Primeres impressions (IV)

 

Primeres impressions (IV)

«Visiteu Sigtuna, la vila dels vikings», clama la societat anònima de la publicitat turística. L’excusa vikinga fa la promoció de l'excursió a aquesta vila, situada al vèrtex d’una d’aquestes laberíntiques llengües del mar bàltic que fragmenten la geografia escandinava.

 

Dins les curtes notes que queden aplegades sota el nom de primeres impressions, recullo prosificades algunes observacions que davallen pel cobert del meu impermeable de turista; i em decideixo a publicar-les per a recordança meva i també perquè els viatges, a malgrat que siguin dins els límits de la nostra civilització, sempre tenen, per a mi, quelcom d’exòtic que mereix de ser contat.

 

***

 

Onze d’agost.

Esbufega el mecanisme i s’obren a l’exterior els dos batents deslluïts de la porta que fins ara recloïa l’atmosfera vaporosa del nostre vagó. La multitud s’agita i una massa efervescent, amb presses i corregudes, s’afanya a descarregar; els turistes japonesos buiden a batzegades el cotxe de línia i els  vidres, suara deslluïts pel contacte proper de l’alenada que desprenien, sembla que, com nosaltres, inspiren en silenci i recuperen la calma, la seva transparència.

La petita marquesina que fa d’estació queda ràpidament ocupada pel magma oriental, que batega, xisclant i vocífer, com el cor d’un home atribolat. Nosaltres, un cop apeuats, franquegem el tumult i, sota la reposada direcció de l’espontània intuïció, fem via per abocar-nos al centre del poble.

Visiteu Sigtuna, la vila dels vikings, clama la societat anònima de la publicitat turística. L’excusa vikinga fa la promoció de l'excursió a aquesta vila, situada al vèrtex d’una d’aquestes laberíntiques llengües del mar bàltic que fragmenten, en milers de bocins, la geografia escandinava.

La petita vila, recollida sota la carretera comarcal, oberta a migjorn a la badia i esquarterada a l’est pel curs de la carretera municipal, és conformada per un modest passeig —ens reservem de dir-ne marítim— que voreja els rocams atapeïts de vegetació que donen consistència a la riba. Un carrer principal, paral·lel al curs del passeig, arreplega tots els comerços que ofereix la vila, uns quants adreçats a l’explotació del negoci turístic i uns altres pocs a la satisfacció de les necessitats primeres dels ciutadans. Uns quants carrers travessers, calmosos, acaben per definir l’anatomia del poble, que és tot conformat per l’arquetip de la casa de camp escandinava: domicili de petites proporcions, d’un alçat no gaire alt, d’aspecte prefabricat, rostre acolorit i voltants ocupats per un jardí amb molt de verd.

El vent fa nosa i constantment fa despentinar la senyoreta, però la visita turística és plaent. L’omnipresent cobricel de núvols ha perdut consistència i s’ha anat disgregant; a estones la roentor del sol d’agost, fins i tot, sembla que fa cremar la pell i fa agradable les empentes fresques de l’oratjol, alhora que fa destacar, enmig de la ufanor i la vitalitat de l’abundosa vegetació, l’harmònica presència d’aquesta arquitectura modesta, ara d’un color vermell amagentat, de sobte d’un groc apagat de mimosa.

Ja afadigada, després de voltar una estona, i encara renegant pels capolaments del vent, la senyoreta fa queixa i diu que és decebuda; resulta que, de tanta promoció, esperàvem trobar una mena de parc temàtic i, d’aquella civilització, tan afamada per la literatura i tan anunciada per la publicitat turística, en queda gaire res. Ací no hem trobat ni les runes d’un seu primitiu assentament ni tampoc l’esquelet d’un temut drakar; la decoració de motiu viking d’aquesta vila consisteix en una mena de làpides mortuòries que es trobaren espargides pels viaranys que enronden el poble i que solament han excitat l’autor d’aquestes línies perquè —ell a la seva, en paraules lleugeres— ha trobat d’admirar una trista creu que era bellament representada en l’endemig de la molta simbologia funerària vikinga.

Heus doncs que, d’aquells hòmens mig mitològics, avui no en resten ni les feréstegues espases, ni llurs escuts ferms ni tampoc les seves banyes sinó que sols ens deixaren, per arma i defensa, per llegat, una esblaimada creu traçada en recordança de llurs difunts, que ja van morir amb l’esperança de la resurrecció. No cerqueu, doncs, en aquesta formosa vila, les despulles de l’aclamada mitologia nòrdica perquè, finalment, abans de desaparèixer, fins els mateixos bàrbars varen enriure-se’n, i només deixaren, amagades dins la frondositat de la vegetació, les tombes d’uns homes tornats de fe cristiana.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau