El mite dels «Països Catalans»: quan els noms fan la cosa
El concepte «Països Catalans» transcendeix la lingüística i la cultura: és un projecte polític, nacionalista i revolucionari, que confón idioma amb comunitat política. «La llengua és la Pàtria», diu equivocadament Prat de la Riba.
* * *
Agencia FARO ens informa del nou mapa del temps de TV3. Arran d’aquesta notícia, Lo Mestre Titas ens envia el següent escrit que ell va publicar el 2011 a un blog personal seu.
* * *
«La unitat de tots el territoris de parla catalana seria més clara si hi hagués un terme que els englobés. Perquè els noms –ai!- fan la cosa». (Joan Fuster, 1970).
A la gent de la meva generació, fills del pujolisme i del Club Súper 3, la noció dels Països Catalans resulta quelcom normal i quotidià. Des de petitons, per tot arreu hem vist el mapa del nostre imperi perdut: a la televisió pública quan surt l’home del temps; o a l’escola, penjat de la paret de l‘aula; o als llibres de text de socials, història, llengua; o als concerts de Sau i a les samarretes d’Els Pets.
És un ingredient habitual de la papilla nacionalista que ens han fet empassar: gaudir de (extasiar-se amb) la visió del mapa dels Països Catalans… Catalunya, València, Balears, Rosselló, la Franja i la ciutat italiana de l’Alguer… i també un poble de Múrcia de 670 habitants que es diu Carxe, i també les Illes Medes, i les Illes Formigues a Palamós. Ay! L’imperi perdut! La Terra Promesa!!! La qual serà heretada per «l’ànima col·lectiva», que va dir en Prat de la Riba, presumiblement després de fer ioga.
L’origen del mite
Tot i la nostra mil·lenària història, la primera vegada que trobem escrit els termes Països Catalans o Catalunya Gran fou a finals del s. XIX, en el context del naixement del nacionalisme català i de la seva inseparable historiografia romàntica. Des de bon començament, amb aquells termes es vol descriure no només un fet cultural i lingüístic («terres de llengua catalana», de forma similar als francesos amb la seva Francofonia), sinó un projecte polític que aglutinaria aquelles terres. Així, per exemple, el 1886, Narcís Roca i Farreras a la revista L’Arch de Sant Martí feia referència a la «simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals». O el mateix Prat de la Riba, quan escriu «la llengua és la Pàtria», a La Nacionalitat Catalana (1906).
El terme es va recuperar als anys 30 del segle XX. Així, el maig de 1934 trobem el manifest «Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria», signat entre d’altres per Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… Hi podem llegir: «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…). L’afebliment i la desaparició del sentiment d’unitat coincideix amb els temps de decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de forma ha procurat –i procura encara-, per tots els mitjans, fomentar i accentuar la divergència entre els Països Catalans». A més, a aquesta dècada, es concreta com a projecte polític tal i com observem en els programes d’alguns partits (Unió Democràtica) i en alguns escriptors (J. Carbonell i Gener).
Malgrat aquests antecedents, el mite pròpiament dit neix als anys 60 del segle XX en el context de la (virtual) oposició al franquisme per part del nacionalisme català:
Primer, trobem la tasca de reidentificació «nacional», en el context dit de lluita antifranquista, engegada per un grup d’intel·lectuals nacionalistes, com ara Max Cahner i Joan Fuster, i finançada per Òmnium Cultural. Es tracta d’un projecte de construcció identitari basat en la llengua catalana com a pal de paller d’aquesta identitat.
Segon, a aquest projecte identitari li hem de posar un nom. Joan Fuster, al seu conegut opuscle Qüestió de noms (1962), recupera aquella terminologia decimonònica que hem vist als antecedents.
Tercer, ara que ja tenim nom, hem de començar a definir el contingut i significat d’aquest nom. Aquí trobem, primer, el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) que el defineix, al seu Manifest, com a «comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho». Immediatament, aquesta comunitat de cultura esdevé projecte polític a molts programes electorals de partits els quals, fins i tot, ens governen.
En definitiva, és a les darreres dècades del franquisme (anys 60-70) quan neix —impulsat per alguns intel·lectuals burgesos— un projecte reidentitari-lingüístic, d’arrel nacionalista català, al qual se li cerca un nom per a, després, definir i donar forma al concepte. Un cop definit, és el moment d’intentar fer realitat el mite de País: cal engegar el projecte d’uns Països Catalans.
