dimecres, 12 de febrer del 2025

El martiri de Santa Eulàlia, contra l’ecumenisme modern

Cripta, s. XIV, sota l'altar major de la Catedral de Barcelona, on hi reposen les restes de Santa Eulàlia.
 

 

El martiri de Santa Eulàlia, contra l’ecumenisme modern


Fragment de la «Passio Sancte Eulaliae», en versió de Mn. Jaume Armengol, amb motiu del dia de la festivitat de la màrtir, el 12 de febrer.



El martiri de Santa Eulàlia, perpetrat al segle IV d.C., resulta edificant enfront de l’ecumenisme modern que pretén ensenyar-nos que «totes les religions ens porten a Déu». No, la sang dels màrtirs, com Santa Eulàlia, ens demostren que no és pas així.

Jaume Armengol, prevere, relata amb aquestes paraules el martiri de la nena Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, prenent com a font la Passio Sancte Eulaliae del segle VII:

L’any 303 d.C. arribà a Barcelona el pretor Dacià, encarregat d’executar l’ordre de l’Emperador romà de persecució conta els Cristians. En tenir coneixement de la trista nova, la santa digué al Senyor plena d’alegria:

—Gràcies et dono, Senyor meu Jesucrist, i glorifico el teu nom, perquè ara veig ço que tant desitjava, i així confio que, amb el teu ajut, serà satisfet el meu desig.

Desitjosa de donar la vida per Jesucrist, un bell matí, al primer cant del gall, quan encar els seus pares dormien, emprengué el camí de la nostra ciutat des de la seva residència a Sarrià, que aleshores era una vila independent. Arribada a Barcelona, dirigí els seus passos vers el tribunal on s’asseia el pretor Dacià, ple d’orgull, rodejat de soldats i de poble. Ja davant seu, rublerta d’enteresa i d’ira santa, li digué:

—Jutge d’iniquitat, assegut en lloc eminent, ¿no tems el Senyor, qui seu més amunt que els teus emperadors i que tu?

Dacià, corprès d’estupor, li respongué:

—¿I qui ets tu, que en presència mateixa del jutge dius paraules de bogeria, contràries a la divinitat dels emperadors?

La santa, amb valentia i aixecant més la seva veu, contestà:

—Jo soc Eulàlia, serventa de Crist, Rei de reis i Senyor de senyors.

Dacià, enfollit, donà ordre que fos assotada, i mentre les seves espatlles de lira es tornaven vermells de sang, ella comminava el jutge amb la terribilitat del judici futur i amb el foc de l’infern aparellat pel diable i els seus seguidors.

Humiliat el tirà, per la fermesa de la santa, manà que fos estesa damunt del cavallet i que fos bàrbarament esgarrinxada. Passades unes hores i cregut, Dacià, d’haver superat la valentia d’Eulàlia, li proposà l’apostasia, proposició que rebutjà la santa amb valentia heroica, dient-li, santament guarida:

—Jamai no podràs aconseguir-ho, sacríleg endemoniat, que jo m’aparti de la fe en el meu Déu. Ell em dona forces per a superar totes les penes que em donis o em puguis donar.

Més aïrat encara, Dacià manà tot seguit que fos penjada i que fossin socarrimats els seus flancs amb teies enceses. Les flames, en lloc de cremar la santa, cremaven els seus botxins, i en veure-ho, ella demanà a Déu que se l’emportés. Déu escoltà la seva oració. Ofegat per l’acció del fum, el seu cos, desfet pels sofriments, lliurà la seva ànima a Déu, sortint de la seva boca, en l’instant de la seva mort, un colom blanc, símbol de la seva innocència.

Dacià donà ordre que el cos de la santa fos clavat en una creu, nu de tot drap, perquè fos devorat per les aus nocturnes. Però Déu no permetré tal profanació, i una nevada, caiguda en aquell instant, cobra el cos virginal. La fama del prodigi s’escampà arre de la ciutat, i al lloc on era la santa corregueren els seus pares i companyones i bons cristians, figurant entre ells Sant Feliu, africà, el qual digué:

—Oh!, senyora meva, vós primerament heu merescut la palma.

La santa somrigué, i el seu cos fou enterrat tot seguit pels cristians en un sepulcre de pedra, als afores de la ciutat, en el barri que després fou de Ribera.

