dijous, 25 d’abril del 2024

«Recuperemos Cataluña» y los experimentos de Víctor Frankenstein

 


 

 

(en castellano, a continuación)

 

«Recuperemos Cataluña» y los experimentos de Víctor Frankenstein


Catalunya només es recuperarà si retorna a la tradició catalana: a la nostra essència, el vell esperit català.


La consigna que és l’emblema de VOX per a la imminent campanya de comicis del Principat, —Recuperemos Cataluña— ens sembla, als autors d’aquest article, un intent d’aixecar-nos la camisa, una presa de pèl de magnitud irònica, a la qual havem de donar resposta.

Perquè, ells, que ara venen a salvar Catalunya ¿què volen fer-ne? Més aviat, clar i català, ¿quina Cataluña volen recuperar?

D’aquí unes setmanes ens referirem, en una proclamació respecte la nova contesa electoral, a la neguitosa tria a què es sotmet el català de bé sabent que en ella no troba ningú que el pugui defensar, tal i com ell és, dels mals que es compten per desenes; i que sotmeten la nostra nació a un patir com el de Sant Sebastià màrtir: allí plantat en una soca d’olivera, l’arbre de la pau, fermat a ella per una colla de nusos i veient-se travessat per punyents sagetes que, gota a gota, s’enduen a terra la vida d’un robust cos d’antic soldat. Així mateix ens trobem avui Catalunya, damunt la seva terra, bressol i jaç del nostre poble, exposada, sense defensa ni empara, lligada i afeixugada per un munt d’idees i concepcions pernicioses i apunyalada per fletxes amarades de metzina, que sembla que ja li donen mort.

Davant d’aquest dolor, que a tots ens fa estremir d’angoixa i udolar de tristesa, no discrepem de la necessitat urgent d’una contraresposta, de proclamar, en defensa pròpia, la batussa contra els botxins del nostre martiri, les cordes que estrenyen la nostra pàtria i contra els punyals que esmunyen la seva vitalitat. Tanmateix, ens assembla una pena que, els seus salvadors, encertant tant els diagnòstics, puguin equivocar-se tant en els remeis.

Ningú cerca l’enteniment del metge perquè aquest posi nom a llurs mals ni perquè es desfaci en discursos i justificacions fisiopatològiques sinó que, espera confiadament, l’aixarop pels seus mals, la cura de les seves xacres, i l’empenta que faci eixorivir el seu cos ensopit per la malaltia, recuperant la seva vitalitat anterior.   

Els nostres pretesos salvadors, ens fan l’efecte de ser metges de molt discurs i poca traça que, donant potingues sense perícia alguna, volen restablir la salut de la nostra nació parlant-nos d’una Cataluña que ningú comprèn, ni tant sols coneix. Fan semblança a les perícies del sonat Dr. Frankenstein que, ajuntant pedaços d’aquí i d’allà, amb la força artificiosa d’una bugia, vol fer viure una creatura que, fruit sintètic del seu magí forassenyat, és una bèstia monstruosa amb la que ningú vol tractes.

Si cap dels nostres lectors no ha tastat la recomanada lectura, on un obsessionat de l’alquímia juga a les reaccions químiques provant d’imitar el dot creador de Déu, ens reservarem d’esmentar el final de la novel·la; tot i que ja anunciem que no és pas gaire diferent del que espera, i van trobant, tots aquests projectes artificiosos que, desconeguts de la naturalesa de l’home, la societat humana o de les nacions, fan traçats i esbossos dels seus somnis febrils.

Tot sovint, quan l’home modern, en el laboratori de la seva raó migrada, ha cercat de salvar la naturalesa a través dels seus delirants projectes, ha acabat veient com la bèstia que n’ha resultat ha engolit la naturalesa que venia a redimir, i l’ha destruït; quan no ha fins perseguit els mateixos desequilibrats de llurs creadors.

Torras i Bages, veient la columna de fum que s’alçava de casa nostra i recollint en son palmell les volves de sutge que, residus de la combustió, s’arribaven fins a la piadosa diòcesi de Vic, ja es va preguntar, qui salvaria Catalunya, qui la trauria d’entre les flames de la revolució:

«¿Qui reconstruirà la nació? La resposta a la pregunta damunt escrita és molt senzilla i notòria: sols pot reconstruir la regió qui l’ha feta.»

Pel Principat de la tradició, per la Catalunya Vella que es veia setiada per les noves idees, el nostre patriarca, demana el retorn de la tradició catalana. El reviscolament vital ens ha de venir del retorn a la nostra essència, el vell esperit català.

El nostre poble, que sembla avui una turba d’homes, tots entre ells discutits, estibant d’una banda sinó de l’altre, ha de recuperar la seva salut en la unitat del pensar tradicional, cura per les nostres nafres i fonament de l’exuberància de les nostres potències, remei dels nostres mals i veritable recuperació, sinó aviat resurrecció, de Catalunya.

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)


* * *



«Recuperemos Cataluña» y los experimentos de Víctor Frankenstein


Cataluña sólo se recuperará mediante el retorno de la tradición catalana: a nuestra esencia, el viejo espíritu catalán.


La consigna que es el emblema de VOX para la inminente campaña de comicios del Principado, —Recuperemos Cataluña— nos parece, a los autores de este artículo, un intento de engatusar a los ingenuos, una tomadura de pelo de magnitud irónica, a la cual hemos de dar respuesta.

Porque, ellos, que ahora vienen a salvar Cataluña, ¿qué quieren hacer de ella? Más bien, hablando en plata, ¿qué Cataluña quieren recuperar?

Dentro de unas semanas nos referiremos, en una proclamación respecto la nueva contienda electoral, a la angustiosa elección a la que se somete el catalán de bien sabiendo que en ella no encuentra a nadie que lo pueda defender, tal y como él es, de los males que se cuentan por decenas; y que someten nuestra nación a un sufrir como el de San Sebastián mártir: allí plantado en un tronco de olivo, el árbol de la paz, fijado por un enredo de nudos y viéndose atravesado por penetrantes saetas que, gota a gota, se llevan consigo la vida de un robusto cuerpo de antiguo soldado. Así mismo, nos encontramos hoy Cataluña: sobre su tierra, cuna y lecho de nuestro pueblo, expuesta, sin defensa ni amparo, atada y apesarada por un montón de ideas y concepciones perniciosas y apuñalada por flechas empapadas de tósigo, que parece que ya la dan muerte.

Ante este dolor, que a todos nos hace estremecer de angustia y aullar de tristeza, no discrepamos de la necesidad urgente de una contrarespuesta, de proclamar, en defensa propia, la trifulca para con los verdugos de nuestro martirio, las sogas que estrechan nuestra patria y los puñales que muñen su vitalidad. Aun así, nos parece una pena que, sus salvadores, acertando tanto en los diagnósticos, puedan equivocarse tanto en los remedios.

Nadie busca el entendimiento del médico para que éste ponga nombre a sus males ni para que se deshaga en discursos y justificaciones fisiopatológicas, sino que espera confiadamente el jarabe para sus males, la cura de sus lacras, y el empujón que haga despertar su cuerpo amodorrado por la enfermedad, recuperando así su vitalidad anterior.

Nuestros apodados salvadores, nos dan la impresión de ser médicos de mucho discurso y poca traza que, dando potingues sin pericia alguna, quieren restablecer la salud de nuestra nación hablándonos de una Cataluña que nadie comprende, ni tampoco conoce. Se parecen a las pericias del sonado Dr. Frankenstein que, juntando parches de aquí y de allá, con la fuerza artificiosa de una bujía, quiere hacer vivir una criatura que, fruto sintético de su ingenio disparatado, es una bestia monstruosa con la que nadie quiere tratos.

Si ninguno de nuestros lectores no ha catado la recomendada lectura, donde un obsesionado de la alquimia juega a las reacciones químicas probando de imitar el dote creador de Dios, nos reservaremos de mencionar el final de la novela; a pesar de que ya anunciamos que no es muy diferente al que espera, y van encontrando todos estos proyectos artificiosos que, desconocidos de la naturaleza del hombre, la sociedad humana o las naciones, hacen trazados y esbozos de sus ensueños febriles.

A menudo, cuando el hombre moderno, en el laboratorio de su razón migrada, ha buscado salvar la naturaleza a través de sus delirantes proyectos, ha acabado viendo cómo la bestia que ha resultado se ha tragado la naturaleza que venía a redimir, y la ha destruido; cuando no hasta  ha perseguido a los mismos desequilibrados de sus creadores.

Torras y Bages, viendo la columna de humo que se levantaba de nuestra casa, y recogiendo en su palma los copos de hollín que, residuos de la combustión, llegaban hasta la piadosa diócesis de Vic, ya se preguntó, quién salvaría Cataluña, quién la sacaría de entre las llamas de la revolución:

«¿Quién reconstruirá la nación? La respuesta a la pregunta encima escrita es muy sencilla y notoria: sólo puede reconstruir la región quien la ha hecho.»

Para el Principado de la tradición, la Cataluña Vieja que se veía sitiada por las nuevas ideas, nuestro patriarca, pide el retorno de la tradición catalana. La reavivación vital nos tiene que venir del retorno a nuestra esencia, el viejo espíritu catalán.

Nuestro pueblo, que parece hoy una turba de hombres, todos entre ellos discutidos, estirando de un lado o del otro, tiene que recuperar su salud en la unidad del pensar tradicional, cura de nuestras llagas y cimiento de la exuberancia de nuestras potencias, remedio de nuestros males y verdadera recuperación, sino pronto resurrección, de Cataluña.

Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.