La definició del mite
Hem vist com el Manifest de la cultura catalana (1977) definia els «Països Catalans» segons aquests quatre següents: a) comunitat de cultura; b) base història de més de mil anys; c) homogènia i específica; d) conscient de ser-ho i voluntat de continuar. Podem fer els comentaris següents:
a) Comunitat de cultura:
Llengua i Pàtria són elements inseparables en el nacionalisme català: ho hem vist amb Prat de la Riba, quan va sentenciar que «la llengua és la Pàtria», a La Nacionalitat Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i d’altres intel·lectuals firmants del manifest de 1934 Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria amb el paràgraf ja citat, que comença dient: «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…)».
A més, esdevé projecte polític a programes electorals de diversos partits, com ara la UDC dels anys 30, o actualment a partits que ens han governat fa poc com ERC, el qual afirma que «la Nació Catalana ha estat dividida en diferents territoris per imperatius polítics: la Catalunya Nord, el Principat, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, Andorra. Aquest esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels Estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la seva pròpia identitat» (article 13 de la Declaració ideològica d’ERC, XIX Congrés Nacional, 19/12/1993).
Trobem declaracions similars a d’altres partits i coalicions, com ara les CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, i fan pedagogia popular d’aquest projecte polític tot coregent eslògans com ara «sense València no hi ha independència», o «Volem, volem, volem independència, volem Països Catalans».
Per tant, podem afirmar sense equivocar-nos que el concepte «Països Catalans» transcendeix la lingüística i la cultura: és un projecte polític.
b) Base històrica:
«Més de mil anys d’història tenen els Països Catalans», diuen aquests intel·lectuals nacionalistes el quals acaben de definir un projecte teòric i que ara es disposen a fer-lo realitat. És un exemple d’historiografia romàntica en ple segle XX, tot el contrari de la historiografia científica. I també un anacronisme: llegir la història amb les ulleres nacionalistes contemporànies que acaben de fabricar.
Els «Països Catalans» no han existit mai com a subjecte polític. Es refereixen a la Corona d’Aragó, però això és una cosa ben diferent: és el conjunt de regnes que van estar sotmesos al Rei d’Aragó, entre els segles XII i XV, on trobem no només els territoris de llengua catalana, sinó també altres regnes com ara l’Aragó mateix, València parcialment, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. És a dir, no és la llengua l’eix vertebrador de la Corona d’Aragó sinó la submissió a la jurisdicció d’un Rei, criteri propi de l’Edat Mitjana, la qual hem de llegir amb els seus propis ulls –i no pas amb els nostres criteris contemporanis– si no volem caure en anacronisme.
Però més important em sembla la auto-identitat que tenien els habitants del Principat, la qual era marcadament hispànica. Se sentien hereus de la hispània romana i visigoda, i havien anomenat, segles enrere, el seu bressol com a «Marca Hispànica», no pas catalana. Aquesta identitat profundament hispànica la trobem en Jaume I el Conqueridor, on podem llegir a la seva Crònica, tot referint-se al seu pare, que «el Nostre pare el rei Pere va ser el més franc de quants va haver-hi a Espanya» (Crònica, 6). Parlant del noble català Guillem de Cervera diu que era «d’aquells més savis homes d’Espanya» (34). Es refereix a les seves forces militars com «les forces de les millors d’Espanya» (21). En un altre capítol (el 392) diu que Catalunya «és el millor regne d’Espanya» y «la més honrada terra d’Espanya». En repetides ocasions es refereix Jaume I als «cinc regnes d’Espanya», es a dir, Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Portugal.
El mateix podem llegir a la Crònica de Bernat Desclot, quan narra un viatge del Comte de Barcelona a Alemanya per tal d’entrevistar-se amb l’Emperador. Es presenta tot dient: «Senyor, jo soc un cavaller d’Espanya». I es presenta a l’Emperadriu dient: «Jo soc un Comte d’Espanya a qui diuen el Comte de Barcelona». L’Emperador diu al seu seguici: «… han vingut dos cavallers d’Espanya, de la terra de Catalunya» (Desclot, Cap. VIII).
I és que Catalunya ja tenia identitat pròpia molt abans què nasqués el nacionalisme al s. XIX, i abans de què es dibuixés cap projecte identitari basat en la llengua com a pal de paller d’aquesta identitat. La identitat mil·lenària catalana troba el seu origen en el procés de reunificació i reconquesta peninsular medieval, corrent històric marcadament hispànic. Que Wifré el Pilós visqués a la «Marca Hispànica», no pas catalana, és significatiu. I que Jaume I s’autodefinís a les seves Cròniques com a un dels cinc reis d’Espanya, juntament amb Lleó, Castella, Navarra i Portugal, és determinant.
c) Homogènia i específica:
Emprar aquests dos adjectius el 1977, podria semblar la manifestació d’un desig i no pas la descripció d’un fet. Però llegit amb els ulls actuals [del 2011], això és la constatació de l’error nacionalista: avui, hem vist caure molts dels «fets diferencials» que ens eren específics i que ens homogeneïtzaven a tots plegats com a membres de la mateixa tribu. Els catalans no som ni més honrats ni més nets que els de la Meseta (aquí la corrupció també és possible), ni més llestos, ni més alts. Demografia, geopolítica, globalització, multiculturalitat, són reptes homogenis… però de l’aldea global.
L’únic fet homogeni i específic el trobem, no als Països Catalans, sinó al Principat i a les Províncies Vasques: l’existència comuna d’un nacionalisme identitari, autodestructiu i empobridor, que renega dels seus orígens històrics, i que ha trobat en l’odi a Espanya l’únic combustible per anar empenyent els dies, justificar el cul a les poltrones, i malversar impunement sota l’ombra de la senyera.
d) Conscients de ser-ho, i voluntat de permanència en el futur:
Ni som ni volem ser. Trenta anys després del Manifest, queda clar que els andorrans volen ser andorrans, i que ni valencians, ni illencs, ni algueresos, ni rossellonesos, volen ser catalans. Els habitants de Carxe, a Múrcia, tampoc. Perquè no ho són, i no ho han estat mai de catalans –excepció feta del rossellonesos-.
Marc Prenafeta explicava que a l’Alguer, durant els actes commemoratius del cinquantenari de «lo retrobament» entre Catalunya i l’Alguer, es parlava català barceloní i poc alguerès. No hi eren les autoritats alguereses, sinó només les de la Generalitat, que van anar tots plegats a l’Alguer un cap de setmana a fer discursos inacabables sobre l’Alguer i Catalunya, presentacions de llibres, degustacions gastronòmiques, regates esportives… finançat tot per la Generalitat, és clar. Com un cap de setmana a una masia rural amb els amics, però gratis i amb nivell.
També observem indiferència a la Catalunya Nord, on tot i les nombroses associacions civils procatalanes, el suport social és quasi residual: a darreres eleccions, hem vist com el candidat de Convergència al Rosselló, Jordi Vera, ha estat el menys votat al seu cantó, amb només 93 vots! Els guanyadors, la UPM de Sarkozy i el FN de Le Pen.
A València trobem, més que indiferència, resistència i antipatia envers el projecte dels Països Catalans, no només entre les classes populars sinó també entre les dirigents, tot i les quantioses subvencions que la Generalitat catalana atorga al projecte (Eliseu Climent i muller).
I és que això dels Països Catalans és «tot per als Països Catalans, però sense els Països Catalans»: un projecte impulsat per l’élit nacionalista del Principat, que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del suport de les élits locals valencianes, alguereses, etc.
Conclusió
A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel·lectuals nacionalistes —d’arrel romàntica decimonònica— impulsen un projecte de reidentificació «nacional» on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana. Són finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres, Max Cahner i Joan Fuster.
Tot cercant un nom per al projecte, troben el terme «Països Catalans» (Joan Fuster, Qüestió de noms, 1962), emprat per primera vegada a finals del XIX.
Un cop trobat el nom, han de definir i donar forma al concepte, la qual cosa fan al Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Manifest del qual defineix els Països Catalans com a «comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho».
Finalment, un cop tenim nom i l’hem definit, arriba l’hora de fer realitat el mite de País: és el moment d’engegar el projecte d’uns Països Catalans, la qual cosa succeeix a partir d’aquell Congrés de 1977.
En la seva execució, el projecte ha estat rebut amb indiferència o inclús —com és el cas de València— amb resistència i antipatia. I és que es tracta d’un projecte ideat per les élits del Principat, però que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del suport de les élits locals valencianes, mallorquines, etc, com ha quedat palès trenta anys més tard. «Tot per els Països Catalans, però sense els Països Catalans».
I és que el projecte pateix defectes estructurals: en primer lloc, els impulsors han confós el fet cultural i lingüístic amb l’organització política: ja Prat de la Riba va dir que «la llengua és la Pàtria», ergo si parlem la mateixa llengua des de Salses fins a Guardamar, doncs és difícil per a ells superar aquella confusió. En segon lloc, han substituït la identitat catalana mil·lenària —de profunda empremta hispànica— per la lingüística, la qual cosa tampoc ajuda a superar la confusió esmentada. Finalment, ni la història ni el realitat els donen pas la raó: valencians i mallorquins, majoritàriament, no són ni volen ser catalans, perquè no ho han estat mai: la Corona d’Aragó era una altra cosa, tot i que els impulsors del projecte alegin a Jaume I com a pare espiritual d’un projecte que s’han inventat ells.
Lo Mestre Titas, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
_________________________________________________________________
El mito de los «Países Catalanes»: cuando los nombres hacen la cosa
El concepto «Países Catalanes» trasciende la lingüística y la cultura: es un proyecto político, nacionalista y revolucionario, que confunde idioma con comunidad política. «La lengua es la Patria», dice equivocadamente Prat de la Riba.
* * *
Agencia FARO nos informa del nuevo mapa del tiempo de TV3. Con motivo de esta noticia, Lo Mestre Titas nos envia el siguiente escrito que él publicó en 2011 en su blog personal.
* * *
«La unidad de todos el territorios de habla catalana sería más clara si hubiera un término que los englobara. Porque los nombres –¡ay!- hacen la cosa». (Joan Fuster 1970)
A los de mi generación, hijos del pujolismo y del Club Súper 3, la noción de los Países Catalanes nos resulta algo normal y cotidiano. Desde pequeñitos, por todas partes, hemos visto el mapa de nuestro «imperio perdido»: en la televisión pública cuando sale el hombre del tiempo; o en la escuela, colgado de la pared del aula; o en los libros de texto de sociales, historia, lengua; o en los conciertos de Sau y en las camisetas de Els Pets.
Es un ingrediente habitual de la papilla nacionalista que nos han hecho tragar: disfrutar de (extasiarse con) la visión del mapa de los Países Catalanes… Cataluña, Valencia, Baleares, Rosellón, la Franja y la ciudad italiana de Alguer… y también un pueblo de Murcia de 670 habitantes que se llama Carxe, y también las Islas Medas, y las Islas Hormigas en Palamós. ¡Ay! ¡El imperio perdido! ¡La Tierra Prometida!!! Que será heredada por «el alma colectiva», como dijo en Prat de la Riba, presumiblemente después de hacer yoga.
El origen del mito
A pesar de nuestra milenaria historia, la primera vez que encontramos por escrito los términos Países Catalanes o Gran Cataluña fue a finales del s. XIX, en el contexto del surgimiento del nacionalismo catalán y de su inseparable historiografía romántica. Desde buen comienzo, con aquellos términos se quiso describir no sólo un hecho cultural y lingüístico («tierras de lengua catalana», de forma similar a los franceses con su Francofonía), sino un proyecto político que aglutinaría aquellas tierras. Así, por ejemplo, en 1886, Narcís Roca i Farreras en la revista L’Arch de Sant Martí hacía referencia a la «simpatía de todos los Países Catalanes de un lado y el otro el Ebro, de un lado y el otro de los Pirineo Orientales». O el mismo Prat de la Riba, cuando escribe «la lengua es la Patria», en La Nacionalidad Catalana (1906).
El término se recuperó en los años 30 del siglo XX. Así, en mayo de 1934 encontramos el manifiesto «Desviaciones en los conceptos de lengua y de Patria», firmado entre otros por Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… podemos leer: «Nuestra Patria, para nosotros, es el territorio donde se habla la lengua catalana (…). El debilitamiento y la desaparición del sentimiento de unidad coincide con los tiempos de decadencia, y no hay que decir que la nación que nos gobierna ha procurado –y procura todavía-, por todos los medios, fomentar y acentuar la divergencia entre los Países Catalanes». Además, en esta década, se concreta como proyecto político tal y cómo observamos en los programas de algunos partidos (Unió Democràtica) y en algunos escritores (J. Carbonell i Gener).
A pesar de estos antecedentes, el mito propiamente dicho nace en los años 60 del siglo XX en el contexto de la (virtual) oposición al franquismo por parte del nacionalismo catalán:
Primero, encontramos la tarea de reidentificació «nacional» en el contexto dicho de lucha antifranquista, puesta en marcha por un grupo de intelectuales nacionalistas, como por ejemplo Max Cahner y Joan Fuster, y financiada por Òmnium Cultural. Se trata de un proyecto de construcción identitario basado en la lengua catalana como piedra angular de esta identidad.
Segundo, a este proyecto identitario le tenemos que poner un nombre. Joan Fuster, en su conocido opúsculo Cuestión de nombres (1962), recupera aquella terminología decimonónica que hemos visto en los antecedentes.
Tercero, ahora que ya tenemos nombre, debemos empezar a definir el contenido y significado de ese nombre. Aquí encontramos, primero, el Congreso de Cultura Catalana (1976-1977) que lo define, en su Manifiesto, como «comunidad de cultura que se ha desarrollado a lo largo de una historia de más de mil años, una comunidad básicamente homogénea y específica, consciente de que lo es y con la voluntad de continuar siéndolo». Inmediatamente, esta comunidad de cultura deviene proyecto político en muchos programas electorales de partidos los cuales, incluso, nos gobiernan.
En definitiva, es durante las últimas décadas del franquismo (años 60-70) cuando nace —impulsado por algunos intelectuales burgueses— un proyecto reidentitario–lingüístico, de raíz nacionalista catalán, al cual se le busca un nombre para, después, definir y dar forma su concepto. Una vez definido, es el momento de intentar hacer realidad el mito de País: de poner en marcha el proyecto de unos «Países Catalanes».
La definición del mito
Hemos visto como el Manifiesto de la cultura catalana (1977) definía los «Países Catalanes» según estos cuatro elementos: a) comunidad de cultura; b) base histórica de más de mil años; c) homogénea y específica; d) consciente de serlo y voluntad de continuar. Podemos hacer los comentarios siguientes:
a) Comunidad de cultura:
Lengua y Patria son elementos inseparables en el nacionalismo catalán: lo hemos visto con Prat de la Riba, cuando escribió «la lengua es la Patria» en La Nacionalidad Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili y otros intelectuales firmantes del manifiesto de 1934 Desviaciones en los conceptos de lengua y de Patria con el párrafo ya citado, que empieza diciendo: «Nuestra Patria, para nosotros, es el territorio donde se habla la lengua catalana (…)».
Además, deja de ser una simple comunidad de cultura para convertirse en proyecto político, al incluirse tal concepto en programas electorales de varios partidos, como por ejemplo la UDC de los años 30, o actualmente en partidos que nos han gobernado hace poco como ERC, el cual afirma que «la Nación Catalana ha sido dividida en diferentes territorios por imperativos políticos: la Cataluña Norte, el Principado, la Franja de Ponente, el País Valenciano, las Baleares y Pitiüses, Andorra. Este desmembramiento, fruto de más de 300 años de opresión por parte de los Estados español y francés, ha hecho que los diferentes territorios hayan vivido ignorándose los unos en los otros o, en el peor de los casos, ignorando su propia identidad» (artículo 13 de la Declaración ideológica de ERC, XIX Congreso Nacional, 19/12/1993).
Encontramos declaraciones similares a otros partidos y coaliciones, como por ejemplo las CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, y hacen pedagogía popular de este proyecto político cantando eslóganes como por ejemplo «sin Valencia no hay independencia», o «Queremos, queremos, queremos independencia, queremos Países Catalanes».
Por lo tanto, podemos afirmar sin equivocarnos que el concepto «Países Catalanes» trasciende la lingüística y la cultura: es un proyecto político.
b) Base histórica:
«Más de mil años de historia tienen los Países Catalanes», dicen estos intelectuales nacionalistas, quienes acaban de definir un proyecto teórico y ahora se disponen a hacerlo realidad. Es un ejemplo de historiografía romántica en pleno siglo XX, todo el contrario de la historiografía científica. Y también un anacronismo: leer la historia con las gafas nacionalistas contemporáneas que acaban se acaban de comprar.
Los «Países Catalanes» no han existido nunca como sujeto político. Los impulsores del proyecto se refieren a la Corona de Aragón, pero ésta es otra cosa: se trata el conjunto de reinos que estuvieron sometidos al Rey de Aragón, entre los siglos XII y XV, donde encontramos no sólo el territorios de lengua catalana, sino también otras reinos como por ejemplo la propia Aragón, Valencia parcialmente, Sicilia, Córcega, Cerdeña, Nápoles y los ducados de Atenas y Neopatria. Es decir, no es la lengua el eje vertebrador de la Corona de Aragón sino la sumisión a la jurisdicción de un Rey, criterio propio de la Edad Media, la cual tenemos que leer con sus propios ojos —y no con nuestros criterios contemporáneos— si no queremos caer en anacronismo.
Pero más importante me parece la auto-identidad que tenían los habitantes del Principado, la cual era marcadamente hispánica. Se sentían herederos de la hispania romana y visigoda, y habían denominado, siglos atrás, su cuna como «Marca Hispánica», no catalana. Esta identidad profundamente hispánica la encontramos en Jaime I el Conquistador, donde podemos leer en su Crónica, refiriéndose en su padre, que «nuestro padre el rey Pedro fue el más franco de cuántos hubo en España» (Crónica, 6). Hablando del noble catalán Guillermo de Cervera dice que era «de aquellos más sabios hombres de España» (34). Se refiere a sus fuerzas militares como «las fuerzas de las mejores de España» (21). En otro capítulo (el 392) dice que Cataluña «es el mejor reino de España» y «la más honrada tierra de España». En repetidas ocasiones se refiere Jaime I a los «cinco reinos de España», estos son: León, Castilla, Navarra, Aragón y Portugal.
Lo mismo podemos leer en la Crónica de Bernat Desclot, cuando narra un viaje del Conde de Barcelona a Alemania para entrevistarse con el Emperador. Se presenta diciendo: «Señor, yo soy un caballero de España». Y se presenta a la Emperatriz diciendo: «Yo soy un Conde de España a quien dicen el Conde de Barcelona». El Emperador dice a su séquito: «… han venido dos caballeros de España, de la tierra de Cataluña» (Desclot, Cap. VIII).
Y es que Cataluña ya tenía identidad propia mucho antes de que naciera el nacionalismo en el s.XIX, y antes de que se esbozara ningún proyecto identitario basado en la lengua como piedra angular de esta identidad. La identidad milenaria catalana encuentra su origen en el proceso de reunificación y reconquista peninsular medieval, corriente histórica marcadamente hispánica. Que Guilfredo el Belloso viviera en la «Marca Hispánica», no catalana, es significativo. Y que Jaime I se autodefiniera en sus Crónicas como uno de los cinco reyes de España, junto con León, Castilla, Navarra y Portugal, es determinante.
c) Homogénea y específica:
Emplear estos dos adjetivos en 1977, podría parecer la manifestación de un deseo y no la descripción de un hecho. Pero leído en 2011, esto es la constatación del error nacionalista: hoy, hemos visto caer muchos de los «hechos diferenciales» que nos eran específicos y que nos homogeneizaban a todos juntos como miembros de la misma tribu. Los catalanes no somos ni más honrados ni más limpios que los de la Meseta (aquí la corrupción también es posible), ni más listos, ni más altos. Demografía, geopolítica, globalización, multiculturalidad, son retos homogéneos… pero de la aldea global.
El único hecho homogéneo y específico lo encontramos, no en los Países Catalanes, sino en el Principado y en las Provincias Vascas: la existencia común de un nacionalismo identitario, autodestructivo y empobrecedor, que reniega de sus orígenes históricos, y que ha encontrado en el odio a España el único combustible para ir pasando los días, para justificar el mantenimiento de sus posaderas en las poltronas, y para malversar impunemente bajo la sombra de la senyera.
d) Conscientes de serlo, y voluntad de permanencia en el futuro:
Ni somos ni queremos ser. Treinta años después del Manifiesto, queda claro que los andorranos quieren ser andorranos, y que ni valencianos, ni mallorquines, ni alguerenses ni roselloneses, quieren ser catalanes. Los habitantes de Carche, en Murcia, tampoco. Porque no lo son, y no lo han sido nunca catalanes –excepto los roselloneses-.
Marc Prenafeta explicaba que en Alguer, durante los actos conmemorativos del concuentenario de «lo retrobament» (el reencuentro) entre Cataluña y el Alguer, se hablaba catalán barcelonés y poco alguerés. No estaban las autoridades algueresas, sino sólo las de la Generalitat, que fueron todos juntos al Alguer un fin de semana a hacer discursos inacabables sobre el Alguer y Cataluña, presentaciones de libros, degustaciones gastronómicas, regatas deportivas… financiado todo por la Generalitat, por supuesto. Como un fin de semana en una casa rural con los amigos, pero gratis y con nivel.
También observamos indiferencia en la Cataluña Norte, donde a pesar de las numerosas asociaciones civiles procatalanas, el apoyo social es casi residual: en últimas elecciones, hemos visto como el candidato de Convergència en el Rosselló, Jordi Vera, ha sido el menos votado en su propio cantón, con sólo 93 votos! Los ganadores, la UPM de Sarkozy y el FN de Le Pen.
En Valencia encontramos —más que indiferencia–— activa resistencia y antipatía hacia el proyecto de los Países Catalanes, no sólo entre las clases populares sino también entre las dirigentes, a pesar de las cuantiosas subvenciones que la Generalitat catalana otorga al proyecto (Eliseu Climent y esposa).
Y es que esto de los Países Catalanes es «todo para los Països Catalans, pero sin los Països Catalans»: un proyecto impulsado por el élite nacionalista del Principado, que no responde a ninguna realidad ni reclamación social, ni tampoco disfruta del espaldarazo de las élites locales valencianas, algueresas, etc.
Conclusión
En las últimas décadas del franquismo (años 60-70 del s. XX), algunos intelectuales nacionalistas —de raíz romántica decimonònica— impulsan un proyecto de reidentificación «nacional» donde encuentran en la lengua catalana el eje vertebrador, la piedra angular, de la identidad catalana. Están financiados por Òmnium Cultural y son, entre otros, Max Cahner y Joan Fuster.
Buscando un nombre para el proyecto, encuentran el término «Países Catalanes» (Joan Fuster, Cuestión de nombres, 1962), empleado por primera vez a finales del XIX.
Una voz encontrado el nombre, tienen que definir y dar forma al concepto, lo cual realizan en el Congreso de Cultura Catalana (1976-1977), cuyo Manifiesto final define los Países Catalanes como «comunidad de cultura que se ha desarrollado a lo largo de una historia de más de mil años, una comunidad básicamente homogénea y específica, consciente que lo es y con la voluntad de continuar siéndolo».
Finalmente, una vez tenemos nombre y lo hemos definido, llega la hora de hacer realidad el mito de País: es el momento de poner en marcha el proyecto de unos Países Catalanes, lo cual sucede a partir de aquel Congreso de 1977.
En su ejecución, el proyecto ha sido recibido con indiferencia o incluso —cómo es el caso de Valencia— con resistencia y antipatía. Y es que se trata de un proyecto ideado por las élites del Principado, pero que no responde a ninguna realidad ni reclamación social, ni tampoco disfruta del espaldarazo de las élites locales valencianas, mallorquinas, etc, cómo ha quedado patente treinta años más tarde. «Todo para los Países Catalanes, pero sin los Países Catalanes».
Y es que el proyecto sufre defectos estructurales: en primer lugar, los impulsores han confundido el hecho cultural y lingüístico con la organización política: ya Prat de la Riba dijo que «la lengua es la Patria», ergo si hablamos la misma lengua desde Salses hasta Guardamar, pues es difícil para ellos superar aquella confusión. En segundo lugar, han sustituido la identidad catalana milenaria —de profunda impronta hispánica— por la lingüística, lo cual tampoco ayuda a superar la confusión mencionada. Finalmente, ni la historia ni la realidad les da la razón: valencianos y mallorquines, mayoritariamente, no son ni quieren ser catalanes, porque no lo han sido nunca: la Corona de Aragón era otra cosa, a pesar de que los impulsores del proyecto invoquen a Jaime I como padre espiritual de un proyecto que se han inventado ellos.
Lo Mestre Titas, Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau