Primeres impressions (III)

Primeres impressions (III)

Hem cercat una terrassa on seure per dinar i hem vist passar la gent; el migdia és ben particular: les botigues resten obertes i la gent no afluixa la marxa.

Dins les curtes notes que queden aplegades sota el nom de primeres impressions, recullo prosificades algunes observacions que davallen pel cobert del meu impermeable de turista; i em decideixo a publicar-les per a recordança meva i també perquè els viatges, a malgrat que siguin dins els límits de la nostra civilització, sempre tenen, per a mi, quelcom d’exòtic que mereix de ser contat. 

***

Deu d’agost.

Les matines comencen aviat; a set hores del matí ja la llum s’escola pels finestrons amb una extraordinària vitalitat. La vida es desvetlla però és, novament, amortallada per una massa uniforme de núvols de contrastos fúnebres; el fred ha perdut presència i córrer pels carrers un vent subtil i fresc, revitalitzant.

Els carrerons són encara emmandrits, semblen deixats a l’abandó, res s’hi mou; tal volta un corb es passeja amb catxassa per la gesta, i gralla —cro-cro—, i potser un cotxe, rabent, esquitxa la mullena de l’asafalt. El sol fa estona que ja roda i la vida urbana és encara apagada, els homes i la llum sembla que passen indiferents els uns de l’altre.

A punta de dia, quan la llum banyava la nostra cambra —a casa—, l’àvia, ens desvetllava per anar a esmorzar i, al vespre, en el moment que moren els colors i les ombres es fan llargues, interrompia els nostres afanys juganers exhortant-nos a recollir-nos a casa. La llum, amb petites excepcions, és qui mana la nostra quotidianitat, ella marca el compàs de la vida; en canvi, en aquest racó del món, ací al nord, l’horari és una estricta convenció pràctica que no vol tenir gaires raons amb una llum que és, sempre coberta de núvols, sobreabundant a l’estiu i força escassa a l’hivern.

El dia d’avui transcórrer sense gaire novetat i voltant pel centre d’Estocolm hem anat a parar lluny, enmig de la ciutat. Hem cercat una terrassa on seure per dinar i hem vist passar la gent; el migdia és ben particular: les botigues resten obertes i la gent no afluixa la marxa.

La vida no fa migdiada i els carrers, a la ciutat, són vius com ho eren suara a mig matí i com ho seran després a la tarda incipient. La jornada passa com d’un seguit, hi ha una perfecta continuïtat entre el matí i la tarda, que es confonen, deixant pas l’un a l’altra sense solució de continuïtat; bell contrast amb el nostre migdia, estona soporífera on la contemplació s’ensopeix en el silenci i la quietud que vaguen per la majoria dels nostres carrers.

Els comerços abaixen les parpelles aviat, a sis hores els negocis ja tanquen i la gent es comença a recollir, el dia és prematurament escapçat i s’apaga definitivament amb l’arribada d’aquesta quietud que, de matí, sols un corb gosava de destorbar.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau