dijous, 25 de juliol del 2024

Salvador Dalí, la fe i la tradició (X)

 

Salvador i Gala Dalí amb el pare i la germana el 1948, quan tornen a Cadaqués.

 

 

Traducción al castellano, a continuación.


Salvador Dalí, la fe i la tradició (X)


La convulsió de la guerra fou, molt probablement, un catalitzador de la seva conversió. De la mateixa manera que, durant els horrors de la revolució, el seu pare s’havia desfet de les seves cabòries republicanes, en Dalí acaba de tancar el seu període surrealista en havent tastat les amargors de la guerra.



«¡El meu pare serà perseguit, la meva germana es tornarà gairebé boja, el meu campanar serà derruït i molts dels meus amics morts!»

Havíem deixat Gala i Salvador Dalí retornats a Cadaqués i discutits amb la majoria dels surrealistes francesos, superada la breu etapa de la bogeria parisenca. Ja per aquells volts Catalunya es trobava sorollada per la disbauxa  republicana i els Dalí veien amb preocupació l’imminent esclat de la violència revolucionària. L’any 1934, després de la proclamació de l’anomenat Estat Català, la parella decideix guardar-se les espatlles i marxa d’Espanya per a arrecerar-se de la persecució comunista, que ja els començava a assenyalar.  

«La guerra civil había estallado, lo sabía, estaba seguro, lo había predicho. Y España, por otra guerra, debía ser el primer país en el que se tenían que resolver, con la cruda realidad de la violencia y la sangre, todos los dramas ideológicos insolubles de la Europa de la postguerra. Toda la ansiedad estética de los ismos polarizada en dos palabras, revolución y tradición.»

Els Dalí es van topar, en no poques ocasions, amb l’amenaçada de l’afusellament i, fins a la mateixa frontera, els van sorprendre una colla de milicians de borratxera que els volien afusellar per dur amb ells unes maletes aparentment ostentoses.

«Vaig tancar els ulls i em vaig tapar les oïdes per no saber res, però la història de les atrocitats més terrorífiques sempre aconseguia arribar allà on jo em trobava i m’assetjava com un malson.»

«El cel d’Espanya s’envermellia de sang i jo em deia que era bo continuar viu, sentir la mateixa existència. Vaig poder comprovar així el fracàs de totes les idees, de totes les tesis, de tots els compromisos, i em vaig tornar irreductiblement dalinià. Sabia que Espanya renaixeria d’aquell femer de cossos esbudellats a les ruïnes de les ciutats per a recuperar la seva veritat tradicional, la seva gran força.»

La parella va passar els anys de la guerra rondant per l’Europa, a dispesa d’uns i d’altres, fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. L’any 1940, abans de marxar als Estats Units, Salvador Dalí retorna a Cadaqués per a retrobar la seva família, amb qui recordem que encara sostenia les desavinences que van sentenciar-lo a l’ostracisme.

Prendrem una part d’aquest article per al ric relat que fa Salvador Dalí al seu retorn a casa. Allí hi troba, de nit, els horrors encara vius de la revolució i la guerra. Es troba la casa dels seus sojorns estivals en part ennegrida perquè uns anarquistes hi havien rostit el seu menjar, la seva germana —a qui nosaltres ja hem mostrat com una ànima tendra i opalina—, recuperant-se de la brutal tortura patida al seu pas per la gola horripilant de les txeques de Barcelona i el seu pare, el republicà anticlerical de Figueres, convertit com el més devot de la badia.

«A les dues de la matinada vaig trucar a la porta de casa del meu pare. Vaig haver de travessar deu pobles en ruïnes els murs dels quals, com fantasmes, es retallaven sota la lluna igual que els dibuixos dels horrors de Goya, i el meu cor s’encongia en recórrer aquell laberint de misèries de la guerra.

Els meus cops devien ressonar com el gong d’un malson, perquè va passar molta estona fins que una veu, torbada, em va preguntar: ¿Qui hi ha? Havia transcorregut poc temps d’ençà que un despertar brutal enmig de la nit podia significar el segrest i la mort.

—Soc jo, en Salvador, el vostre fill.

Però si la meva veu era ferma, la meva silueta continuava sent dantesca. I els meus, immòbils, amb els ulls dilatats i fixos, romanien junts en la foscor, davant d’un intrús que sorgia de la nit, amb els bigotis drets, com una aparició. El nostre amor havia triomfat plenament. Em van rebre amb abraçades.»

«L’endemà al dematí, vaig entrar a la meva casa devastada de Portlligat. Les persianes penjaven, les portes havien saltat pels seus golfos. No quedava res. [...] Vaig apartar els residus amb el peu i vaig sortir a veure el sol.»

No voldríem de perdre l'oportunitat d'assenyalar la referència que fa el mateix Salvador Dalí als seus prou coneguts bigotis, que diu que són drets. Ja vam comentar com de jove Salvador Dalí va immiscir-se en la filosofia nietzscheana per influència del seu pare, i tots tindreu presents els bigotis molsuts de l'alemany; doncs bé, revisem quin significat dona en Dalí a la posició dels seus bigotis.

«Fins i tot en els bigotis jo superaria Nietzsche! Els meus no serien depriments, catastròfics, curulls de música wagneriana i de boires. Serien esmolats, imperialistes, ultraracionalistes i apuntarien cap al cel, com el misticisme vertical, com els sindicats verticals espanyols».

La convulsió de la guerra fou, molt probablement, un catalitzador de la seva conversió. De la mateixa manera que, durant els horrors de la revolució, el seu pare s’havia desfet de les seves cabòries republicanes, en Dalí acaba de tancar el seu període surrealista en havent tastat les amargors de la guerra.

En una carta adreçada a Luís Buñuel, l’any 1939, en Dalí feu-li la següent sentència:

«Se ha convertido [el seu pare] en un fanático adorador de Franco, que considera un semidiós, el “Glorioso Caudillo”, como dice a cada línea de sus delirantes cartas… El ensayo revolucionario ha sido que todo el mundo prefiera a Franco.»

«Ningú era sota cobert fos on fos. Vaig decidir-me per estudiar, sense dilació, el millor mètode per a preservar la meva preciosa existència de les escomeses de la mort.»

Salvador es retroba amb Gala a Lisboa i d’allí marxen a Amèrica. Allí són  molt ben rebuts per les seves amistats i, molt aviat, també per les autoritats artístiques de la ciutat de Nova York del moment. Hi passa una bona temporada, fent-ne de les seves, obra i performance. Arreplega una gran popularitat i fa fortuna sense oblidar mai, ans al contrari enyorant-se molt, el seu Cap de Creus.

«Perquè sabia que la meva esquena es recolzava en aquesta terra de la meva infantesa, que se m’enganxava a la pell com l’escorça a l’arbre. Catalunya va viure en mi i va inspirar la meva mà. Res no ens podia separar, ni la maledicció d’un pare, ni la rebel·lia d’un poble.»

Després d’una llarga absència, acabada la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, Salvador i Gala Dalí retornen definitivament a Cadaqués on es retroben amb la seva família, a la caseta marinera de la infància dels germans Dalí.

«Des del pont del vaixell, mirava Nova York amb satisfacció. [...] Quin luxe! Però quina felicitat retrobar la transcendent bellesa de Portlligat, el meu regne, la meva caverna platònica. Des de la meva arribada em submergeixo en l’esplendor d’aquesta badia, m’embriago amb el paisatge sagrat que tanca l’horitzó. Oblido l’orgull dels gratacels i l’agitació, el soroll, el frenesí americà. En el punt de l’hiperesnobisme a què he arribat, no hi ha cap altra sortida que sentir-me místic. Em deixo penetrar pel meu sol i m’embriago de llum mediterrània. Rebo com una fletxa ardent la certesa de la meva comunicació amb Déu.»

Es produeix l’esperada reconciliació familiar i els Dalí decideixen instal·lar-se definitivament a la seva casa de Portlligat, amb visites hivernals freqüents a l’Amèrica per a donar continuïtat a la seva carrera. Amb la recuperació del seu paisatge —aquell que segons Anna Maria Dalí s’havia preservat sempre immutable davant la decadència surrealista— retorna la pau a la seva ànima i pren pistonada l’etapa misticoreligiosa de Salvador Dalí.

«Així passen les revolucions».
—Salvador Dalí.

Pere Pau, Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)


 

* * *


Premonició de la guerra civil, 1935.


 

En castellano:

 

Salvador Dalí, la fe y la tradición (X)


La convulsión de la guerra fue, muy probablemente, un catalizador de su conversión. Del mismo modo que su padre, ante los horrores de la revolución, se había desecho de sus obsesiones republicanas, Dalí acaba de cerrar su período surrealista tras probar las amarguras de la guerra.



 

«¡Mi padre será perseguido, mi hermana se volverá casi loca, mi campanario será derruido y muchos de mis amigos muertos!»

Habíamos dejado a Gala y a Salvador Dalí de vuelta en Cadaqués y discutidos con la mayoría de los surrealistas franceses, tras superar su breve etapa de locura parisina. Ya en aquel momento, Cataluña se encontraba agitada por el desmadre republicano y los Dalí veían con preocupación el inminente estallido de la violencia revolucionaria. El año 1934, después de la proclamación del llamado Estado Catalán, la pareja decide abandonar España para refugiarse de la persecución comunista, que ya los empezaba a señalar.

«La guerra civil había estallado, lo sabía, estaba seguro, lo había predicho. Y España, por otra guerra, debía ser el primer país en el que se tenían que resolver, con la cruda realidad de la violencia y la sangre, todos los dramas ideológicos insolubles de la Europa de la postguerra. Toda la ansiedad estética de los ismos polarizada en dos palabras, revolución y tradición.»


Los Dalí se toparon, en no pocas ocasiones, con la amenaza del fusilamiento y hasta en la misma frontera les sorprenden unos milicianos borrachos que les querían fusilar por llevar consigo unas maletas aparentemente ostentosas.

«Cerré los ojos y me tapé las orejas para no saber nada, pero la historia de las más terroríficas atrocidades siempre conseguía llegar hasta mí y acosarme como una pesadilla.»

«El cielo de España se enrojecía de sangre y yo me decía que era bueno estar vivo, sentir la existencia. Pude comprobar así el fracaso de todas las ideas, de todas las tesis, de todos los compromisos, y me volví irreductiblemente daliniano. Sabía que sobre aquel estercolero de cuerpos destripados en las ruinas de las ciudades, España renacería para recuperar su verdad tradicional, su gran fuerza.»

La pareja pasó los años de la guerra rondando por Europa, huéspedes de unos y otros, hasta el estallido de la Segunda Guerra Mundial. El año 1940, antes de marchar a los Estados Unidos, Salvador Dalí vuelve a Cadaqués para reencontrarse con su familia, con quienes aún sostenía las desavenencias que le sentenciaron al ostracismo.

Dedicaremos una parte de este artículo al rico relato que hace Salvador Dalí de su retorno a casa. Allí encuentra, por la noche, los horrores todavía vivos de la revolución y la guerra. Se encuentra su cara veraniega en parte ennegrecida porque unos anarquistas habían asado su comida, su hermana —a quién nosotros ya hemos mostrado como un alma tierna y opalina—, recuperándose de la brutal tortura recibida en su paso por las horripilantes fauces de las checas de Barcelona y su padre, el republicano anticlerical de Figueras, convertido en el católico más devoto de la bahía de Cadaqués.

«A las dos de la mañana, llamé a la puerta de la casa de mi padre. Había tenido que atravesar diez pueblos en ruinas cuyos muros, como fantasmas, se recortaban bajo la luna al igual que los dibujos de los «horrores» de Goya, y mi corazón se encogía recorriendo aquel laberinto de miserias de la guerra. Mis golpes debieron resonar como un gong de pesadilla, porque pasó mucho rato antes de que una voz, turbada, me preguntase: ¿Quién es? Había transcurrido poco tiempo desde que un despertar brutal en mitad de la noche podía significar el secuestro y la muerte. En la memoria de la gente no se habían cicatrizado aún las huellas del martirio, y mi llegada a aquellas horas despertaba todavía recelo.

—Soy yo, Salvador, vuestro hijo.

Pero si mi voz era firme, mi silueta continuaba siendo dantesca. Y los míos, inmóviles, con los ojos dilatados y fijos, permanecían agrupados en la oscuridad, frente a ese intruso que surgía de la noche, con los bigotes enhiestos, como un aparecido. Unos y otros intentaron afirmarse sobre la tierra, inciertos de la actitud que debían adoptar. Nuestro amor triunfó plenamente. Me recibieron con abrazos.»

«A la mañana siguiente, entré en mi casa devastada de Portlligat. Las persianas colgaban, las puertas habían saltado de sus goznes. Nada quedaba. […] Aparté los residuos con el pie y salí a ver el sol.»

No quisiéramos perder la oportunidad de señalar la referencia que hace el mismo Salvador Dalí a sus propios, y tan conocidos, bigotes, que dice que son enhiestos. Ya comentamos que de joven se había inmiscuido en la filosofía nietzscheana por influencia de su padre, y todos tendréis presentes los densos bigotes del alemán; pues bien, revisemos qué significado da Dalí a la posición de sus bigotes.

«¡Hasta en los bigotes iba yo a superar a Nietzsche! Los míos no serían deprimentes, catastróficos, rebosantes de música wagneriana y de niebla. Serian afilados, imperialistas, ultrarracionalistas y apuntarían hacia el cielo, como el misticismo vertical, como los sindicatos verticales españoles».

La convulsión de la guerra fue, muy probablemente, un catalizador de su conversión. Del mismo modo que su padre, ante los horrores de la revolución, se había desecho de sus obsesiones republicanas, Dalí acaba de cerrar su período surrealista tras probar las amarguras de la guerra.

En una carta a Luís Buñuel, el año 1939, Dalí le hace la siguiente sentencia:

«Se ha convertido [su padre] en un fanático adorador de Franco, que considera un semidiós, el “Glorioso Caudillo”, como dice a cada línea de sus delirantes cartas… El ensayo revolucionario ha sido que todo el mundo prefiera a Franco.»

«Nadie estaba al abrigo, estuviera donde estuviese. Resolví estudiar sin tardanza el mejor método para preservar mi preciosa existencia de las acometidas de la muerte y comencé a ocuparme seriamente en las fórmulas de inmortalidad.»

Salvador se reencuentra con Gala en Lisboa y de allí parten hacia América. Allí son muy bien recibidos por sus amistades y, muy pronto, también por las autoridades artísticas de la ciudad de Nueva York del momento. Largos años ocupan en Estados Unidos los Dalí, haciendo de las suyas, obra y performance. Gana una popularidad creciente, hace fortuna, pero nunca olvida, al contrario, echa en falta, su Cabo de Creus.  

«Sabía que mi espalda se apoyaba sobre esta tierra de mi infancia que se me pegaba a la piel como la corteza al árbol. Pero desde entonces Cataluña vivió en mí e inspiró mi mano. Nada podía separamos, ni la maldición de un padre ni incluso, la rebelión de un pueblo.»

Después de una larga ausencia, finalizada la Segunda Guerra Mundial, el año 1948, Salvador y Gala Dalí vuelven definitivamente a Cadaqués donde se reencuentran con su familia en la casa marinera de la infancia de los hermanos Dalí.

«Desde el puente del barco, miraba Nueva York con satisfacción. [...] ¡Qué lujo! Pero qué felicidad reencontrar la trascendente belleza de Portlligat, mi reino, mi caverna platónica. Desde mi llegada me sumerjo en el esplendor de esta bahía, me embriago con el paisaje sagrado que cierra el horizonte. Estoy en trance. Olvido el orgullo de los rascacielos y la agitación, el ruido, el frenesí americano. No hay otra salida, en el punto de hiperesnobismo al que he llegado, que sentirme místico.»

Se produce la esperada reconciliación familiar y los Dalí deciden instalarse definitivamente en su casa de Portlligat, con visitas invernales frecuentes a América para dar continuidad a su carrera. Con la recuperación de su paisaje, aquél que según Ana María Dalí se había preservado siempre inmutable incluso durante la decadente etapa del surrealismo, vuelve la paz a su alma y toma fuerza la etapa místico-religiosa de Salvador Dalí.

«Así pasan las revoluciones».
—Salvador Dalí.


Pere Pau, Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.