 |
| Salvador Dalí vestit de rei i la seva germana de guàrdia reial. |
(Traducción al castellano, a continuación)
Salvador Dalí, la fe i la tradició (XII): Dalí i la qüestió monàrquica
«La cúpula lluminosa i climàtica de la monarquia hereditària està destinada a durar per sempre. [...] Una volta perfecta, un aire sec i sa. A parer meu, és la millor forma de societat. A dalt, cel serè, màxim d’homogeneïtat i de concentració, l’ull estricte del monarca, reflex de la mirada divina, A les bases de baix, un màxim d’heterogeneïtat: luxes, desordres, perversions, complots, revoltes, anarquies» (Dalí).
Dins la Trompa de Fal·lopi, una dotació genètica exclusiva, un parell de cadenes proteiques de molta longitud, suposa l’origen de la vida humana; a partir d’elles es confeccionen totes les particularitats de l’home material: la seva forma i el seu funcionament, tot es troba determinat des del moment de la concepció. Una anciana cèl·lula, la més remota de les cèl·lules, guarda encara, inscrites en la seva profunditat nuclear, les instruccions enrevessades per a la constitució pretèrita de tot l’organisme, el germen de la vida biològica.
En l’anterior article vam esmentar la fascinació que va experimentar Salvador Dalí per la descoberta contemporània de l’estructura de l’ADN, arribant a incorporar la famosa imatge de la doble hèlix en moltes de les seves obres posteriors i generant una nova preocupació metafísica: la monarquia.
La il·lusió revolucionària ha arruïnat el continent, l’aplicació extrema de la doctrina liberal ha sentenciat la vella Europa i, ja avançada la demolició, a principis del segle XX, l’art també en pateix les conseqüències: s’oblida de la tècnica, perd el rigor, es desfà la seva forma i fins acaba per rebutjar la bellesa.
«Els nostres excrements són el que mengem. Europa ha menjat “ismes” i revolucions, per això els seus excrements tenen el color de la guerra i l’olor de la mort. Ha oblidat que la felicitat és una cosa individual i subjectiva i que la seva miserable civilització, amb el pretext d’abolir tota mena d’obligacions, s’ha convertit en l’esclava de la seva pròpia llibertat.»
La mateixa operació que l’artista modern realitza per a la confecció de les seves obres —anteriorment ja descrita en aquesta sèrie d’articles i severament criticada per Salvador Dalí— aplica, també, a la qüestió de la moral i de la política contemporània: desfer-se de tota constricció, llei natural, humana o divina, en favor d’una suposada llibertat que ens ha d’aconseguir la nostra felicitat; una felicitat lligada íntima i enterament amb la satisfacció sensual i l’abelliment material de la vida humana.
Un home viciós, que és tenaç en l’exercici d’un costum perjudicial —ja sigui una toxina tal que rosega el cos o un pecat discret que empudega l’ànima, tant ens fa—; aquest home —dèiem— experimenta, amb el pas del temps, una mena d’atolondrament. El bo de l’home, sobirà d’ell mateix, que s’ho passava bé exercitant legítimament la seva llibertat, troba que, a poc a poc, si la passió es manté i la fal·lera s’intensifica, la satisfacció posterior s’apaga, i la intensitat de l’emoció s’atenua.
L’home —com tota bèstia, conforme en la simplicitat efectiva dels seus costums—, persisteix i insisteix, s’entesta definitivament en la mateixa direcció; però, com que mai retroba la joia de la sensació pretèrita, la promesa falaguera de la substància viciosa, la necessitat creix sense deturador i tot l’organisme queda aclaparat, s’obsessiona, i la vida, a poc a poc, es va restringint, obcecada, encadenada al costum de la substància tòxica o l’exercici de la passió desenfrenada.
Aquest pobre home no reposa mai; la insatisfacció —aquest gran motor per a la insistència en el treball i el profit de tantes obres—, es converteix, per a l’home viciós, en un potent combustible que inflama l’acció vital, tota concentrada en la qüestió viciosa. L’impuls és constant i, encara premut i accelerat pel consum buit i repetit de la substància viciosa —que és causa i remei de la mateixa dependència— fa enfebrar l’home i acaba per consumir-lo. La gent d’abans sospitava l’afició narcòtica en un home consumit, volem dir un home decandit, descuidat, brut, pàl·lid, magre; és que aquell home viu encadenat, subjecte a la insistent execució d’aquell consum perjudicial.
L’home just és un home equilibrat; i els edificis d’arquitectura harmònica, sostingut per fonaments robustos, no trontollen, no es decanten amb els capolaments del vent. La persona, condemnada a guanyar-se la vida lluny de les primícies del cel, sent un anhel constant, aspira a la felicitat, i és per a ella que treballa. La idolatria emperò, aprofitant-se de la nostra inquietud, és un lladre de camí ral; ella ens enlluerna i amb llurs cants de sirena ens voldria fer desviar el rumb, ens fa trescar per un camí que ens allunya de la destinació, acaba per consumir les nostres forces i ens aboca, ja exhausts i rendits, a la perdició definitiva.
El geni empordanès no solament identifica les conseqüències de la modernitat sinó que destaca aquesta idolatria que presideix tota la ideologia moderna; i, ensems, assenyala el remei definitiu que ell troba en la vida transcendental, en la llibertat de la fe, confront a la llibertat negativa.
«La nostra civilització es pensa que s’ha alliberat de les obligacions: i s’obliga amb les necessitats més baixament pràctiques i més vils, de tipus mecànic i industrial. Tot pensament materialista és una pura mecànica de les cadenes. La llibertat es troba en la fe, i no hi pot haver grandesa intel·lectual sense un sentiment tràgic i transcendental de la vida.»
«Exigeixen la llibertat cridant: “A baix!” A baix la forma! A baix el Verb! A baix l’home! I jo crido: “Amunt!”»
Trobem rellevant, abans d’abordar directament la qüestió de la monarquia, de deturar-nos en aquesta operació que proposa Salvador Dalí; un canvi de sentit en la metafísica continguda i subjacent a la ideologia moderna.
En Dalí, conscient que tot queda regit per uns principis, per unes lleis elementals, troba que l’important, per tant, no és l’element material, sinó el disseny, l’ànima de les coses, allò que les engendra, que els proporciona la forma i que sosté la seva existència, en definitiva, allò que les constitueix. L’Univers és governat de forma absoluta per unes lleis, per una inspiració, que és plenament legítima, puix és la causa de la seva mateixa existència.
L’arquitecte nord-americà Richard Buckminster Fuller (1853-1983), fou el dissenyador de la cúpula geodèsica, una estructura paradigmàtica del principi de tensegritat —propietat d’una estructura que aprofita les seves pròpies forces internes de tracció i compressió per al seu sosteniment i estabilitat—; un edifici ideal, simple i lleuger, que es conforma com una estructura integrada, on cada membre es disposa en favor de la plenitud de l’organisme.
La cúpula geodèsica constitueix una estructura molt resistent, fruit de la distribució equitativa de les forces i l’equilibri de tensions; és, alhora, molt eficient, puix la producció és simple i senzilla, construïda a partir de plans geomètrics prefabricats que reposen sobre un enreixat; i, finalment, es considera adaptable a qualsevol ambient, a causa de la flexibilitat del seu revestiment, la bona ventilació en els ambients càlids i la retenció de calor en els ambients més freds.
Salvador Dalí es fixa en aquesta innovació contemporània i reflexiona:
«Quan Fuller va demostrar que la protecció ideal de l’home és la cúpula, va ressuscitar el principi monàrquic. El símbol de la monarquia és l’esfera, i en termes arquitectònics, aquesta s’expressa amb la cúpula. L’esfera governa de manera absoluta els cinc cossos regulars. Fra Luca Pacioli, qui va descobrir la Divina Proporció, sempre deia: “La Monarquia és l’Esfera”».
La monarquia, s’enlaira, neix en les profunditats orgàniques del cos social, encimbella l’organisme social; és el govern absolut i legítim que empara, com la cúpula, tota la vida del poble. En canvi, la república, forma del règim absolutista i despòtic, és pesada, oprimeix i s’imposa damunt del poble, i, a més a més, acapara brutícia, humitat i porqueria.
«El poble s’ha de sentir sota la cúpula del govern absolut, protegit i madurant, com el meló sota la seva campana. La República, la forma de la qual és el Partenó, només garanteix una protecció il·lusòria, posada en dubte una vegada rere l’altra. És l’abús de poder, la usurpació de funcions, la permanent traïció de l’angle recte, figura il·legítima.»
