dijous, 30 de maig del 2024

Salvador Dalí, la fe i la tradició (V)

Salvador Dalí de joven, con su hermana Anna María.

 

 

 (Traducción al castellano, a continuación)


Salvador Dalí, la fe i la tradició (V)


El blau de l’atzur, el blau dels somnis —que diria l’altre desorientat de Joan Miró—, el blau del cel —direm nosaltres—, és allò que sempre va cercar Dalí; i no el trobarà fins que, transcorreguts pràcticament quaranta anys, es decideix a esmenar el seu passat i es confessa com a catòlic, esbalaint el món amb la seva conversió.




Per ordenar, en el cap del lector, els esdeveniments que procurem d’exposar, més o menys cronològicament, afegim que, la majoria de les cites, sempre que no sigui dit el contrari, són extretes de les mateixes autobiografies que fa Dalí cap a mitjans de la seva vida, de tal manera que moltes són reflexions a posteriori sobre esdeveniments passats; d’aquí que es pugui generar certa confusió respecte d’aquesta aparent contradicció entre el Dalí que hem exposat, bescantant la revolució en defensa de la tradició, i el mateix Dalí, que més endavant presentarem, introduint-se en el moviment surrealista.

Abans, però, volem referir-nos una mica més a l’evolució que fa Dalí dins dels moviments artístics perquè, tal com vam presentar en l’article anterior, és la base sobre la qual ell construirà el seu pensar sobre la tradició i tota la seva concepció artística i estètica.

Com ja havíem esmentat, de ben petit, Dalí valora aquells mestres que defugen de les il·lusions amb què la modernitat vol confondre i comprar la consciència dels més petits i, comença en aquella temprana edat, a desenvolupar —ens atreviríem a dir— una protodoctrina de la tradició; assentat llavors la base de la visió que, posteriorment, superada ja la ruptura dels surrealistes, es farà definitiva en el seu pensament i en la seva obra.

En el catàleg de la primera exposició que Salvador Dalí fa a Barcelona, en la famosa Galeria Dalmau, l’any 1925, encara amb vint-i-un anys, ja hi trobem, de forma clara, la defensa de l’originalitat de la tradició enfront del servil lament que és la innovació moderna —idea que ja vam procurar de descabdellar en l’article anterior—.

«Aquel que no quiera poner a contribución más talento que el suyo, pronto se encontrará reducido a la más miserable de todas las imitaciones, a la de sus propias obras».

Havíem mostrat com el petit Dalí, molt d’aviat, ja va destacar a l’escola per la seva traça com a dibuixant així com pel seu interès per l’art i la religió. La seva introducció dins dels moviments artístics del moment no triga a fer-se arribar i, amb tan sols dotze anys i de la mà del seu pare, descobreix l’impressionisme francès —que serà el seu primer estil artístic— a la masia del Molí de la Torre, propietat de la família Pichot.

El primogènit dels Dalí troba, en la figura de Ramon Pichot, l’accés a l’impressionisme francès, relacionat en aquell moment amb notables com els mestres Casas, Rusiñol i Mir; i sortirà del seu estudi amb matèria i forma per a les seves primeres obres d’infància i joventut, centrades sobretot a representar el paisatge del Cap de Creus, amb el moviment de les llums i el variar dels seus tons.  

«Enyoro molt l’hermosa Cadaqués... ¿Te’n recordes d’aquelles quietes i dolces tardes d’estiu, passades vora la cançó de les ones? ¿D’aquelles argentades nits de lluna? ¿D’aquells matins xardorosos i assolellats que, ajaguts sota la roentor del sol, practicàvem el llangardaix a tall de sacerdot?».

Les primeres mostres del catàleg d’obres de Salvador Dalí, datades d’entre 1910 i 1914, es poden abrigallar totes dins d’aquesta influència impressionista i realista; són les primeres obres que, entre els sis i els dotze anys, confecciona ja amb molta habilitat, el petit Dalí.

«Continuo admirant els grans impressionistes francesos en Monet, Degas, Renoir. Siguen aquests els que orientin amb més fermesa el meu camí.»

En les notes del diari d’Anna Maria Dalí i Domènech —germana de l’artista i fervent catòlica—, dedicades a explicar els seus records sobre aquests jorns transcorreguts amb el seu germà, rememora —quasi melangiosament— uns anys de tranquil·litat i de serenor dins de l’ànima del qui ja creia un artista.  

«A l’arribar a casa hem trobat el meu germà encara enfeinat. És infatigable. La llum, la forma i el detall tenen ara la platina del classicisme. Els seus quadres han arribat a una bellesa que sembla continuar la de les obres incomparables que hem vist als museus.»

