«Espanyistan», què li pot retreure a la «hispanchidad»?

 

«Espanyistan», què li pot retreure a la «hispanchidad»?

Sembla que tots els crits contra la «hispanchidad» són per «una derecha unida» en la vessant més pràctica

No poques branques dels nacionalismes regionals han begut (erròniament) del carlisme. Encara més, fins i tot, avui dia, no els hi queda més recursos que acollir-se a les figures més ambivalents per a poder perllongar la «tradició nacional catalana» o altres fins on mai va ser-hi —vagueu l’obra de propera aparició vers els Mestres catalans del tradicionalisme dirigit pel Círcol Ramon Pares i Vilasau, el capítol redactat per un mateix dedicat a Francisco Elias de Tejada—. Així, com ha exposat de forma molt didàctica en @exploraciones.tx9, Sabino Arana va degenerar en el seu curs carlí al nacionalisme, però també es van donar a altres regions com al Principat i la ruptura d’en Bartomeu Colomines i Roca o amb figures com en Josep Pla, fill d’una il·lustre nissaga carlina per via materna, abandonada tot i que recordada en moltes ocasions (vagueu els primers capítols d’Un señor de Barcelona). 

Des de Madrid, però en realitat també a Catalunya, ha anat emergent un pensament arrelat com a mínim des dels anys dos mil —tot i que aquí no farem pas una recerca etimològica acurada—. La gran afluència d’americans a Espanya en realitat ha estat constant des de les independències. Si revisem país per país, ho podríem comprovar sense problema: deixem-ho amb l’exemple dels viatges de Rafael Altamira a Amèrica, l’auxili polític que va trobar a l’Espanya del 40 l’historiador mexicà Carlos Pereya, o la visita de Pi y Suñer a l’Argentina —com és evident, la causa carlina ja ni mereix mencions, amb els treballs d’Elias de Tejada, Goytisolo o fins a l’actualitat amb el professor Ayuso—. Jo mateix, tinc un tiet de Caracas, d’on ve una forta devoció a casa tant per la Verge de Coromoto, així com al Dr. Gregorio Hernández —santificat en breu— o les lectures d’Arturo Uslar Pietri —el preciós volum blanc amb rivets daurats de Cuéntame Venezuela—.

Com va popularitzar el patètic personatge de Don Recio a «Aquí no hay quien viva» o  Mauricio a la sèrie «Aida» —igualment patètic—. Ambdós representen a la classe burgesa: en un cas el tradicional taverner, per un altre un empresari que es dedica a la distribució de peix a petita escala —si be, com sempre recorda, no pas al consumidor final—. La burgesia Europea va voler liquidar la «noblesa»: com deia Kant a la seva Antropologia, aquesta no era més que el signe d’allò real que havia estat temps enrere: una interpretació evemerista ja massa vella com per a sorprendre ningú, excepte als professors universitaris, i no pocs docents d’institut. Aquesta burgesia apujada defensa en general la pau perpètua, i s’arma contra el militarisme —aquest pacifisme perpetu, que els mateixos capitalistes decideixen quan trencar com han demostrat els Estats Units de Nord-amèrica així com la Common Wealth—, es parla de participació tot i que excloent-hi lo més vulgar com ja plantejaran els il·lustrats. Aquesta era la raó per la qual el liberalisme primer va acusar d’efeminada a l’església per a després explicar a les dones que aquestes havien de fer igual que els homes: ho deia ben claret la senyora Victòria Kent al programa A fondo (28-01-1977), presentat per Joaquim Soler Serrano.

Com ha reflexionat fa poc un autor (Agamben, 2008: 47):

Les societats contemporànies es presenten així com cossos inerts travessats per processos gegantins de desobjectivació als quals no s’hi correspon cap subjectivació real. D’aquí l’eclipsi de la política, que pressuposava subjectes i identitats reals (el moviment obrer, la burgesia, etc.), i el triomf de l’oikonomia, és a dir, d’una pura activitat de govern que no pretén res més que reproduir-se.

Què fem quan ja no hi ha classes? Tots som iguals? Ens ho proposem? és d’ací d’on eixien les propostes homogeneïtzadores que tant i tant de mal han fet a Catalunya com va il·lustrar brillantment Juan Vallet de Goytisolo a les seves Reflexions sobre Catalunya (2006). Aquest és un «sentit comú» que ha mort. Les societats contemporànies no aspiren a res més que a «reproduir-se» tal com ho fa una indústria, en contra de la multiplicació d’éssers sempre lliure només sotmesa a les lleis de Déu —que només coneixem de forma parcial, cal sempre recordar els materialistes formals massa motivats amb els recursos econòmics que els hi procura l’estat lliberal—. La mort de Les Espanyes i sa substitució per España i el seu Estat ha sigut lent: tot un segle XIX ho dibuixa, en continuïtat amb l’absolutisme borbònic, després heretat pel franquisme y finalment pel parlamentarisme democràtic —fins al fonamentalisme—. 

