dijous, 13 de juny del 2024

Salvador Dalí, la fe i la tradició (VII)

Salvador Dalí durant la seva época surrealista.

 

 

 

(En castellano, a continuación)


Salvador Dalí, la fe i la tradició (VII)


L’etapa surrealista de Dalí serà tota una tempesta per a la família.


 

Des de l’any 1929 fins a l’any 1934, Salvador Dalí forma part del grup dels surrealistes francesos; aquells artistes que volien donar una volta més a la clau de la revolució. Davant d’un home modern despreocupat de la seva pròpia transcendència i atrafegat i doblegat pels amoïnaments de la vida material, ells cercaven de fer brillar la infantesa, alliberant l’home de la seva consciència i de tota rigidesa social i moral, per a recuperar-li la llibertat d’aquell període del viure humà que pràcticament tothom troba dolç de recordar, farcit encara de tendres il·lusions, esbossades amb el traç d’una imaginació sense límits ni rigors, vivint lluny de les preocupacions materials, i resolent, amb facilitat instantània i quotidiana serenor, els problemes de la vida; els amotinats de la realitat troben, en desfer i destruir, el desvetllament de la veritable llibertat humana, condició per a la plena realització de l’home.

La força creadora de l’home, la imaginació, és la veritable condició de la llibertat —segons sembla que també deien—, i a ella ha de retornar aquest, tot desfent-se dels cadenats que, per a aportar una felicitat relativa, ens ha imposat el costum, l’esclavitud de l’home.

Les obres de Salvador Dalí d’aquest moment, i, per tant, el seu pensament, es troben en una congruència quasi perfecta amb la doctrina surrealista.

«Inmediatamente, lo miré [a André Breton] como a un nuevo padre. Pensé entonces que se me ofrecía algo así como un segundo nacimiento. El grupo surrealista era, para mí, una especie de placenta nutricia y creía en el surrealismo como en las tablas de la ley.»

«Vaig fer-me cent per cent surrealista. Conscient de la meva bona fe, em vaig decidir a tirar endavant la meva experiència fins a les seves conseqüències més extremes i contradictòries.»

Ens comenta n’Anna Maria Dalí el paisatge que tenia a casa, la família Dalí, en aquesta temporada en què el primogènit era inflamat pel surrealisme:

«Sembla impossible que el meu germà es deixés arrossegar per ells. Però, així fou i, per això, amb l’apassionament que sempre l’ha caracteritzat, s’aferrà a ells com si haguessin de solucionar-li totes les inquietuds. No li’n solucionaren cap, però va perdre la pau de l’esperit i el benestar que fins aleshores havia reflectit en la seva obra.»

«Els quadres que ara feia eren horriblement al·lucinants perquè bolcava damunt les teles vertaders malsons. Figures inquietants i torturades que semblaven voler expressar coses inexplicables que, igual que en els somnis, sembla que s’entenguin mentre les veus, però que després deixen el record d’una al·lucinació.»

Abans d’entrar més en matèria, continuem llegint la veu atenta i clara de la germana, que exposa la seva postura  —i podríem dir que la nostra— sobre la recaragolada existència dels surrealistes francesos.

«Eren d’una intel·ligència perversa i destructiva. Però si bé aconseguiren endur-se el meu germà a París, no pogueren res contra el nostre Cadaqués, que continuà serè, ple de calma, de bellesa, seguint el ritme compassat del sol i de la lluna i passant amb suavitat de la fosca a la llum.»

Si de petit i d’adolescent, la personalitat de Salvador Dalí —malnodrida amb la modernitat enquadernada de la biblioteca paterna— va portar mals de cap a la tranquil·la i benestant família dels Dalí i Domènech, ja podem aventurar que l’etapa surrealista de Dalí serà tota una tempesta per a la família. Continuem, doncs, amb la narració que fa la germana, d’aquells dies grisos, de després l’estiu de 1929.

«El temps ens apropava una nova tragèdia i tots deploràvem veure que en Salvador vivia suggestionat per aquells éssers amorals, i sabíem que allò no podia acabar bé. El pare era seriosament preocupat. Els seus ulls clars i bondadosos miraven fixament com si volgués perseguir els pensaments que es congriaven densos i foscos com núvols de tempesta. Es caragolava amb la mà els blancs cabells i això, en ell, era signe evident d’una gran preocupació. També en el rostre, que acostumava a somriure amb optimisme, s’hi dibuixava el temor d’algun esdeveniment tràgic.»

Salvador Dalí marxa a París amb tota la colla dels surrealistes i allí continua fent engreixar la seva obra i se segueixen pel·lícules, manifestos rupturistes i pintures extravagants, que el fan triomfar —per no gaire estona— en els cercles surrealistes, les exposicions de la capital francesa i les primeres als Estats Units.

«En Salvador tornà de París i les seves faccions expressaven una exaltada rancúnia. El pare deixà que se n’anés a Cadaqués amb Luis Buñuel perquè pensava que una temporada de repòs i separació faria que es retrobés amb si mateix i tornés a estimar tot el que havia estimat fins aleshores.»

«El que no podíem sospitar, perquè traspassava tots els límits imaginables, era el que en Salvador havia fet durant la seva última estada a París. Ens n’assabentàrem per un article de l’Eugeni d’Ors. [...] En Salvador, durant els dies passats a París junt amb el grup que vingué a Cadaqués, havia renegat de la base fonamental de la seva vida.»

N’Anna Maria passa d’esquitllentes i deixa d’esmentar la causa d’aquesta tragèdia que somou, a les darreries de 1929, la família Dalí. Aquell mateix any —tot amarat d’aquell esperit artístic que es deia desvestit de les costures de la moral i fins i tot de la consciència— Salvador Dalí publica un collage titulat Le Sacre Coeur en què, dins d’una silueta de la imatge típica del Sagrat Cor de Jesús, inscriu: Parfois je crache sur le portrait de ma Mère; això és, a vegades escupo per gust damunt del retrat de la meva mare.

«El hecho de que los impulsos subconscientes a menudo sean de una crueldad extrema para nuestra consciencia es una razón de más para no dejar de manifestarlos allí donde están los amigos de la verdad. La mayoría de estas manifestaciones serán perfectamente injustas, pero lo que yo pretendía era afirmar mi voluntad de dominio; y de demostrarme a mí mismo que seguía siendo inaccesible a los remordimientos.»

La difunta, devota i estimada mare, Felipa Domènech i Farrés, es veia escarnida pel seu propi fill —en aquestes línies deshonroses—, i aquesta fou la gota que va fer vessar el got.

«Aleshores fou quan el pare no consentí més la seva presència a casa. Podia anar-se’n immediatament de la nostra llar si és que sentia per tot el que era nostre un odi tan gran. De nou, un silenci absolut i dolorós plana sobre la casa. És com si en Salvador hagués mort, o com si ens hagués ferit de mort a nosaltres sota l’estupor que ens causà el que havia ocorregut.»

«No podíem entendre com s’havia pogut produir un fet semblant. El seu afany de cridar l’atenció obrant sota l’impuls d’una nefasta influència és l’única explicació que hi poguérem donar.»

Aquest és el moment de la biografia de Dalí en què el notari de Figueres decideix desheretar el jove, expulsar-lo de la família i de la seva propietat i fins a negar-li l’entrada, a través de les seves influències, a la vila de Cadaqués, tot amenaçant-lo, inclús, rebre’l a garrotades.

En una carta adreçada a Luís Buñuel, es pot llegir la següent advertència del senyor Dalí al seu fill que era exiliat a la capital francesa.

«Si conserva todavía amistad con mi hijo, podría hacerme un favor; yo no le escribo porque ignoro la dirección que tiene. […] Podría comunicarle que no pretenda volver a Cadaqués por la sencilla razón de que no podrá permanecer en dicho pueblo ni tan siquiera dos o tres horas. Luego la cosa se le complicará de tal manera que no podrá volver a Francia. Cuando este medio no sirva, recurriré a todo lo que tengo a mano, incluso al atentado personal; mi hijo no ira a Cadaqués, no debe ir, no puede ir.» 

Volem sentir les declaracions que fa Dalí al respecte, un cop ja superada la seva etapa surrealista, perquè no deixen de tenir cert interès.

«Amb l’arquetip que va oferir [Nietzsche] a la meva admiració i imitació, n’hi va haver prou perquè m’expulsessin de la família. Em vaig veure rebutjat per haver estudiat amb un excés de zel i haver seguit al peu de la lletra l’ensenyament ateu i anarquitzant dels llibres del meu progenitor.»

«Abans que la meva vida es convertís en el que és avui dia, un exemple d’ascetisme i virtut, volia agafar-me al meu surrealisme il·lusori de pervers polimorf, mal que només fos tres minuts més, com el dorment que s’afanya a retenir les darreres molles d’un somni dionisíac.»

Salvador Dalí, llavors expulsat, retorna a París amb Luís Buñuel i s’instal·la amb Gala, personatge que més endavant presentarem, clau en la nova vida de Salvador Dalí. Tanmateix, no trigarà en llançar una nova provocació —com seguint l’heroica revolta freudiana contra el pare— i es decideix a instal·lar-se en una barraca de pescadors a Port Lligat, propietat de na Lídia de Cadaqués —aquella, la Benplantada d’Ors—.

En aquella barraca es queden recollits, llavors en unes condicions properes a la misèria, el taller i el domicili d’en Dalí i la seva senyora. Els anys que venen a continuació, els passarà en aquella solana de vora el Mediterrani, endinsant-se fins les profunditats del surrealisme francès.  

«Però tu, Salvador; que estàs molt lluny de participar de cor en aquestes idees, has de procurar que el moment que obrares sota el seu impuls sigui fem que aboni l’arbre de la teva vida i no terra que el clogui. Perquè el cel és a dalt, allà on tot tendeix i s’enfila en purificar-se, com els fems que transformats en troncs i branques, fulles i flors, assoleixen l’altura, on el fum queda diluït en la gran claror que tot ho salva.»


Anna Maria Dalí



Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)



* * *


Noia cosint, 1926



En castellano:


Salvador Dalí, la fe y la tradición (VII)



La etapa surrealista de Dalí será toda una tormenta para la familia.



Desde el año 1929 hasta el año 1934, Salvador Dalí forma parte del grupo de los surrealistas franceses; aquellos artistas que querían dar una vuelta más a la llave de la revolución. Ante un hombre moderno despreocupado de su propia trascendencia y ajetreado y doblegado por las preocupaciones de la vida material, ellos buscaban el brillo de la niñez, mediante la liberación del hombre de su conciencia y de toda rigidez social y moral, para recuperarle la libertad de aquel periodo del vivir humano que prácticamente todo el mundo recuerda dulcemente, repleto aún de tiernas ilusiones, esbozadas con el trazo de una imaginación sin límites ni rigores, viviendo lejos de las preocupaciones materiales, y resolviendo, con facilidad instantánea y cotidiana serenidad, los problemas de la vida; los amotinados de la realidad encuentran, en el deshacer y el destruir, el desvelo de la verdadera libertad humana, condición para la plena realización del hombre.

La fuerza creadora del hombre, la imaginación, es la verdadera condición de la libertad —según parece que también decían—, y a ella tiene que volver éste, deshaciéndose de las cadenas que, para aportar una felicidad relativa, nos ha impuesto la costumbre, la esclavitud del hombre.

Las obras de Salvador Dalí de este momento y, por lo tanto, su pensamiento, se encuentran en una congruencia casi perfecta con la doctrina surrealista.

«Inmediatamente, lo miré [a André Breton] como a un nuevo padre. Pensé entonces que se me ofrecía algo así como un segundo nacimiento. El grupo surrealista era, para mí, una especie de placenta nutricia y creía en el surrealismo como en las tablas de la ley.»

«Me hice cien por cien surrealista. Consciente de mi buena fe, me decidí a sacar adelante mi experiencia hasta sus consecuencias más extremas y contradictorias.»

Nos comenta Anna Maria Dalí el ambiente del hogar de la familia Dalí durante esta temporada en la cual el primogénito se hallaba inflamado por el surrealismo:

«Parece imposible que mi hermano se dejara arrastrar por ellos. Pero, así fue y, por eso, con el apasionamiento que siempre lo ha caracterizado, se aferró a ellos como si tuvieran que solucionarle todas las inquietudes. No le solucionaron ninguna, pero perdió la paz del espíritu y el bienestar que hasta entonces había reflejado en su obra.»

«Los cuadros que ahora hacía eran horriblemente alucinantes porque volcaba encima de las telas verdaderas pesadillas. Figuras inquietantes y torturadas que parecían querer expresar cosas inexplicables que, igual que en los sueños, parece que se entiendan mientras las ves, pero que después dejan el recuerdo de una alucinación.»

Antes de entrar más en materia, continuemos escuchando la voz atenta y clara de la hermana, que expone su postura —y podríamos decir que la nuestra— sobre la desatornillada existencia de los surrealistas franceses.

«Eran de una inteligencia perversa y destructiva. Pero si bien consiguieron llevarse mi hermano a París, no pudieron nada contra nuestro Cadaqués, que continuó sereno, lleno de calma, de belleza, siguiendo el ritmo acompasado del sol y de la luna, pasando con suavidad de la oscuridad a la luz.»

Si de pequeño y de adolescente, la personalidad de Salvador Dalí —malnutrida con la modernidad encuadernada de la biblioteca paterna— generó preocupaciones en la tranquila y acomodada familia de los Dalí y Domènech, ya podemos aventurar que la etapa surrealista de Dalí será toda una tormenta para la familia. Continuemos, pues, con la narración que hace la hermana, de aquellos días grises, de después el verano de 1929.

«Mas el tiempo iba acercándose a una nueva tragedia. Veíamos como Salvador vivía sugestionado por aquellos seres amorales y comprendíamos que aquello no podía acabar bien. Mi padre estaba seriamente preocupado; sus ojos, claros y bondadosos, miraban fijamente los pensamientos que tras ellos se formaban, densos y oscuros como nubes de tormenta. Retorcía sus blancos cabellos, signo evidente en él de una gran preocupación, y en su rostro, por lo general sonriente y optimista, se dibujaba el temor de algún acontecimiento trágico.»

Salvador Dalí se traslada a París con toda la cuadrilla de los surrealistas y allí continúa engordando su obra con películas, manifiestos rupturistas y pinturas extravagantes, que lo hacen triunfar —no durante mucho rato— en los círculos surrealistas, las exposiciones de la capital francesa y las primeras en los Estados Unidos.

«Salvador regresó de París. Su rostro tenía una expresión de exaltado rencor. Mi padre permitió que se fuera a Cadaqués con Luis Buñuel, creyendo que una temporada de reposo y separación lograría que, encontrándose a sí mismo, volviese a amar lo que hasta entonces amara.»
«No podíamos ni remotamente imaginar, ya que ello pasó todos los límites, lo que Salvador había hecho durante su última permanencia en París. Nos enteramos por un artículo de Eugeni de Ors. [...] Durante el tiempo pasado en París en unión de aquel grupo que viniera a Cadaqués, Salvador había renegado públicamente de la base fundamental de su vida.»


Anna Maria hace omisión de la causa de esta tragedia que agita, a finales de 1929, la familia Dalí. Aquel mismo año —empapado de aquel espíritu artístico que se decía desvestido de las costuras de la moral e incluso de la conciencia— Salvador Dalí publica un collage titulado Le Sacre Coeur donde, dentro de una silueta de la imagen del Sagrado Corazón de Jesús, inscribe: Parfois je crache sur le portrait de mi Mère; esto es, a veces escupo por gusto encima del retrato de mi madre.

«El hecho de que los impulsos subconscientes a menudo sean de una crueldad extrema para nuestra consciencia es una razón de más para no dejar de manifestarlos allí donde están los amigos de la verdad. La mayoría de estas manifestaciones serán perfectamente injustas, pero lo que yo pretendía era afirmar mi voluntad de dominio; y de demostrarme a mí mismo que seguía siendo inaccesible a los remordimientos.»

La difunta, devota y querida madre, Felipa Domènech y Farrés, era escarnecida por su propio hijo —en estas líneas deshonrosas—, y esta fue la gota que colmó el vaso.

«Al saberlo, mi padre no quiso consentir su presencia en casa. Podía marcharse inmediatamente de nuestro hogar, ya que sentía por todo lo nuestro un odio tan grande. De nuevo un silencio absoluto y doloroso planeó sobre nuestra casa. Era como si Salvador se hubiera muerto, o como si nos hubiese matado a nosotros con el estupor que nos causó lo ocurrido.»

«No alcanzábamos ni aun a comprender cómo había podido producirse un hecho semejante. Su afán de llamar la atención, obrando bajo el impulso de una influencia nefasta, fue la única explicación que nos pudimos dar.»

Este es el momento de la biografía de Dalí cuando el notario de Figueres decide desheredar al joven, expulsarlo de la familia y de su propiedad y hasta negarle la entrada, a través de sus influencias, al pueblo de Cadaqués, amenazándolo, incluso, de recibirlo a varapalos.

En una carta dirigida a Luís Buñuel, se puede leer la siguiente advertencia del señor Dalí a su hijo exiliado en la capital francesa.

«Si conserva todavía amistad con mi hijo, podría hacerme un favor; yo no le escribo porque ignoro la dirección que tiene. […] Podría comunicarle que no pretenda volver a Cadaqués por la sencilla razón de que no podrá permanecer en dicho pueblo ni tan siquiera dos o tres horas. Luego la cosa se le complicará de tal manera que no podrá volver a Francia. Cuando este medio no sirva, recurriré a todo lo que tengo a mano, incluso al atentado personal; mi hijo no ira a Cadaqués, no debe ir, no puede ir.» 

Queremos oír, también, las declaraciones que hace Dalí al respeto, una vez ya superada su etapa surrealista, porque no dejan de tener cierto interés.

«Con el arquetipo que ofreció [Nietzsche] a mi admiración e imitación, hubo suficiente para que me expulsaran de la familia. Me vi rechazado por haber estudiado con un exceso de celo y haber seguido al pie de la letra la enseñanza atea y anarquizante de los libros de mi progenitor.»

«Antes de que mi vida se convirtiera en lo que es hoy en día, un ejemplo de ascetismo y virtud, quería cogerme a mi surrealismo ilusorio de perverso polimorfo, mal que solo fuera tres minutos más, como el durmiente que se apresura a retener las últimas migas de un sueño dionisíaco.»

Salvador Dalí, entonces expulsado, vuelve a París con Luís Buñuel y se instala con Gala, personaje que, más adelante, presentaremos como clave en la nueva vida de Salvador Dalí. Aun así, no tardará a lanzar una nueva provocación —como siguiendo la heroica revuelta freudiana contra el padre— y se decide a instalarse en una barraca de pescadores en Port Lligat, propiedad de Lídia de Cadaqués —aquella, la Benplantada de Ors—.

En aquella barraca se quedan recogidos, entonces en unes condiciones próximas a la miseria, el taller y el domicilio de Dalí y su señora. Los años que vienen a continuación, los pasará en esa solana de cerca el Mediterráneo, adentrándose hasta las profundidades del surrealismo francés.

«Pero tú, Salvador, que es indudable que estás lejos de participar de corazón en estas ideas, tú debes de desear que los años en que obraste bajo su impulso sean estiércol que nutra el árbol de tu vida, y no tierra que lo cubra. Porque el Cielo está arriba. Hacia allí donde todo se eleva al purificarse, como el estiércol al transformase en troncos y ramas, hojas y flores, hasta alcanzar la gran altura, como el fuego al convertirse en humo.»

Anna Maria Dalí



Pere Pau
Círcol Tradicionalista Ramon Parés y Vilasau (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.