Explica que, durant els estius que passaven plegats en aquell poble ideal i somniador de Cadaqués —en paraules del mateix Dalí—, aquest mai deixava el seu estudi i sempre se’l trobava feinejant.

«Molts dies, en sortir el sol, és ja disposat per a marxar a pintar; altres es queda a taller, però treballa sempre des de l’alba fins que el sol es pon, i quan, al caure la tarda, anem a passeig pels camins que envolten Cadaqués —cadascun d’ells tan diferent, tot i que sense apartar-se del clàssic ambient que els caracteritza— el meu germà treballa també. Ni un sol instant deixa de contemplar intensament les llums i els núvols, el mar i les platges, captant fins els detalls més petits. La calma blanca d’aquelles tardes, que reflecteix en el mar les estructures de les roques, es fixa ja per sempre a la seva ànima.»

La mateixa autora d’aquestes paraules ens ratifica com, fins i tot de jove, Dalí ja defensava una idea —que ens resulta encara més agradosa d’estampar, sobretot per la seva semblança amb les del mestre Antoni Gaudí— que guarda molta relació amb el veritable sentit de l’art, que s’embranca amb el de la tradició.

En la Galeria Parés, l’any 1927, explica la següent conversa de Dalí amb els crítics de l’art que visitaven la seva exposició:

«En una controvèrsia sobre art, al ser preguntat, en Salvador, respecte de per què pintava coses tan estranyes, va contestar que en això no feia més que imitar la Naturalesa, que no pot ser més estranya en si. És el costum el que fa que ens sembli normal allò que és extraordinari i sorprenent.»

Ja havia abandonat, en aquells moments, les primeres influències impressionistes i la seva creativitat jugava llavors amb les tendències del moment, el dadaisme i el cubisme.

Malgrat que en aquesta primera etapa, Dalí ja es trobava entabanat per les melodies de la revolució, plana damunt de la seva vida una certa serenor i, alhora, com ja hem repetit, es comencen a gestar idees que recuperarà una mica més tard, quan declararà, davant de tothom, que jo sóc catòlic, apostòlic i romà.

En el seu diari de joventut, trobem cites que posen clara la seva militància revolucionària. Alhora que avança en els moviments de l’avantguarda i s’allunya del realisme paisatgístic dels primers anys, també accelera la seva passió per les protestes obreres, l’anarquisme i la causa de la Revolució Russa.

«Com més va més s’accentua i més palpable es fa la revolució mundial que s’apropa. Jo l’espero amb els braços oberts, ben oberts, i amb el crit a flor de llavis de: visca la república dels soviets! I si per arribar a una vera democràcia i a una vera república social, és necessària, abans, una tirania: visca la tirania!»

«És molt probable que la pau de debò, la pau per sempre, vingui també de terres llunyanes i melangioses, de terres d’orient.»

Per acabar d’adobar-ho tot, aquestes idees, que ja havien perjudicat el seu cap, es veuen excitades, encara més, quan el geni empordanès es posa en contacte amb els francesos de la revolució surrealista —la pesada revolució de sempre, que encara els durava als beixamel dels francesos—.

Clourem l’article en aquest moment, tot deixant el jove Dalí ja dins de les avantguardes, amb el cap tot revoltat i desordenat, ja lluny d’aquelles amables idees de la seva primera adolescència, i a tocar de caure en el pou dels surrealistes francesos.

Ja de més gran, quan és expulsat d’aquest grup i, Salvador Dalí, retorna a casa —podríem dir que en sentit figurat, però també literal—, és llavors que reprèn el fil conductor d’aquesta filosofia, que ja apuntava de menut, per a elevar-la fins al cim del seu pensament, en la seva etapa definitiva, de la mística nuclear. Tanmateix, els seus anys de gresca, seran cobrats car; aquesta immersió en la modernitat i en la revolució, que més tard no va plànyer a criticar severament, l’allunyen durant una bona temporada d’aquell cel amb el qual —segons hem llegit— s’embadalia durant les jornades estiuenques de Cadaqués.

El blau de l’atzur, el blau dels somnis —que diria l’altre desorientat de Joan Miró—, el blau del cel —direm nosaltres—, és allò que sempre va cercar Dalí; i no el trobarà fins que, transcorreguts pràcticament quaranta anys, es decideix a esmenar el seu passat i es confessa com a catòlic, esbalaint el món amb la seva conversió. 

 

El cel de Cadaqués, a: «Cadaqués», Salvador Dalí, pintura a l'oli, 1921, colecció Masaveu (Oviedo).



Després de tota una vida lliurat a les passions, es troba llavors constret per elles; i, la gelosia amb què aquestes guarden la seva ànima, el fa témer que, a malgrat d’haver trobat, d’haver tornat a veure el cel, morirà sense aquest.

 «I què és el cel? On és? El cel es troba, ni a dalt ni a baix, ni a la dreta ni a l’esquerra, el cel es troba exactament al centre del pit de l’home que té fe!»


Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)



* * *



(Traducción al castellano:)


Salvador Dalí, la fe i la tradició (V)


El azul cielo, el azul de los sueños —que diría el otro desorientado de Joan Miró—, el azul del cielo —diremos nosotros—, es eso lo que siempre buscó Dalí; y no lo hallará hasta que, transcurridos prácticamente cuarenta años, se decide a enmendar su pasado y se confiesa como católico, anonadando al mundo con su conversión.




Para ordenar, en la cabeza del lector, los acontecimientos que procuramos exponer, más o menos cronológicamente, añadimos que, la mayoría de las citas, siempre que no sea dicho lo contrario, son extraídas de las propias autobiografías de Dalí hechas a mediados de su vida, de tal manera que muchas son reflexiones a posteriori sobre acontecimientos pasados; de ahí que se pueda generar cierta confusión al respecto de esta aparente contradicción entre el Dalí que hemos expuesto, difamando la revolución en defensa de la tradición, y el mismo Dalí, que más adelante presentaremos, introduciéndose en el movimiento surrealista.

Sin embargo, antes de ello queremos referirnos algo más a la evolución que hace Dalí dentro de los movimientos artísticos porque, tal y como presentamos en el artículo anterior, es la base sobre la cual él construirá su pensar sobre la tradición y toda su concepción artística y estética.

Como ya habíamos mencionado, de muy pequeño, Dalí valora aquellos maestros que rehuyen de las ilusiones con que la modernidad quiere confundir y comprar la conciencia de los más pequeños y empieza en aquella temprana edad a desarrollar —nos atreveríamos a decir— una protodoctrina de la tradición; asentada entonces la base de la visión que, posteriormente, superada ya la ruptura de los surrealistas, se hará definitiva en su pensamiento y en su obra.

En el catálogo de la primera exposición que Salvador Dalí hace en Barcelona, en la famosa Galería Dalmau, en 1925, todavía con veintiún años, ya encontramos, de forma clara, la defensa de la originalidad de la tradición en frente del servil lamento que es la innovación moderna —idea que ya procuramos de desenredar en el artículo anterior—.

«Aquel que no quiera poner a contribución más talento que el suyo, pronto se encontrará reducido a la más miserable de todas las imitaciones, a la de sus propias obras».

Habíamos mostrado cómo el pequeño Dalí, muy pronto, ya destacó en la escuela por su traza como dibujante, así como por su interés por el arte y la religión. Su introducción en los movimientos artísticos del momento no tarda en llegar y, con sólo doce años y de la mano de su padre, descubre el impresionismo francés —que será su primer estilo artístico— en la masía del Molí de la Torre, propiedad de la familia Pichot.

El primogénito de los Dalí encuentra, en la figura de Ramon Pichot, el acceso al impresionismo francés, relacionado en aquel momento con notables como los maestros Casas, Rusiñol y Mir; y saldrá de su estudio con materia y forma para sus primeras obras de infancia y juventud, centradas sobre todo en representar el paisaje del Cap de Creus, con el movimiento de las luces y el variar de sus tonos.

«Añoro mucho la hermosa Cadaqués... ¿Te acuerdas de aquellas quietas y dulces tardes de verano, pasadas junto la canción de las olas? ¿De aquellas argentinas noches de luna? ¿De aquellas mañanas ardorosas y soleados que, estirados debajo la ardencia del sol, practicábamos el lagarto a guisa de sacerdote?».

Las primeras muestras del catálogo de obras de Salvador Dalí, datadas de entre 1910 y 1914, se pueden arropar todas dentro de esta influencia impresionista y realista; son las primeras obras que, entre los seis y los doce años, confecciona ya con mucha habilidad, el pequeño Dalí.

«Continúo admirando los grandes impresionistas franceses Monet, Degas, Renoir. Sean estos los que orienten con más firmeza mi camino.»

En las notas del diario de Anna Maria Dalí i Domènech —hermana del artista y ferviente católica—, dedicadas a explicar sus recuerdos sobre estas jornadas transcurridos con su hermano, rememora —casi melancólicamente— unos años de tranquilidad y de serenidad dentro del alma de quien ya creía un artista.

«Al llegar a casa hemos encontrado a mi hermano todavía atareado. Es infatigable. La luz, la forma y el detalle tienen ahora la platina del clasicismo. Sus cuadros han llegado a una belleza que parece continuar la de las obras incomparables que hemos visto a los museos.»

Explica que, durante los veranos que pasaban juntos en aquel pueblo ideal y soñador de Cadaqués —en palabras del mismo Dalí—, este nunca dejaba su estudio y siempre se lo encontraba faenando.

«Muchos días, al salir el sol, está ya dispuesto para marchar a pintar; otros, se queda en el taller, pero trabaja siempre desde el alba hasta que el sol se pone, y cuando, al caer la tarde, vamos a paseo por los caminos que rodean Cadaqués —cada uno de ellos tan diferente, a pesar de no apartarse del clásico ambiente que los caracteriza— mi hermano trabaja también. Ni un solo instante deja de contemplar intensamente las luces y las nubes, el mar y las playas, captando hasta los detalles más pequeños. La calma blanca de aquellas tardes, que refleja en el mar las estructuras de las rocas, se fija ya por siempre jamás a su alma.»

La misma autora de estas palabras nos ratifica como, incluso de joven, Dalí ya defendía una idea —que nos resulta todavía más agradable de estampar, sobre todo por su parecido con las del maestro Antoni Gaudí— que guarda mucha relación con el verdadero sentido del arte, que se enrama con el de la tradición.

En la Galería Parés, en 1927, explica la siguiente conversación de Dalí con los críticos del arte que visitaban su exposición:

«En una controversia sobre arte, al ser preguntado, Salvador, al respecto de por qué pintaba cosas tan extrañas, contestó que en esto no hacía más que imitar la Naturaleza, que no puede ser más extraña en sí. “Es la costumbre el que hace que nos parezca normal aquello que es extraordinario y sorprendente”.»

Ya había abandonado, por aquellos momentos, las primeras influencias impresionistas y su creatividad jugaba entonces con las tendencias del momento, el dadaísmo y el cubismo.

A pesar de que, en esta primera etapa, Dalí ya se encontraba engatusado por las melodías de la revolución, plana sobre su vida cierta serenidad y, a la vez, como ya hemos repetido, se empiezan a gestar ideas que recuperará algo más tarde, cuando declarará, ante todo el mundo, que yo soy católico, apostólico y romano.

En su diario de juventud, encontramos citas que exponen claramente su militancia revolucionaria. A la vez que avanza en los movimientos de la vanguardia y se aleja del realismo paisajístico de los primeros años, también acelera su pasión por las protestas obreras, el anarquismo y la causa de la revolución rusa.

«Cuanto más va más se acentúa y más palpable se hace la revolución mundial que se acerca. Yo la espero con los brazos abiertos, muy abiertos, y con el grito a flor de labios de: ¡viva la república de los sóviets! Y si para llegar a una viera democracia y a una viera república social, es necesaria, antes, una tiranía: ¡viva la tiranía!»

«Es muy probable que la paz de verdad, la paz para siempre jamás, venga también de tierras lejanas y melancólicas, de tierras de oriente.»


Para acabar de ajustarlo todo, estas ideas, que ya habían mellado su cabeza, se ven excitadas, todavía más, cuando el genio ampurdanés se pone en contacto con los franceses de la revolución surrealista —la pesada revolución de siempre, que todavía les duraba a los bechamel de los franceses—.

Cerraremos el artículo en este momento, dejando al joven Dalí ya dentro de las vanguardias, con la cabeza sublevada y desordenada, ya lejos de aquellas amables ideas de su primera adolescencia, y a un paso de caer en el pozo de los surrealistas franceses.

Ya de mayor, cuando es expulsado de este grupo, y Salvador Dalí vuelve a casa —podríamos decir que en sentido figurado, pero también literal—, es entonces cuando retoma el hilo conductor de esta filosofía, que ya apuntaba de niño, para elevarla hasta la cumbre de su pensamiento, en su etapa definitiva, de la mística nuclear. Aun así, sus años de gresca, pasarán una factura cara; esta inmersión en la modernidad y en la revolución, que más tarde no va a retenerse de criticar severamente, lo alejan durante una buena temporada de aquel cielo con el que —según hemos leído— se embelesaba durante las jornadas veraniegas de Cadaqués.

El azul cielo, el azul de los sueños —que diría el otro desorientado de Joan Miró—, el azul del cielo —diremos nosotros—, es eso lo que siempre buscó Dalí; y no lo hallará hasta que, transcurridos prácticamente cuarenta años, se decide a enmendar su pasado y se confiesa como católico, anonadando al mundo con su conversión.

Después de toda una vida librado a las pasiones, se encuentra entonces constreñido por ellas; y, el celo con que estas guardan su alma le hace temer que, a pesar de haber hallado, de haber vuelto a ver el cielo, morirá sin éste.

 «¿Y qué es el cielo? ¿Dónde se halla? El cielo se halla, ni arriba ni abajo, ni a la derecha ni a la izquierda, ¡el cielo se encuentra exactamente en el centro del pecho del hombre que tiene fe!»


Pere Pau

Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.