(Extracte de Mn. Jaume Armengol, prevere).

Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau



******


En castellano:


El martirio de Santa Eulàlia, contra el ecumenismo moderno



Fragmento de la «Passio Sancte Eulaliae», en versión de Mn. Jaume Armengol, con motivo del dia de la festividad de la mártir, el 12 de febrero.





El martirio de Santa Eulàlia, perpetrado en el siglo IV d.C., resulta edificante frente al ecumenismo moderno que pretende enseñarnos que «todas las religiones nos llevan a Dios». No, la sangre de los mártires, como Santa Eulàlia, nos demuestran que no es así.

Jaume Armengol, presbítero, relata con estas palabras el martirio de la niña Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, tomando como fuente la Passio Sancte Eulaliae del siglo VII:

El año 303 d.C. llegó a Barcelona el pretor Daciano, encargado de ejecutar la orden del Emperador romano de persecución contra los Cristianos. Al tener conocimiento de la triste nueva, la santa dijo al Señor llena de alegría:

—Gracias te doy, Señor mío Jesucristo, y glorifico tu nombre, porque ahora veo aquello que tanto deseaba, y así confío que, con tu ayuda, será satisfecho mi deseo.

Deseosa de dar la vida por Jesucristo, una bella mañana, al primer canto del gallo, cuando todavía sus padres dormían, emprendió el camino hacia nuestra ciudad desde su residencia en Sarriá, que entonces era una villa independiente. Llegada a Barcelona, dirigió sus pasos hacia el tribunal donde se sentaba el pretor Daciano, lleno de orgullo, rodeado de soldados y de pueblo. Ya ante suyo, repleta de entereza y de ira santa, le dijo:

—Juez de iniquidad, sentado en lugar eminente, ¿no temes el Señor, quien está más arriba que tus emperadores y que tú?

Daciano, prendado de estupor, le respondió:

—¿Y quién eres tú, que en presencia misma del juez dices palabras de locura, contrarias a la divinidad de los emperadores?

La santa, con valentía y levantando más su voz, contestó:

—Yo soy Eulàlia, sirvienta de Cristo, Rey de reyes y Señor de señores.

Daciano, enloquecido, dio orden de que la niña fuera azotada. Mientras sus hombros de lira se volvían rojos de sangre, ella conminaba el juez con la terribilidad del juicio futuro y con el fuego del infierno aparejado por el diablo y sus seguidores.

Humillado el tirano, por la firmeza de la santa, mandó que fuera extendida encima del caballete y que fuera bárbaramente desollada. Pasadas unas horas y creído, Daciano, de haber superado la valentía de Eulàlia, le propuso la apostasía, proposición que rechazó la santa con valentía heroica, diciéndole, santamente curada:

—Nunca podrás conseguir, sacrílego endemoniado, que yo me aparte de la fe en mi Dios. Él me da fuerzas para superar todas las penas que me des o me puedas dar.

Más airado todavía, Daciano mandó a continuación que fuera colgada y que fueran quemados sus flancos con antorchas encendidas. Las llamas, en lugar de quemar a la santa, quemaban a sus verdugos, y al verlo, ella pidió a Dios que se la llevara. Dios escuchó su oración. Ahogada por la acción del humo, su cuerpo, deshecho por los sufrimientos, libró su alma a Dios, saliendo de su boca, en el instante de su muerte, una paloma blanca, símbolo de su inocencia.

Daciano dio orden de que el cuerpo de la santa fuera clavado en una cruz, desnudo de todo trapo, para que fuera devorado por las aves nocturnas. Pero Dios no permitió tal profanación, y una nevada, caída en aquel instante, cubrió el cuerpo virginal. La fama del prodigio se esparció por toda la ciudad, y al lugar donde estaba la santa corrieron sus padres y amigas y buenos cristianos, figurando entre ellos Sant Félix, africano, el cual dijo:

—Oh!, señora mía, vos primeramente habéis merecido la palma.

La santa sonrió, y su cuerpo fue enterrado a continuación por los cristianos en un sepulcro de piedra, en las afueras de la ciudad, en el barrio que después fue de Ribera.

(Extracto de Mn. Jaume Armengol).

Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau

 




 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.