dilluns, 23 de juny del 2025

La pel·lícula «Parenostre», sobre el tràgic destí de Jordi Pujol i de Catalunya

 

La pel·lícula «Parenostre», sobre el tràgic destí de Jordi Pujol i de Catalunya


Una de les virtuts d’aquest film és mostrar amb claredat l’absència de catolicitat a la vida, tant pública com privada, de Pujol i família




L’abril de 2025 es va estrenar la pel·lícula Parenostre, un film de gènere històrico-polític que narra la caiguda en desgràcia pública de Jordi Pujol Soley i del seu llegat arran de la revelació, el juliol de 2014, de la seva fortuna oculta en comptes andorrans.

La pel·lícula és escrita per Toni Soler, director del programa d’«humor» (sic) Polònia, de TV3, conegut per la burla que va que fer de la Mare de Déu del Rocío i que li va valer una denúncia per delicte d’escani contra els sentiments religiosos.  

La pel·lícula intenta enaltir la figura de Jordi Pujol, no només en l’aspecte polític i històric, sinó també físicament: l’actor Josep Maria Pou, que fa quasi 2 metres d’alçada, interpreta el paper d’en Jordi Pujol, que en fa 1,55 cm. Així, al despatx (ficcionat) d’en Pujol es pot veure una fotografia de Pujol-Pou, rebut pel Papa Joan Pau II, a on Pujol-Pou li treu un palm d’alçada al Sant Pare.

Una de les virtuts d’aquest film és que mostra amb claredat l’absència de la catolicitat a la vida, tant pública com privada, de Pujol i família.

Només en tres ocasions se’n fa ressò, i per mal:

Primer, en un flashback als anys 50, quan un jove Pujol dialoga amb altres joves i un capellà ensotanat, sobre Crist i Catalunya. En fa servir el cristianisme com a instrument al servei de la política: una mena de nacional-catolicisme a la catalana.

En un segon moment, al 2014, quan Pujol es troba enfonsat per la revelació de la seva corrupció, se’n va a confessar.

—On és el pare?— Pregunta un dels fills.

—Ha anat a confessar— respon la seva dona.

I el fill, tot espantat, li pregunta:

— A on? A la premsa? A la policia?

—No, amb mossèn Ballarín.

De cop, una barreja de sobtada tranquil·litat i burla s’apodera del fill.

I el mateix Mossèn Ballarín se’n burla i se’n riu quan arriba en Pujol a rebre el sagrament de la confessió:

—Ves amb un capellà de veritat, jo soc el teu amic— li respon mossèn Ballarín, amb roba de seglar.

I continua el mossèn:

—En comptes de confessió, anem a fer un cafè i un passeig, i així em fumo un Montecristo [per a més inri]— proposa el mossèn.

A la conversa-confessió, en Pujol no nega la corrupció, tampoc se’n penedeix ni en té propòsit d’esmena. Ho justifica tot «per Catalunya». «Ho vaig fer per Catalunya», com si la pàtria fos una deïtat que eximeixi de tota culpa i de tot pecat.

Mossèn Ballarín, amb el cigar Montecristo a la mà, li dona l’absolució...

I en un tercer moment, el mateix títol de la pel·lícula: Parenostre. Si deïfiquem la pàtria, també hem de deïficar al «pare» que l’ha creada.
 

Torras i Bages ens ensenya que l’esperit de Catalunya és el catolicisme. «Catalunya serà cristiana o no serà». I que si mai en renega del seu esperit, «tindríem en realitat una “transsubstanciació" de la pàtria». Una Catalunya de paper, de cartó pedra, com el fals decorat de l’escenari d’un teatre. «La substància fa la cosa: perdent-se aquella es perd aquesta; per la qual cosa, si l’esperit català es dissipava, quedaria també esvaïda la pàtria. Un nou esperit faria un nou poble; l’un seria la successió de l’altre, mes no fóra el mateix».

Al seu primer discurs d’investidura, l’abril de 1980, Pujol parla, en repetides ocasions, de «construir» Catalunya. No pas de reconstruir, ni enfortir, ni millorar, ni sanar, ni vigoritzar... No, de «construir». Avui, el 2025, quaranta-cinc anys després, tenim la perspectiva històrica suficient per a observar que aquesta Catalunya de paper que denunciava Torres i Bages, és el llegat «construït» per Pujol.

La pel·lícula acaba amb un breu repàs del destí dels protagonistes: Jordi Pujol Ferrusola, imputat i amb judici pendent, mentre passeja pel garatge a on guarda els seus Ferraris i cotxes de luxe. Oriol Pujol Ferrusola, condemnat per corrupció pel cas de les ITV, mai més va tornar a la política. Jordi Pujol Soley, a l’espera de judici que començarà el novembre de 2025. Marta Ferrusola, morta el 2024. Tota la família imputada per «associació il·licita», etc.

Aquest també serà el destí de la Catalunya «construïda» per Pujol?

Com va escriure Sant Ignasi de Loyola a la Cova de Manresa (no a les Bases de Manresa): «L’home és criat per a lloar, fer reverència i servir a Déu el nostre Senyor, i mitjançant això salvar la seva ànima; i les altres coses sobre la faç de la terra són criades per a l'home, i perquè l'ajudin en la prossecució de la fi perquè és criat».

Crist jutjarà.

Lo Mestre Titas, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau.




***

 

Traducción al castellano:


La película «Parenostre», sobre el trágico destino de Jordi Pujol y de Cataluña




Una de las virtudes de este film es mostrar con claridad la ausencia de catolicidad en la vida, tanto pública como privada, de Pujol y familia




En abril de 2025 se estrenó la película Parenostre, un film de género histórico-político que narra la caída en desgracia pública de Jordi Pujol Soley y de su legado a raíz de la revelación, en julio de 2014, de su fortuna oculta en cuentas andorranas.

La película está escrita por Toni Soler, director del programa de «humor» (sic) Polònia, de TV3, conocido por su burla a la Virgen del Rocío que le valió una denuncia por delito de escarnio contra los sentimientos religiosos.

La película intenta enaltecer la figura de Jordi Pujol, no sólo en el aspecto político e histórico, sino también físicamente: el actor Josep Maria Pou, que mide casi 2 metros de altura, interpreta el papel de Jordi Pujol, que mide 1,55 cm. Así, en el despacho (de ficción) de Pujol se puede ver una fotografía de Pujol-Pou, recibido por el Papa Juan Pablo II, donde Pujol-Pou le saca un palmo de altura al Santo Padre.

Una de las virtudes de este film es mostrar con claridad la ausencia de la catolicidad en la vida, tanto pública como privada, de Pujol y familia.

Sólo en tres ocasiones se hace eco de ello, y para mal:

Primero, en un flashback a los años 50 del siglo XX, cuando un joven Pujol dialoga con otros jóvenes y un cura de sotana, sobre Cristo y Cataluña. Utiliza el cristianismo como instrumento al servicio de la política: una especie de nacional-catolicismo a la catalana.

En un segundo momento, en el 2014, cuando Pujol se encuentra hundido por la revelación de su corrupción, se va a confesar.

—¿Dónde está papá?— Pregunta uno de los hijos.

—Ha ido a confesar— responde su mujer.

Y el hijo, todo asustado, le pregunta:

—¿A dónde? ¿A la prensa, a la policía?

—No, con el padre Ballarín.

De repente, una mezcla de tranquilidad y burla se apodera del hijo.

Y el mismo padre Ballarín se burla y se ríe cuando llega Pujol a recibir el sacramento de la confesión:

—Vete con un cura de verdad, yo soy tu amigo— le responde el padre Ballarín, vestido de seglar.

Y continúa el sacerdote:

—En vez de confesión, vamos a tomar un café y a dar un paseo; así, me fumo un Montecristo [para más inri]— propone el sacerdote.

En la conversación-confesión, Pujol no niega la corrupción, tampoco se arrepiente ni tiene propósito de enmienda. Lo justifica todo «por Cataluña». «Lo hice por Cataluña», como si la patria fuera una deidad que exima de toda culpa y de todo pecado.

El padre Ballarín, con el cigarro Montecristo en la mano, le da la absolución...

Y en un tercer momento, el mismo título de la película: Parenostre («Padrenuestro»,  en catalán). Si deificamos la patria, también tenemos que deificar al «padre» que la ha creado.

Torras y Bages nos enseña que el espíritu de Cataluña es el catolicismo. «Cataluña será cristiana o no será». Y que si alguna vez renegase de su espíritu, «tendríamos en realidad una “transubstanciación” de la patria». Una Cataluña de papel, de cartón piedra, como el falso decorado del escenario de un teatro. «La sustancia hace la cosa: perdiéndose aquélla se pierde ésta; por lo cual, si el espíritu catalán se disipase, quedaría también desvanecida la patria. Un nuevo espíritu haría un nuevo pueblo; el uno sería la sucesión del otro, mas no sería el mismo».

En su primer discurso de investidura, en abril de 1980, Pujol propone, en repetidas ocasiones, «construir» Cataluña. No reconstruir, ni fortalecer, ni mejorar, ni sanar, ni vigorizar... No: «construir». Hoy, en el 2025, cuarenta y cinco años después, tenemos la perspectiva histórica suficiente para observar que aquella Cataluña de papel de la que advertía Torres y Bages, es el legado «construido» por Pujol.

La película termina con un breve repaso del destino de los protagonistas: Jordi Pujol Ferrusola, imputado y con juicio pendiente, mientras pasea por el garaje donde guarda sus Ferraris y coches de lujo. Oriol Pujol Ferrusola, condenado por corrupción en el caso de las ITV, nunca más volvió a la política. Jordi Pujol Soley, a la espera de juicio que empezará en noviembre de 2025. Marta Ferrusola, fallecida en 2024. Toda la familia imputada por asociación ilícita, etc.

¿Éste también será el destino de la Cataluña «construida» por Pujol?

Como escribió San Ignacio de Loyola en la Cueva de Manresa (no en las Bases de Manresa): «El hombre es creado para alabar, hacer reverencia y servir a Dios nuestro Señor, e intermediando esto salvar su alma; y las otras cosas sobre la faz de la tierra son creadas para el hombre, y para que le ayuden en la prosecución del fin para el que es creado».

Cristo juzgará.

Lo Mestre Titas, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau.

 


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.