Això mateix es pretén ara amb la Hispanitat. Fa poc s’han retolat uns gemecs amb el títol «Hispanidad o totalitarismo tradicional»: certament, en relació amb el ressorgir del tradicionalisme a tot Europa es podria fer una observació amistosa i tot... però en el cas Espanyol, això no opera perquè les nostres estructures polítiques estan desfetes: aquí no pot sorgir un «Moviment associatiu» polític d’aquest que tant agraden al lliberals. España i tota la hispanitat es caracteritza per un moviment associatiu d’un altre mena: el de la subsidiarietat... és d’aquí d’on venen els petits èxits de la nostra terra: fins i tot la masoneria ha d’introduir-se d’aquestes formes perquè si vol entre des de la verticalitat li és gairebé impossible anar més enllà de certes formes «contraculturals», però que en plena postmodernitat ja no els hi dona cap avantatge on un Reel de TikTok amb quatre fotos mal seleccionades de don Pelayo, don Sixto y algunes il·lustracions pintoresques es poden carregar milions d’euros en edicions i campanyes silencioses (vegis el cas a Catalunya a Font, 2003:  32-33). No obstant això, sembla que tots els crits contra la «hispanchidad» són per «una derecha unida» en la vessant més pràctica:
 

Aquell mateix moviment que va emprar Franco poc després de la Guerra Civil per a unificar sota la seva efígie totes les així dites «dretes» en un bloc únic. No cal recordar històries carlines, que ja estan més que excel·lentment recollides a la monumental obra de Ferrer. ¿Quines dretes? Com deia De Prada, la sionista, com deia Hughes «un Losantos Colectivo» que sap més de dòlars que de peles.

Ací només farem un dolç record: una part del suport que aquests castellanistes —recordem les veus de «Sobre el casticismo» d’Unamuno— estan trobant a les xarxes, no és res més que el despit a lo hispà. I així és que si hom grata, troba ràpidament relacions amb discurs d’allò «celtiber» i que suposadament encara batega als nostres cors... lleis romanes, camins llaurats per americà, Àfrica i Àsia, gastronomia amb estrelles Michelín d’aquestes famoses, grans modistes contemporanis com Cristòbal Balenciaga.

 
Ara no som hispans, sinó celtibers? Jo li dic paganisme a això... un paganisme que és hereu del liberalisme: són les bruixes les que, amb les narracions mítiques de Michelet —perquè no pot tindre cap altra consideració— van reprendre el model de la bruixa com a anti-institucional, com allò que s’oposa al metge, a l’alcalde i al sacerdot: felicitats, nois; heu donat moltes voltes per acabar ben vora a Irene Montero.

Per un altra banda, el concepte de «panchito» reflecteix una expressió, que certament es va donar igualment a les Amèriques: a l’Amèrica del meu rebesavi, als espanyols se’ls reduïa a «gallegos». És una mera qüestió d’imaginaris vers l’altre. Molt bé. No passa res. Al poble cal donar-li circ i pa... però no massa. Perquè aquells mateixos que deien «gallecs» als meus catalaníssims avantpassats, es referien a Espanya com la «madre patria». El que passa... és que poder amb els auges econòmics del passat segle no veiem com a americà se n’anava deshispanitzant a força de vendre el petroli veneçolà als iankis, el guano peruà o les terres rares argentines a canvi de coxes Lincoln, cassets de la Sony o electrodomèstics de la General Electric. ¿Els hi preocupa a aquesta gent aquesta qüestió? No pas, sinó poder seguir comprant ells mateixos aquestes coses.

Ells només saben veure defectes en l’altre. Busquen la puresa ibèrica, ja ni hispana. És en aquesta «essència» ideal on trobaran el seu ésser real. Però, de menters van comprant qualsevol discurs emergit d’un país totalment aliè com és França —i “le Maria” com a sinònim de cambreres domèstiques—, Holanda o la mateixa Gran Bretanya. Estan fent la revolució amb categories estrangeres: així mateix ho fa la Sílvia Orriols, per molt que li tinguem estima personal. El problema que ignoren és que Europa està tan desfeta de la seva tradició o més que Espanya: Espanya es va mantenir al marge de certes transformacions de les dues grans guerres a les quals si que van haver de sotmetre’s de forma immediata passió com Polònia, Itàlia, França o Àustria-Hongria. La mateixa Alemanya no ha fet més que defensar de forma cada cop més exaltada els seus valor tradicionals, però protestants —i emprant com a eina essencial les universitats, com ha il·lustrat recentment la traductora alemanya Nicole Holzenthal en narrar com va conèixer la figura de Gustavo Bueno-; i vers Itàlia la situació amb l’així dita «questione meridionalle» s’ha desenvolupat fins al punt de fer un pont per unir Sicília amb la península, curiós donat que Sicília té una llarga història sense «ponts moderns»—.

Són fills del feixisme, paro ara sí, d’un feixisme a l’europea, que beu del fonamentalisme cristià de finals del segle XIX que ja va donar lloc a moviments polítics de més que dubtosa qualitat: mirem el panorama actual on ens trobem. El pitjor de tot, com sempre, no són les idees. Són els fets: ells ens condemnaran: pura sorna i burla que no van a parar enlloc.

Refs.:

AGAMBEN, Giorgio (2008). Què vol dir ser contemporani?. Girona: Arcadia.

AA.VVA. (1969). Los mitos actuales. Actas de la VII Reunión de Amigos de la Ciudad Católica, celebrada en Barcelona en el Instituto filosófico La Balmesiana los días 1, 2 y 3 de noviembre de 1968. Madrid: Speiro.

 

Artur J. Llinares, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau