Records de l’avi, estones a pagès
«Fonedissos com els pensaments que no es pronuncien»
En una estona de repòs a l'ombra de la parra, asseguts cadascun en una soca escapçada, la dolça mossada d’una nespra madura. L’estiu. L’avi, enllà, a les feixes, el cruixit de la terra esberlada a cop de tràmec; i l’àvia, enfront, a l’era, que sosté de cap per avall, espaordit, un conill de color de plom.
···
Nosaltres, d’esquitllentes, coberts de silenci, ens endinsem al garatge. La fosca del cobert, l’olor de garrofes; de pressa, ajusto la porta, dansen, damunt nostre, els forcs d’all i les tires de ceba. A tentines, amb l’escassa llum del món que s’aprima dessota la porta, entre volves de palla, escorcollem el cofre de les eines, el llustre de la destral, l’aixada amb rivet de fang. El cobert de les gallines, la fusta corcada i l’olor de ploma vella, un lloc on les hores s’hi amaguen, com ous entre farcells de palla.
La bassa bruta, d’aigua abandonada pels núvols; els capgrossos que hi suren com les noies joves a la mar, i que es fan fonedissos com els pensaments que no es pronuncien. L’aigua humiteja la terra, fa riure les flors. L’estona lenta de passeig, les converses rogalloses dels vells; la tebior i l’ombra del vespre, el somrís amable de la nit.
···
La primera claror apunta sobre l’estesa del camp, les mans assarmentades de l’àvia espremen les taronges; a la cambra de bany, els petons del cosmètic, la fragància del perfum. L’hivern. L’avi es cobreix d’abrigalls, una exhalació profunda que fumeja, la gebror que dorm sobre els herbeis.
Tintures de vespre, cel roent. L’àvia s’amoïna. Una sotragada estrident recorre el pany de tres punts, que grinyola en un crit de rovell. El món conté la respiració, un silenci rigorós, a punt de trencar-se en un clam desesperat. La veu de la vella, tremorosa —feu-se tard, l’avi no torna. Una corrent violenta d’aire irromp, la porta espetega; nosaltres quedem allí, sobre la fredor de les lloses, abocats a les vidrieres, amatents, escorcollant la immensitat de l’espai.
Els reclams de l’àvia, carregats d’angoixa, es fan llunyans; els vidres perden nitidesa, es carreguen de boira, la claror s’apaga i comença a fer fred. La melodia del telèfon distreu la seva atenció, ella em mira —truquen els pares—, però jo rebutjo amb la mirada, aguardem la tornada de l’àvia. Ella, espantada, tornada a abocar l’esguard sobre el bosc —hi veig ningú.
Se sent trontollar la clau dins del pany, tombar el pom i, segons després, el refregar a terra de la porta principal; m’alço, ella emperò, l’ordre abans rebuda, es mou gens de puesto. L’avi sembla que sosté el costat sobre l’àvia; a la butaca de braços, a tocar del braser i del crepitar violent de les flames abrandades, el cos moribund, la santa figura, de l’avi estimbat.
···
La carícia del vent que s'escorre entre els pàmpols, la flaira humida de la terra oberta, el llustre de la navalla, una convulsió agònica, degotalls de sang, i la mort. Ella que amaga la vista i, ambdós, sense dir-nos un mot, decidim d’anar-nos-en, bo i sentint, d'esquena, com s’estripa la pell del conill.
Dr. Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
«Els camps tenen el nom que els donaren els vells.»
Josep Pla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.