent del nord, que és molt pràctica, ha trobat tota una riquesa d’utilitats per a aquests edificis; les naus laterals sovint són compartimentades en una mena de cabines, de vidre esmerilat, on hom pot trobar des d’un servei de restauració parroquial, a una sala de jocs per a la canalla passant per uns lavabos de primeríssima qualitat, d’entre altres serveis extraordinaris.

En sortir, les senyores encara continuen, amb parsimònia, la seva conversa. Potser les he jutjat temeràriament, considerant-les unes desvergonyides, allí, dins d’un temple, esmorzant i fent conversa. Mes ara que escric tot això, penso que per a poca cosa de més els pot servir aquesta casa, producte d’uns falsos filòsofs que volgueren fer, per a l’home, una pròpia religió. I l’home, què fa en l’home, de si mateix?

El vespre s’ha descobert i el dia s’ajusta amb cura, la nit s’anuncia càlida; el tacte de la llum ha fet esclatar un incendi de passió al cel i tot ha quedat envernissat de tonalitats opalines. Les façanes acolorides del centre d’Estocolm, tènuement enlluernades per la calidesa d’aquesta llum capvespral, semblen posseir, darrere llurs murs de gruix, una vitalitat misteriosa, fins ara enyorada.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau

dimarts, 18 de febrer del 2025