«La cúpula lluminosa i climàtica de la monarquia hereditària està destinada a durar per sempre. [...] Una volta perfecta, un aire sec i sa. A parer meu, és la millor forma de societat. A dalt, cel serè, màxim d’homogeneïtat i de concentració, l’ull estricte del monarca, reflex de la mirada divina, A les bases de baix, un màxim d’heterogeneïtat: luxes, desordres, perversions, complots, revoltes, anarquies.»
«L’art de la monarquia és equilibrar la concentricitat i l’excentricitat. La rigidesa lluminosa del poder absolut organitza i protegeix aquest formigueig colossal, aquesta fermentació, d’on el poble extreu la seva salut.»
La monarquia és la forma amb què la natura es governa; el funcionament de l’organisme és d’una jerarquia estricta. La concepció, origen de la vida biològica, esdevé de la fusió d’una dotació de material genètic condensat de cada progenitor; a partir d’aquest, s’origina, exclusiu, tot un individu. El material genètic, comunicat dels nostres pares, governa tota la nostra biologia: la lectura, la transcripció i la traducció d’aquestes cadenes nitrogenades regula amb precisió el funcionament de la cèl·lula, element fonamental que posteriorment s’integra i es disposa ordenadament per a l’existència i la supervivència de l’organisme.
En Dalí conclou que la tradició monàrquica és el reflex de la continuïtat de l’existència, el fonament essencial de la vida. La vida molecular exigeix un govern absolut, ordenat, precís i hereditari; la supervivència de l’organisme no es pot concebre fora de la monarquia hereditària.
«Res no és més monàrquic que una molècula d’ADN. És una escala reial. [...] Cada esglaó segueix l’anterior en un ordre jeràrquic que no admet errors. En sis milions d’esglaons col·locats majestuosament, aquesta escala sublim decideix, ordena, imprimeix i recorda amb una precisió meravellosa. Transmissió del poder de manera perfecte. [...] L’herència depèn d’una maquinària sobirana, i la vida mateixa és el resultat d’un govern absolut desoxiribonucleic. De la primera a l’última cèl·lula viva, tot ha estat i serà ineluctablement transmès. Tot està calculat, previst, avalat, combinat perquè es garanteixi la supervivència.»
«El que té de sublim la monarquia hereditària és que dona una imatge de l’ordre implacable amb el qual la natura transmet la vida. Fa visible i palpable Déu i la continuació genètica dels seus descendents a través d’una família elegida.»
Dr. Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
* * *
Traducción al castellano:
Salvador Dalí, la fe y la tradición (XII): Dalí y la cuestión monárquica
«La cúpula luminosa y climática de la monarquía hereditaria está destinada a durar por siempre jamás. [...] Una vuelta perfecta, un aire seco y sano. A mi parecer, es la mejor forma de sociedad. Arriba, el cielo sereno, máximo de homogeneidad y de concentración, el ojo estricto del monarca, reflejo de la mirada divina, Abajo, un máximo de heterogeneidad: lujos, desórdenes, perversiones, complots, revueltas, anarquías.» (Dalí).
Dentro de la Trompa de Falopio, una dotación genética exclusiva, un par de cadenas proteicas de mucha longitud, supone el origen de la vida humana; a partir de ella se confeccionan todas las particularidades del hombre material: su forma y su funcionamiento, todo se encuentra determinado desde el momento de la concepción. Una anciana célula, la más remota de las células, guarda todavía, inscritas en su profundidad nuclear, las enrevesadas instrucciones para la constitución pretérita de todo el organismo, el germen de la vida biológica.
En el anterior artículo mencionamos la fascinación que experimentó Salvador Dalí por el descubrimiento contemporáneo de la estructura del ADN, llegando a incorporar la famosa imagen de la doble hélice en muchas de sus obras posteriores y generando una nueva preocupación metafísica: la monarquía.
La ilusión revolucionaria ha arruinado el continente, la aplicación extrema de la doctrina liberal ha sentenciado la vieja Europa y, ya avanzada la demolición, a principios del siglo XX, el arte también sufre las consecuencias: se olvida la técnica, se pierde el rigor, se deshace de su forma y hasta termina por rechazar la belleza.
«Nuestros excrementos son lo que comemos. Europa ha comido “ismos” y revoluciones, por eso sus excrementos tienen el color de la guerra y el olor de la muerte. Ha olvidado que la felicidad es una cosa individual y subjetiva y que su miserable civilización, con el pretexto de abolir todo tipo de obligaciones, se ha convertido en la esclava de su propia libertad.»
La misma operación que el artista moderno realiza para la confección de sus obras —anteriormente ya descrita en esta serie de artículos y severamente criticada por Salvador Dalí— aplica, también, a la cuestión de la moral y de la política contemporánea: deshacerse de toda constricción, ley natural, humana o divina, en favor de una supuesta libertad que nos debe procurar la felicidad; una felicidad ligada íntima y enteramente con la satisfacción sensual y la ornamentación material de la vida humana.
Un hombre vicioso, que es tenaz en el ejercicio de una costumbre perjudicial —ya sea una toxina tal que contamina el cuerpo o un pecado discreto que ensucia el alma, tanto nos da—; este hombre —decíamos— experimenta, con el paso del tiempo, un cierto atolondramiento. El bueno del hombre, soberano de él mismo, que se lo pasaba bien ejercitando legítimamente su libertad, encuentra que, despacio, si la pasión se mantiene y la manía se intensifica, la satisfacción posterior se apaga y la intensidad de la emoción se atenúa.
El hombre —como toda bestia, conforme en la simplicidad efectiva de sus costumbres—, persiste e insiste, se emperra definitivamente en la misma dirección; pero, ya que nunca reencuentra la joya de la sensación pretérita, la promesa halagüeña de la sustancia viciosa, la necesidad crece sin freno y todo el organismo queda abrumado, se obsesiona, y la vida, poco a poco, se va restringiendo, obcecada, encadenada a la costumbre de la sustancia tóxica o el ejercicio de la pasión desenfrenada.
Este pobre hombre no reposa nunca; la insatisfacción —este gran motor para la insistencia en el trabajo y el provecho de tantas obras—, se convierte, para el hombre vicioso, en un potente combustible que inflama la acción vital, toda concentrada en la cuestión viciosa. El impulso es constante y, todavía más, pulsado y acelerado por el consumo vacío y repetido de la sustancia viciosa —que es causa y remedio de la misma dependencia— hace enfebrecer al hombre y acaba para consumirlo. La gente de antes sospechaba la afición narcótica en un hombre consumido, queremos decir un hombre decaído, descuidado, sucio, pálido, delgado; es que aquel hombre vive encadenado, sujeto a la insistente ejecución de aquel consumo perjudicial.
El hombre justo es un hombre equilibrado; y los edificios de arquitectura armónica, sostenido por cimientos robustos, no tambalean, no se decantan con los azotes del viento. La persona, condenada a ganarse la vida lejos de las primicias del cielo, siente un anhelo constante, aspira a la felicidad, y es para ella que trabaja. La idolatría, sin embargo, aprovechándose de nuestra inquietud, es un ladrón que se presenta en mitad del camino; ella nos deslumbra y con sus cantos de sirena pretende hacernos desviar el rumbo, nos hace transitar por un sendero que nos aparta del destino, acaba por consumir nuestras fuerzas y nos aboca, ya exhaustos y rendidos, a la perdición definitiva.
El genio ampurdanés no sólo identifica las consecuencias de la modernidad, sino que destaca la idolatría que preside toda la ideología moderna; y, además, señala el remedio definitivo que él encuentra en la vida trascendental, en la libertad de la fe, frente a la libertad negativa.
«Nuestra civilización cree que se ha liberado de las obligaciones: y se obliga con las necesidades más bajamente prácticas y más viles, de tipo mecánico e industrial. Todo pensamiento materialista es una pura mecánica de las cadenas. La libertad se encuentra en la fe, y no puede haber grandeza intelectual sin un sentimiento trágico y trascendental de la vida.»
«Exigen la libertad gritando: “¡Abajo!” ¡Abajo la forma! ¡Abajo el Verbo! ¡Abajo el hombre! Y yo grito: “¡Arriba!”»
Encontramos relevante, antes de abordar directamente la cuestión de la monarquía, de detenernos en esta operación que propone Salvador Dalí; un cambio de sentido en la metafísica contenida y subyacente a la ideología moderna.
Dalí, consciente que todo queda regido por unos principios, por unas leyes elementales, considera que lo importante, por lo tanto, no es el elemento material, sino el diseño, el alma de las cosas, aquello que las engendra, que les proporciona la forma y que sostiene su existencia, en definitiva, aquello que las constituye. El Universo es gobernado de forma absoluta por unas leyes, por una inspiración, que es plenamente legítima, pues es la causa de su misma existencia.
El arquitecto norteamericano Richard Buckminster Fuller (1853-1983), fue el diseñador de la cúpula geodésica, una estructura paradigmática del principio de tensegridad —propiedad de una estructura que aprovecha sus propias fuerzas internas de tracción y compresión para su sostenimiento y estabilidad—; un edificio ideal, simple y ligero, que se conforma como una estructura integrada, donde cada miembro se dispone en favor de la plenitud del organismo.
La cúpula geodésica constituye una estructura muy resistente, fruto de la distribución equitativa de las fuerzas y el equilibrio de tensiones; es, a la vez, muy eficiente, puesto que la producción es simple y sencilla, construida a partir de planos geométricos prefabricados que reposan sobre una red; y, finalmente, se considera adaptable a cualquier ambiente, a causa de la flexibilidad de su revestimiento, la buena ventilación en los ambientes cálidos y la retención de calor en los ambientes más fríos.
Salvador Dalí se fija en esta innovación contemporánea y reflexiona:
«Cuando Fuller demostró que la protección ideal del hombre es la cúpula, resucitó el principio monárquico. El símbolo de la monarquía es la esfera, y en términos arquitectónicos, esta se expresa con la cúpula. La esfera gobierna de manera absoluta los cinco cuerpos regulares. Fray Luca Pacioli, quién descubrió la Divina Proporción, siempre decía: “La Monarquía es la Esfera”».
La monarquía, se eleva, nace en las profundidades orgánicas del cuerpo social, encumbra el organismo social; es el gobierno absoluto y legítimo que ampara, como la cúpula, toda la vida del pueblo. En cambio, la república, hija del régimen absolutista y despótico, es pesada, oprime y se impone encima del pueblo, y, además, acapara suciedad, humedad y porquería.
«El pueblo se tiene que sentir bajo la cúpula del gobierno absoluto, protegido y madurando, como el melón bajo su campana. La República, la forma de la cual es el Partenón, solo garantiza una protección ilusoria, puesta en entredicho una y otra vez. Es el abuso de poder, la usurpación de funciones, la permanente traición del ángulo recto, figura ilegítima.»
«La cúpula luminosa y climática de la monarquía hereditaria está destinada a durar por siempre jamás. [...] Una vuelta perfecta, un aire seco y sano. A mi parecer, es la mejor forma de sociedad. Arriba, el cielo sereno, máximo de homogeneidad y de concentración, el ojo estricto del monarca, reflejo de la mirada divina, Abajo, un máximo de heterogeneidad: lujos, desórdenes, perversiones, complots, revueltas, anarquías.»
«El arte de la monarquía es equilibrar la concentricidad y la excentricidad. La rigidez luminosa del poder absoluto organiza y protege este hormigueo colosal, esta fermentación, de donde el pueblo extrae su salud.»
La monarquía es la forma con la que la naturaleza se gobierna; el funcionamiento del organismo es de una jerarquía estricta. La concepción, origen de la vida biológica, acontece de la fusión de una dotación del material genético condensado de cada progenitor; a partir de éste, se origina, exclusivo, todo un individuo. El material genético, comunicado de nuestros padres, gobierna toda nuestra biología: la lectura, la transcripción y la traducción de estas cadenas nitrogenadas regula con precisión el funcionamiento de la célula, elemento fundamental que posteriormente se integra y se dispone ordenadamente para la existencia y la supervivencia del organismo.
Dalí concluye que la tradición monárquica es el reflejo de la continuidad de la existencia, el cimiento esencial de la vida. La vida molecular exige un gobierno absoluto, ordenado, preciso y hereditario; la supervivencia del organismo no se puede concebir fuera de la monarquía hereditaria.
«Nada es más monárquico que una molécula de ADN. Es una escala real. [...] Cada peldaño sigue el anterior en un orden jerárquico que no admite errores. En seis millones de peldaños colocados majestuosamente, esta escala sublime decide, ordena, imprime y recuerda con una precisión maravillosa. Transmisión del poder de manera perfecto. [...] La herencia depende de una maquinaria soberana, y la vida misma es el resultado de un gobierno absoluto desoxirribonucleico. De la primera a la última célula viva, todo ha estado y será ineluctablemente transmitido. Todo está calculado, previsto, avalado, combinado para que se garantice la supervivencia.»
«Lo que tiene de sublime la monarquía hereditaria es que da una imagen de la orden implacable con el cual la naturaleza transmite la vida. Hace visible y palpable a Dios y la continuación genética de sus descendentes a través de una familia elegida.»
Dr. Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
 |
| Salvador Dalí: La estructura del ADN. Obra estereoscópica. 1973. |
